Carme Martínez Ruzafa

Carme Martínez Ruzafa

La cursa de 100 metres llisos és una cursa on tot està dirigit, tot està controlat. No cal pensar massa. Per a participar-hi només et calen unes bones cames preparades per a córrer sense oxigen. Et diuen d’on has de sortir, quan has de sortir, per on has de córrer i finalment la línia et marca el punt d’arribada.

I no pots canviar res: si t’avances a la sortida, perds; si et retardes, perds; si no segueixes el camí marcat, perds; si t’atures abans d’hora, perds. I quina gràcia té córrer 100 metres llisos sinó és per guanyar? Per això ens col·loquem en els tacs de sortida, disposades a fer allò que s’espera de nosaltres, per donar-ho tot, traient el fetge per la boca, i guanyar la cursa.

Ja de petites ens preparen bé, tot controlat i tot dirigit. Si ets bona minyona, si fas cas a la mare, a la mestra, si escoltes a classe, si estudies, si fas la feina cada dia, si ets polida treballant i si t’esforces molt podràs seguir la cursa, fer allò que s’espera de tu, sense decebre, responent a l’expectativa i esperant l’aprovació, el premi final.

L’obediència és el valor més preuat en el nostre sistema educatiu i en la nostra societat. Aquesta obediència que carreguem a les nostres motxilles i que mutila la nostra creativitat, la nostra espontaneïtat, el nostre raonament i el nostre dret a discrepar. Aquesta obediència que criminalitza l’error i el fracàs, que ens manté en el lloc que ens pertoca, submises i anònimes.

Però no ens agrada córrer els 100 metres llisos. De fet, no ens agraden les curses perquè hem aprés a desobeir i a rebel·lar-nos. Volem decidir quan sortir i per on anar. Volem fixar les nostres pròpies fites, perquè no es tracta de guanyar, de ser la primera en arribar, perquè en el camí ens caldrà oblidar el que hem après per deixar espai per a noves experiències compartides, per a nous valors ignorats i amagats, per descobrir nous entorns, nova gent amb qui construir projectes per a desafiar certeses. Som insubmises.

Insubmises perquè no creiem en allò inevitable ni en l’home del sac. Insubmises perquè la llei no sempre és justa. Insubmises perquè ens organitzem en els centres de treball. Insubmises perquè denunciem els abusos. Insubmises perquè ens agraden els impossibles.

Som insubmises perquè som sindicalistes.

Carme Martínez Ruzafa