Aurora Huerga

Aurora Huerga

El conflicte d’A. J. Ruz ha estat excepcional per moltes raons: la unitat dels vaguistes, la brutalitat empresarial, la ineptitud, si no complicitat, de l’Administració amb l’empresa i la solidaritat obrera mostrada per tantes i tants companys.

Com tants altres, els serveis de recollida d’escombraries han estat un dels múltiples serveis públics privatitzats. Aquesta privatització ha comportat uns enormes beneficis al món empresarial, sobretot per a les empreses anomenades de l’IBEX 35, uns beneficis que també han permès una complicitat amb el món de la política fins a un punt més que preocupant. De fet, com diu un vell company del sector, en el món de la recollida d’escombraries el que menys pudor fa són les escombraries.

Enmig dels grans grups han pogut prosperar algunes empreses petites (algunes de caire familiar). Aquestes empreses han basat la seva supervivència en la presentació de pressupostos molt baixos, si no directament temeraris, en els concursos públics d’ajuntaments i consells comarcals. Aquestes empreses poden presentar aquests pressupostos gràcies a la sobreexplotació de les plantilles i a cometre diverses irregularitats. Dins d’aquestes empreses és on trobem A. J. Ruz, SL.

El 2004 la plantilla d’A. J. Ruz va intentar fer eleccions sindicals. El resultat va ser que després d’una campanya de coaccions i suborns, el delegat que va sortir era un dels fills de la família propietària. Poc temps després de les votacions l’empresa havia acomiadat i renovat tota la plantilla tret d’una persona.

Deu anys després, les condicions de la plantilla eren de semiesclavatge: jornades de treball d’entre 10 i 16 hores diàries, sense dies de descans de forma regular; vacances decidides de forma arbitrària per l’empresa i avisades d’un dia per l’altre als treballadors (fins i tot, l’empresa impedia que el treballador tingués vacances), o sous base de 721 € per als peons i de 847 € per als conductors, complementats amb un munt de plusos i altres conceptes per arribar a sobrepassar els 1.000 €. Però potser el pitjor és el tracte vexatori que rebien un dia sí l’altre també els treballadors i treballadores, amb situacions d’assetjament que convertien l’empresa en un veritable infern per als treballadors.

En aquesta situació, un treballador d’A. J. Ruz es va posar en contacte amb CCOO. Aquesta vegada, davant de les pors (justificades) de la plantilla, les reunions es van realitzar en bars, de manera gairebé clandestina. Sense entrar en les moltes anècdotes, el fet més greu va ser l’acomiadament, 48 hores abans de l’inici del procés electoral, del treballador que s’havia posat en contacte amb el sindicat i les amenaces de mort al candidat de CCOO. Tot i aquests fets, les eleccions es van realitzar i la plantilla va votar de forma majoritària el candidat presentat per CCOO.

L’empresa no va entendre el missatge, no va entendre que els seus treballadors volien una situació laboral “normal”, amb respecte a l’Estatut dels treballadors i un possible conveni. La resposta de l’empresa va ser prendre’s un conflicte laboral com una guerra, a tot o res.

Es va convocar la vaga per al 17 d’octubre. Els punts reivindicats eren senzills: reincorporació del company acomiadat per repressió sindical, finalització de la vexació a la plantilla i obertura d’una mesa de negociació de conveni. Tot i el desacord amb el decret de la Generalitat de serveis mínims —que consideràvem abusiu—, el vam acceptar; el que no esperàvem era la interpretació al·lucinant que en va fer l’empresa. El fet és que molts vaguistes es van trobar fent serveis mínims de 40 hores setmanals, es van fer noves contractacions durant la vaga i es van utilitzar treballadors d’una altra empresa per fer la feina dels vaguistes.

Les mediacions amb l’empresa al Departament d’Empresa i Ocupació van ser utilitzades per l’empresa, simplement, per allargar el conflicte sense cap intenció de negociació real. L’exemple més clar és que durant 30 dies van estar discutint solament dels serveis mínims, sense poder tractar el fons del conflicte. Quan finalment una persona de l’Administració va exigir que l’empresa portés documentació per negociar sobre temes reals, a la següent reunió, l’empresa no hi va aparèixer.

Davant de tots aquests abusos de l’empresa, els vaguistes van crear un campament: el campament Dignitat. Aquest campament va ser el símbol permanent de la resistència a les coaccions, les amenaces —fins i tot de mort— i el punt de les mostres de solidaritat cap a la plantilla. Les primeres onades de solidaritat van venir de les treballadores i treballadors del sector, dels comitès d’Olot, de Sant Feliu de Guíxols, de Platja d’Aro, de Girona, de Salt…, que van fer-los costat amb la seva presència i amb el seu suport. La caixa de resistència es va anar farcint amb les aportacions de plantilles i treballadors individuals, una caixa que ha permès als companys d’A. J. Ruz sobreviure tots aquests mesos de vaga.

Aquesta solidaritat ha estat molt important en les dates assenyalades (Nadal, Cap d’Any, Reis…). En totes les festes hi ha hagut companyes i companys que han acompanyat la plantilla. Un orgull sorgit del reconeixement entre iguals, un reconeixement creat en els matins de glaç, en les graellades fetes al migdia amb el que portava cadascú, i vora el foc de les fredes nits d’hivern. Un reconeixement com a treballadors fos quina fos la nostra religió o cultura, en què el respecte de la diferència era una realitat, no una teoria universitària. Cristians, musulmans, ateus, georgians, romans, senegalesos, andalusos, catalans… tot això eren diferències que feien la plantilla més forta.

I mentre passaven els dies, s’anaven descobrint, cada vegada, fets més greus, incompliments de la normativa laboral més bàsica, irregularitats mediambientals de tot tipus i indicis de frau a les administracions. Tots aquests fets es van anar denunciant a la Generalitat, a la Inspecció de Treball, als ajuntaments i als consells comarcals, fins i tot vam arribar al Parlament de Catalunya. I per desgràcia la resposta va ser, amb honroses excepcions, nul·la. Una suposada neutralitat va paralitzar totes les administracions, des de l’alcalde de Sils fins als consells comarcals del Gironès i del Baix Empordà. Aquelles administracions que havien de vetllar pel compliment de les lleis i les normes d’aplicació van deixar passar el temps i van responsabilitzar els treballadors i el sindicat de mostrar les irregularitats denunciades en lloc de posar la seva maquinària en moviment.

Són aquestes circumstàncies les que faran que les mobilitzacions s’estenguin i vagin des d’aparèixer en calçotets davant d’un ple municipal de Sils, a encadenar-nos dins de la seu de la Generalitat, i, fins i tot, convocar una vaga provincial amb una impressionant manifestació de suport pels carrers de Girona.

Les denúncies interposades van donant els seus fruits. Dos de les denúncies interposades a la Inspecció de Treball s’han resolt amb multes que ha de pagar l’empresa. La denúncia judicial interposada pel sindicat i el delegat d’empresa s’ha resolt amb una sentència favorable a la plantilla, i condemna l’empresa a pagar els dies de vaga. Tots aquests fets comencen a erosionar l’empresa, i des del sindicat demanem amb més força les clàusules de responsabilitat social que tots els concursos públics tenen. Exigim que cap empresa amb faltes greus i molt greus a la Inspecció de Treball i amb sentències condemnatòries per vulneració de drets fonamentals pugui treballar amb l’Administració.

131 dies després de l’inici de la vaga, l’empresa, per fi, reconeix que ha de negociar de manera real amb els treballadors. S’arriba a l’acord de readmetre el treballador acomiadat durant la vaga, i d’obrir una mesa de negociació del conveni, així com blindar la plantilla contra qualsevol repressió per part de l’empresa, inclòs l’acomiadament.

Ara ja saben que la majoria d’administracions els han tret els concursos i han contractat altres empreses; per tant, la majoria dels treballadors i treballadores han estat subrogats i treballen i guanyen més i tenen millors condicions laborals i socials.

Ha estat un gran triomf: 15 treballadors i treballadores, amb el suport de CCOO, han guanyat la batalla. D’aquest conflicte, caldrà treure’n moltes lliçons, com ara lluitar amb empreses pirates o tractar amb una administració entre neutra i hostil, i, fins i tot, com n’és d’important el sindicat per a totes les treballadores i treballadors per defensar els seus drets.

Aurora Huerga