Luisa Montes

Luisa Montes

El Tribunal Constitucional (TC), està format per dotze membres: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern de la Nació i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.

L’1 de gener d’aquest any, va finalitzar el mandat de tres magistrats proposats pel Senat (hi ha una vacant per mort no coberta, des de l’any 2015), per la qual cosa s’ha de realitzar la renovació parcial del TC, designant quatre nous membres. El procediment de designació pel Senat es realitza a proposta dels parlaments autonòmics, aprovant-se per majoria de 3/5 dels senadors i senadores.

Cal recordar que l’última designació parcial (2010), es va realitzar amb tres anys de retard pel bloqueig sistemàtic del PP ja que en tots els parlaments autonòmics on tenien majoria, van proposar als mateixos candidats impossibilitant qualsevol acord que no passés per les seves propostes .

Si analitzem els nomenaments de la constitució del TC, dóna la sensació que tots els organismes que han de proposar magistrats i magistrades per al TC, tenen un conjunt de regles no escrites, que configuren una cultura creant barreres que dificulten l’accés a les magistrades per ser membres del TC, a part de l’anomenat “sostre de vidre”.

“Els efectes del sostre de vidre són patents: és com si realment hi hagués una barrera invisible sobre els caps de les dones en una piràmide jeràrquica, barrera que no pot traspassar-se mitjançant esforços individuals.”

L’any 1980, es va constituir el primer TC, format per 11 magistrats i només una magistrada (a proposta del Senat). Fins a la tercera renovació parcial es va mantenir aquesta situació. Des del 1989 fins el 1998, les dones van desaparèixer del TC, i no va ser fins el 98 quan en la sisena renovació parcial, una magistrada va tornar a formar part del TC. L’any 2001 per primera vegada, dues magistrades formen part del TC al mateix temps i aquesta situació s’ha mantingut fins avui.

Només cinc dones d’un total de 60 persones han format part del TC i només una ha estat presidenta del mateix. En les renovacions parcials cap dona ha estat proposada per formar part del TC, per part del Govern ni del poder judicial.

Com podem apreciar, el TC no ha complert amb el percentatge 40% – 60% que garantís una composició equilibrada.

La Democràcia exigeix paritat en la representació i la presa de decisions i, per suposat, en l’àmbit constitucional també, pel que cal un Tribunal Constitucional equilibrat

Un dels pilars fonamentals de les democràcies es basa en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes.

Un principi que emana de la Declaració Universal dels Drets Humans que declara en el seu Article 2. 1. Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

I que és ratificat en el capítol III de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en la qual es declara: Igualtat davant la llei, no discriminació, diversitat cultural, religiosa, lingüística, igualtat entre homes i dones, drets del menor, drets de les persones grans, integració de les persones discapacitades.

Perquè aquest principi pugui ser defensat en el marc de la convivència ha estat necessari tot un procés de definició de drets i garanties, que s’ha anat desenvolupant en les conferències i tractats internacionals.

Concretament a les Nacions Unides i a la Unió Europea s’han creat diferents organismes que treballen en la promoció i protecció dels Drets de les Dones.

La Declaració d’Atenes (1992) i la Plataforma d’Acció de Beijing (1995) constitueixen, sens dubte, referents claus en la conceptualització i en les propostes sobre participació de les dones en la presa de decisions i el poder polític. La Declaració d’Atenes va definir la situació existent de “desigualtat profunda en totes les instàncies i organismes públics i polítics a tots els nivells -local, regional, nacional i europeu-” com una situació de dèficit democràtic, en què l’accés als drets polítics formals no condueix a la igualtat en la pràctica.

Resulta paradoxal que mentre la sentència del Tribunal Constitucional de febrer de l’any 2008, argumenta entre altres qüestions:

* Que l’article 9.2 de la Constitució autoritza a exigir dels partits polítics que integren en les seves candidatures una participació equilibrada de tots dos sexes.

* No hi ha discriminació, sinó equilibri entre sexes. La Llei d’Igualtat no estableix una mesura de discriminació inversa o compensatòria (afavorint a un sexe sobre un altre), sinó una fórmula d’equilibri entre sexes. Aquesta fórmula tampoc és estrictament paritària, en tant que no imposa una total igualtat entre homes i dones, sinó la regla que uns i altres no podran integrar les candidatures electorals en una proporció inferior al 40%, o superior al 60%.

La composició del TC, no és equilibrada i hauria de ser un referent exemplar del principi d’igualtat, tant en les seves resolucions com en la seva composició paritària de dones i homes.

CCOO de Catalunya s’adhereix al manifest “UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EQUILIBRAT”, de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya (AMJE), reivindicant que els quatre nomenaments siguin de magistrades, per fer possible la participació real i la igualtat efectiva d’homes i dones per poder avançar cap a una representació equilibrada.

L’absència de les dones és un dèficit democràtic incompatible amb una veritable democràcia.

Luisa Montes