Michela Albarello

Michela Albarello

Impressions derivades del viatge realitzat per representants de la societat civil catalana i de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia (entre ells CCOO de Catalunya), a Buenaventura, amb l’objectiu de realitzar també un seguiment de tota la situació de vulneració de drets humans que ja es va denunciar al juny del 2015 en una compareixença al parlament català, amb la presentació de l’informe “Setge a les comunitats. Els impactes d’una empresa catalana, grup TCB, a Buenaventura, Colòmbia”.

De què parlem quan parlem de Buenaventura? I, sobretot, perquè en parlem?

Parlem d’explotació, parlem de violència, parlem d’abusos i parlem d’injustícies. Però també parlem de l’altra cara de la moneda, de lluita, de resistència, de dignitat, de drets i de justícia.

Parlem de poder i de la seva màxima expressió paradigmàtica, la violència. Però a la vegada parlem de solidaritat, de responsabilitat compartida entre persones que somien un món millor i més just, tant a Barcelona com al Pacífic colombià.

Unes quantes dades de context per saber de què parlem:

– Buenaventura és un municipi que té una població aproximada de 400.000 persones, (un 90% són afrocolombianes).
– Entre el 60% i el 80% dels seus habitants viuen en la pobresa.
– Buenaventura és un ciutat portuària on s’estan realitzant uns megaprojectes (d’ampliació de les instal·lacions portuàries) en els que hi participa una empresa catalana.
– La població té només 3 hores d’aigua potable al dia de mitjana segons dades d’organitzacions socials, malgrat 6 aqüeductes funcionant i grans reserves hídriques al seu abast. I no tenim cap dubte que les instal·lacions portuàries en reben el subministrament les 24 hores del dia.
– La ciutat no disposa d’un hospital públic i la població es veu obligada a desplaçar-se unes 3 hores fins a Cali (capital del Departament del Valle de Cauca) per ser atesa.
– Només el 60% dels nens/es poden accedir al sistema educatiu.
– Els nivells de corrupció política són molt elevats.
– Hi ha una absència total d’inversions de l’Estat, que havia promès un pla de xoc de 400 milions de dòlars (USA) que posteriorment van declarar que seria de 80 fins a quedar-se en res a l’hora de la veritat.
– El Registre Únic de Víctimes de la Unitat de Víctimes del Govern colombià per al municipi de Buenaventura (que inclou també àrees rurals) comptabilitza a data de març de 2016 (des de 1985) un total de 192.898 víctimes producte d’un ampli ventall d’accions violentes:

  • Desplaçament forçós: 170.106 persones (el 53% són dones);
  • 10.590 homicidis (el 45% van ser de dones) i
  • 1.739 desaparicions forçoses (el 47% de dones).

– Les organitzacions de dones i NNUU assenyalen que Buenaventura és un dels llocs on més feminicidis i violència sexual es produeixen a Colòmbia. (El 50% dels casos de violència sexual de tot el departament del Valle del Cauca estan registrats només en aquesta ciutat).
– Altres fonts, com Medicina Legal, indiquen que entre 1990 i 2014 es van cometre 5.047 homicidis a Buenaventura, més del 70% a partir de l’any 2.000. Una altra font d’informació com són les organitzacions de drets humans van informar durant l’Audiència Pública que tenen comptabilitzat 8.700 assassinats i 2.100 desaparicions en el últims 15 anys, i destaquen que aquestes dades són inferiors a la realitat ja que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar.

Però malgrat tot la gent no es rendeix i en són exemples d’aquestes lluites:

Les comunitats afrocolombianes reunides en el Comité interorganizacional de Buenaventura que resisteixen reivindicant la seva terra, els seus drets ancestrals, la seva vida.

Els treballadors/es portuaris que s’han organitzat i lluiten pels seus drets laborals, malgrat que ser sindicalistes implica convertir-se automàticament en guerrillers i per tant en objectiu del paramilitarisme o de l’exèrcit. I no és un fet menor ja que a Colòmbia en els últims 50 anys de conflicte armat, han mort assassinats/des uns 3.000 sindicalistes (més d’un a la setmana); més d’un terç eren mestres.

En aquest context de conflicte, des del 17 fins al 25 d’abril d’enguany, una delegació de la societat civil catalana s’ha desplaçat a Buenaventura. Allí ha estat convidada a assistir a una audiència pública on més de 500 persones van testimoniar, escoltar, compartir i denunciar la situació, definida (sense cap exageració), de catàstrofe humanitària.

Davant de la comissió de drets humans del Senat colombià (representada per la seva presidenta i pel senador promotor d’aquesta iniciativa) homes i dones afectats per la situació de violència han utilitzat les paraules per trencar el silenci que mata, per fer neteja de la por que paralitza, per retre justícia a les víctimes d’un conflicte que no és només armat sinó l’expressió directa de la violència legal.

Un exemple explicat allí mateix fou d’unes mares de 12 joves entre 17 i 23 anys, que foren vilment enganyats, torturats i assassinats pels paramilitars que els hi havien promès 200 mil pesos de recompensa a l’equip de futbol que hagués guanyat un partit de futbol que volien organitzar. Les mares van poder trobar un espai pel reconeixement a la memòria dels seus fills. Va ser un moment especial per tancar ferides (si és que mai és possible tancar ferides com aquesta) i per tal de reclamar i exigir justícia. Serà difícil oblidar el moment en què aquestes dones destrossades desfilaven per rebre un ram de flors i una tarja commemorativa pels fets, tornant a viure el dolor d’una mort injusta, inexplicable i impune (des de 2005). La seva mirada parlava de la impossibilitat d’entendre i assimilar el perquè d’aquestes vides trencades, d’aquestes vides acabades.

Tampoc és fàcil oblidar les paraules d’un treballador, de físic imponent i ja no massa jove, de l’empresa TCBuen, que es va posar a plorar al mig d’una reunió mantinguda durant el viatge mentre explicava les condicions laborals que patia. No podia parlar, només es distingia del so de la seva veu, més bé un lament: “no vull ser un esclau de la meva empresa”.

Al mig d’aquest escenari i donant continuïtat a una feina començada fa més d’un any, des de la Taula Catalana per Colòmbia, s’ha volgut denunciar les actuacions d’una empresa líder en logística portuària que té seu a Barcelona, la TCB. Aquesta i altres s’han instal·lat a Buenaventura, aprofitant-se d’aquesta situació de violència.

Tot se sacrifica en nom del capital, dels beneficis, dels “megaprojectes” que es planifiquen i s’executen sense la participació de la ciutadania, sense respectar el medi ambient, sense respectar el dret a l’aigua, a la vivenda, al treball digne, a la vida.

Com va dir una líder afrocolombiana a l’audiència pública: “Som víctimes del capitalisme que no entén que hi poden haver altres formes de vida”.

Els megaprojectes posen en evidència les prioritats privades i públiques, que coincideixen en la defensa dels interessos del capital en contra dels interessos de la gent, dels treballadors i treballadores. L’explotació dels recursos naturals, l’apropiació indeguda de terres, l’ecocidi, el desarrelament de la població i les males condicions de treball són el preu considerat natural i integrat dins d’aquesta lògica agressiva.

No és casual l’absència de l’estat, l’actuació assassina de forces armades il·legals, tot plegat al servei d’una estratègia capitalista depredadora i que cerca el guany a qualsevol cost.

És per això que quan parlem de Buenaventura parlem del paradigma de la lluita contra l’explotació portada al seu extrem. Parlem d’un conflicte ètnic, de classe i ambiental. No és cap casualitat que els punts negres de les violacions dels drets humans més greus coincideixin geogràficament amb la realització i implementació dels megaprojectes. No passa només a Buenaventura, ja que és, sens dubte, una estratègia global que ha causat i segueix causant massa víctimes arreu del món.
La solidaritat internacional és fonamental, com a eina d’anada i tornada des del seu plantejament horitzontal d’ajuda mútua, per promoure i garantir l’esclariment de la veritat i el restabliment de la justícia. Amb la reparació a les víctimes, s’ha de garantir un canvi de model productiu que asseguri la no repetició dels fets.

Michela Albarelo
Directora de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO de Catalunya