Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: OCUPACIO

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia

Treball digne ja!

Aurora Huerga

Aurora Huerga

La Jornada Mundial pel Treball Digne se celebra des del 2008, cada 7 d’octubre. La demanda de treball digne s’ha anat incrementat any rere any a causa de la caiguda que ha patit el món del treball, on la nova economia mundial, lluny de generar creixement i benestar per a les persones, ha incrementat la pobresa i la desigualtat .

Ara fa aproximadament deu anys es començava a utilitzar el terme mileurista per definir a aquella persona -home o dona- amb molta formació i baix salari. Després d’uns quants anys de crisi profunda torna a emergir el salari de referència, al voltant dels mil euros com a una reivindicació ja que hem assistit a dues reformes laborals que han precaritzat i desregularitzat el nostre mercat laboral.

Darrerament s’estan aprovant mocions en diferents administracions en les que se situa com a salari mínim de ciutat els 1.000 euros mensuals, a proposta de CCOO i altres col·lectius amb els quals col·laborem.

Des de CCOO portem temps treballant en aquesta proposta i sempre hem defensat que els treballadors i les treballadores han de tenir un salari digne.  No pot ser que avui persones treballadores siguin pobres. Tot això hauria d’anar acompanyat d’una ocupació de qualitat i reforçat amb la formació i la qualificació professional.
Hem d’aconseguir salaris dignes al nostre país. Alhora volem fer una crida perquè les administracions que estan aprovant aquestes mocions també tinguin en compte que intervenen de manera directa en les condicions laborals d’altres treballadors i treballadores a l’hora de licitar els serveis externalitzats, que empreses privades presten a la ciutadania (neteja, residus, ajuda a domicili, menjadors, etc.) ja que en algunes ocasions els plecs de condicions no arriben a cobrir els salaris que aquests treballadors i treballadores tenen fixats en el seus respectius convenis col·lectius.

Pensem que el salari de 1.000 euros és una bona iniciativa. Des de CCOO seguirem lluitant perquè, en primer lloc, es creï ocupació i que el mateix temps sigui de qualitat i amb drets, i perquè els treballadors i les treballadores siguin considerats per igual ja estiguin contractats per l’administració directament o per empreses que treballen per a elles.

Aurora Huerga

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia

 

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

Quina ocupació tenim a Catalunya?

Antonia Pascual

Antonia Pascual

Des de l’administració i les organitzacions empresarials ens arriben lectures de l’ocupació a Catalunya que acostumen a ser positives o molt positives, segons com es miren les dades. En aquest tema, com en molts altres, sempre hi ha dues cares de la moneda. Una cara és un lleu increment de l’ocupació a Catalunya i l’altra és la baixa qualitat d’aquesta ocupació i el perfil de l’elevadíssim atur que pateixen més de 660.000 persones a Catalunya.

Hem vist en l’elaboració del Mapa de l’Ocupació i l’atur a Catalunya 2015 quina és aquesta realitat. Sense maquillatge, sense guarniment, les dades com són.

L’economia creix moderadament però no es resol la crisi laboral i social. Creix un 15,5% el nombre de persones amb contracte temporal en detriment de les que tenen contracte indefinit que es redueix en l’1,8%. S’incrementa la població ocupada que treballa a temps complert en un 2,1%, i es redueix la que treballa a temps parcial un 0,8 % però la taxa de parcialitat es manté elevadíssima, en el 14,4%, sent una realitat desigual segons el territori. En aquestes noves ocupacions el 37% són amb jornada parcial, involuntària en la majoria dels casos i amb baixos salaris.

Hem vist també com el 2015 no s’ha donat un canvi de model de creixement i en conseqüència no recuperem drets laborals ni socials. Les ocupacions generades han estat majoritàriament per a homes, d’entre 30 i 44 anys, amb menys d’un any a l’atur i amb estudis superiors. Principalment al sector serveis però amb baixos salaris i de baix nivell de qualificació. Dades que evidencien la “mala qualitat” de l’ocupació a Catalunya, els desequilibris i desigualtats existents, que incideix negativament en les dones que tenen més atur i més treball amb temps parcial. En definitiva, es genera un mercat de treball de baix valor afegit.

Davant aquesta situació, què proposem CCOO?

  • Que el Govern afavoreixi la creació de teixit productiu i l’ocupació de qualitat, el creixement de l’economia i deixi enrere les polítiques de retallades i l’austeritat. Es necessita un Pla d’ocupació dirigit prioritàriament cap als joves i les persones en atur de llarga durada, amb perspectiva de gènere.
  • Posar les persones al centre de les polítiques públiques, dotant-les de recursos suficients per garantir l’Estat del benestar. La Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i de forma complementària la Renda d’Ingressos Mínims a nivell estatal. El Pla d’Emergència Social aprovat al Parlament recentment, salvant els esculls dels recursos al Tribunal Constitucional presentats pel Govern de l’estat.

Antònia Pascual
Secretària de Socioeconomia