Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: VIOLENCIA

Què vol dir ser feminista a CCOO?

Alba Garcia

Alba Garcia

Hem recorregut un llarg camí des de la creació de les CCOO i, com la resta de la societat, hem fet avenços importants des de la nostra acció sociopolítica, en tots aquells espais de  lluita pels drets de les dones, però encara queda camí per recórrer.

Des de l’any 2004, en el 8è congrés en què CCOO va aprovar en els principis bàsics dels seus Estatus que som un sindicat d’homes i dones, fins la Conferència de Dones i Homes celebrada el 3 de març del 2016 amb el lema Feminitzem el sindicat per a feminitzar la societat, passant per l’Assemblea Sindical Oberta… Tots són importants, tan a nivell de reflexió com a nivell de proposta.

Les dones del sindicat hem fet un recorregut també històric dins de l’organització i hem aconseguit avenços en aquest sentit: hem guanyat visibilitat, reconeixement del dret a tenir drets, el reconeixement a la participació en igualtat de condicions en tots els àmbits, en el del treball remunerat també, en la representació sindical, en la direcció del sindicat, en els Estatus…

L’impuls de la Secretaria de les Dones en la Direcció del Sindicat com a espai imprescindible per incorporar les reivindicacions de les dones a les propostes sindicals, o la creació del Comitè de Dones  en el darrer Congrés han estat elements clau per fer avançar la igualtat entre homes i dones.

Quan mirem a l’intern, tot i haver arribat a assumir col·lectivament que hem de lluitar perquè les dones tinguem la part del món que ens correspon, que allò personal és polític, que les dones tenim drets al treball digne i que els homes tenen dret a exercir els treballs de cura,  ens trobem amb un sostre que es resisteix a anar una mica més lluny.

Dins de l’organització potser toca seguir alimentant espais d’empoderament col·lectiu de dones, canviar maneres de treballar i d’organitzar-nos, fer real i efectiva la transversalitat amb mitjans i amb discurs i proposta, crear espais de relació, descobrir genealogies femenines, cercar una nova mitologia amb referents de dones, practica de la relació i de treball en xarxa.

Expressar la necessitat d’un canvi de model global, un nou món i un nou contracte social. Superar la idea que les dones ens hem d’incorporar a un món i un model que ja ha estat construït. Cal definir i construir un model nou, diferent, a partir de la pràctica i experiència  política de les dones, que pugui aprofitar els encerts del que ja coneixem però que es pugui construir al marge del que coneixem que no funciona.

Cal anar més enllà, posar al bell mig de la nostra agenda com a Sindicat la voluntat de transformar el món feminitzant-lo en benefici de tothom, conscients que el discurs de la llibertat de les dones no totes les dones el comparteixen i que genera molta por als homes masclistes.

Podem afirmar que el feminisme és una opció i una identificació individual, però feminisme és, també, i sobre tot, la força col·lectiva per transformar la societat i aconseguir que les dones siguin éssers lliures i amb drets, i sense cap mena de discriminació, ni violència pel fet de ser dones.

El Feminisme, com a dimensió col·lectiva, té dues necessitats bàsiques. Per una banda el compromís i l’acció per a fer front a les desigualtats de les dones, per l’altra el convenciment que això només es pot fer amb les dones.

A CCOO tenim fortament arrelades aquestes dues característiques: tenim programa i actuem, i des de fa molts anys tenim clar que cal la participació de les dones en primera persona per aconseguir una societat més justa. Evidentment, tots reconeixem que tenim encara molt camí per recórrer.

Lluites centrals de les dones com l’erradicació de la bretxa salarial o la reivindicació de la jornada laboral per afeblir la divisió sexual dels treballs, afecten de manera central la lluita de classe ja que es disputa amb l’empresari la seva plusvàlua i la seva capacitat  sobre la disponibilitat de les persones.

Un sindicat de classe i feminista és poder situar-nos al capdavant de la reivindicació per a una igualtat efectiva, real, i reiterar el nostre compromís amb la consecució d’una societat més justa i igualitària. És també una concreció per mostrar que som una organització que entén que el centre és la vida de les persones i les nostres accions en l’àmbit laboral i social. És també, situar les dones de manera empoderada, és a dir que l’experiència i proposta de les dones pugui servir per a transformar la societat i beneficiar amb aquesta lluita al conjunt de la població treballadora. És reforçar la relació amb els moviments feministes.

És posar les aportacions del feminisme a la lluita contra les desigualtats de gènere a les empreses. Forma part imprescindible per disputar el poder empresarial en la decisió en les vides de les persones.  És una palanca imprescindible per fer una societat més igualitària. Sense aquestes aportacions la transformació de l’acció sindical perquè sigui útil a la nova realitat del món del treball no és possible.

És reforçar el compromís de les CCOO en la transformació social i ens situa com a organització imprescindible pel canvi.

És que en la mesura que el control de les dones és tan important per a la globalització, com per als moviments identitaris de dretes, que la defensa dels drets laborals, socials i econòmics de les dones ha de ser un element estratègic en la política de CCOO.

És construir  un sindicat que respongui a la diversitat de la classe treballadora, i que situï  en el cor de les propostes sindicals les aportacions del feminisme.

CCOO, com a eina transformadora que aposta per un model de societat lliure d’explotacions, de desigualtats i de violències, ha de superar la poca visibilitat que la dreta, patriarcal i capitalista li ha donat al feminisme.

CCOO ha de fer del feminisme el motor necessari per a la construcció d’un món més just, igualitari i lliure de violències, a la feina i a tot arreu.  

Hi ha un camí comú des de la llibertat col·lectiva i aquest volem fer-lo en un sindicat valent i clarament definit com a feminista.

Un sindicat de classe i feminista, una oportunitat per transformar el món d’arrel i avançar.

Alba Garcia

Massa masclisme

Alba Garcia

Alba Garcia

En els darrers dies dues dones han estat assassinades a Catalunya i se sumen a una llista massa llarga per aquest any i des de fa molts anys: des que tenim dades oficials a l’Estat, en el període que va del 1999 al 2015, han sigut gairebé 1.400 dones i, a Catalunya, des del 2008 hi ha hagut prop de 100 assassinats de dones.

Els assassinats de dones en mans de parelles o exparelles sempre són dolorosos. Ja ho diem que no hem de parlar de morts sinó d’assassinats, perquè són això: assassinats de dones.

La violència masclista no coneix de classes socials, nivells de formació, edat, procedència, condició o opció. És estructural i només amb una intervenció integral i contundent es podrà arribar a eradicar. Es dona a casa, a l’espai públic, a la feina i al carrer, té forma d’agressió sexual, física, psicològica o econòmica. Pot ser un assetjament a la feina, un anunci vexatori, una imatge en un llibre de text, una resposta institucional incorrecta o una relació de parella basada en la violència. És cert que ens hi hem d’implicar i comprometre totes i tots a nivell individual i col·lectiu (organitzacions, societat civil i poders públics), però també és cert, que només els Poders públics tenen a les seves mans la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé. Cal un Pacte d’Estat o un Acord Social ja! I amb els recursos necessaris per a introduir de manera troncal en el sistema educatiu la Coeducació, l’educació afectiva i la prevenció de la violència masclista. Per fer que la formació als professionals de Justícia, Seguretat Pública, Ensenyament, Salut, Comunicació, Atenció social… sigui obligatòria.

És trist, dolorós i indignant sempre però, potser els mitjans de comunicació d’aquest país haurien de fer canvis. És qüestionable el tractament que alguns mitjans fan dels assassinats masclistes intentant de manera directa o indirecta atenuar el que hi ha darrera d’un fet com aquest: poder, força, violència, submissió, masclisme… ja es tracti d’una brillant doctora o d’una brillant netejadora, d’una dona jove o d’una dona gran, d’una dona d’aquí o d’una dona d’allà.

La violència masclista acabarà quan eduquem d’una altra manera i quan posem a l’abast de totes les dones que la pateixen els serveis, recursos i suport necessaris per tal que puguin trencar el silenci i trobar resposta contundent de totes i tots nosaltres.

Alba Garcia

#EnsVolemVives
#ProuViolenciaMasclista

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016