L’economia catalana durant el període 2008-2016

Durant els anys 2008-2015, la població de Catalunya ha hagut d’afrontar un dels períodes socieconòmics més difícils de l’època recent. Aquest ha estat un període en el què s’han viscut dues crisis, la del 2009 i la del 2011, la superació de les quals s’ha vist endarrerida per les restriccions de les polítiques econòmiques portades a terme. Els durs ajustos pressupostaris no solament han llastrat les condicions de vida i de treball d’una població ja de per sí castigada per la crisi, sinó que també han dificultat la sortida econòmica de la recessió.

L’any 2008 va marcar l’inici de la Gran Recessió, una recessió econòmica d’impacte global, de la qual l’economia catalana no va sortir fins al 2015. La crisi financera va arribar en uns moments en els què l’economia europea i, en especial, l’espanyola, ja mostraven símptomes clars d’esgotament d’un model de creixement faltat de control i basat en l’endeutament i en la sobrevaloració d’actius.

Una de les primeres conseqüències que va suposar la caiguda en picat de l’activitat econòmica, va ser la pèrdua de l’ocupació. Al 2008, la taxa d’atur va passar del 6,5% al 8,9%, iniciant una escalada que va arribar al seu màxim en el 2013, any en què l’atur a Catalunya assolia una taxa rècord del 23,2%.

Però l’efecte de la crisi financera sobre l’economia productiva es va manifestar definitivament en el 2009. En aquest any es va donar una caiguda del PIB del -4,4% i la taxa d’atur va passar del 8,9% al 16,3%. Tot i això, al 2010 l’economia catalana va viure un efecte rebot i va aconseguir créixer al 0,2%, ajudat per la política de despesa contracíclica executada pel Govern de la Generalitat. De fet, en el 2010 l’economia pública va assolir el punt màxim del seu cicle expansiu, destacant l’elevat nivell d’inversió pública.

Però si bé el 2010 va ser un any de recuperació, l’activitat va tornar a ensorrar-se al 2011, donant pas a una recessió més profunda. Aquesta caiguda va donar-se a partir de la sobtada contracció dels pressupostos públics, una contracció fixada per les institucions de la Unió Europea. A partir del 2011 els pressupostos de la Generalitat van anar fent-se més i més restrictius en un esforç extrem per a reduir el dèficit públic. En el seu moment, el Govern de la Generalitat va calcular que en el 2014, tot i el vulnerable context de crisi social i econòmica, la despesa per habitant havia retrocedit a nivells de 2004.

Però a les polítiques d’ajust pressupostari fixades per les institucions europees van sumar-se d’altres, com la reforma laboral aprovada al 2012. La reforma laboral tenia com a objectiu aconseguir una devaluació salarial que permetés guanyar competitivitat a l’economia espanyola i catalana. Però, lluny de revifar l’activitat econòmica i l’ocupació, la reforma laboral va provocar un allau d’acomiadaments que va situar les taxes d’atur a nivells rècord. Des d’aleshores i sota una política econòmica restrictiva, el mercat de treball no ha tornat a recuperar-se. Si bé és cert que a partir del 2015 el mercat laboral s’ha recuperat parcialment en termes quantitatius, no ho ha tornat a fer en termes qualitatius.

D’aquesta manera, la manca d’oferta laboral i la precarització han provocat la caiguda progressiva de la renda de les llars i, per tant, del consum privat, fet que ha provocat el fre de l’activitat econòmica i la contracció de la demanda interna. Contràriament a l’efecte esperat per les polítiques macroeconòmiques dutes a terme, la davallada de la demanda interna ha empès els comptes públics cap a una crisi fiscal. I a mesura que les condicions de consolidació fiscal s’han anat imposant, paradoxalment el deute català no ha fet sinó augmentar fins al punt en què, en només set anys, ha arribat a triplicar-se.

A partir del 2015, però, una sèrie de factors conjunturals i externs a la política econòmica espanyola -com són la caiguda del preu del petroli, la depreciació de l’euro, la política monetària expansiva del BCE i la reforma fiscal del govern de l’Estat-, han provocat la revifada del consum intern i de l’activitat econòmica general. I és aquest caràcter exogen i puntual el que explica que els indicadors de benestar social i els del mercat de treball no hagin donat els mateixos senyals de millora que la resta d’indicadors macroeconòmics. I és que en les economies catalana i espanyola, ni al 2015 ni a inicis de 2016 s’han produït els canvis de model de creixement necessaris per a motivar la recuperació sòlida de tots els àmbits, en especial el social i el laboral.

Gina Argemir