Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: ECONOMIA

Catalunya té marge i competències per fer una fiscalitat més progressiva

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Catalunya té marge i capacitat competencial per fer una fiscalitat més progressiva però cal valentia política per enfrontar-se amb els sectors econòmics més poderosos. Segons un estudi de la Generalitat sobre la progressivitat del sistema fiscal català, el nivell d’inequitat fiscal a Catalunya és superior al conjunt de l’Estat. Així mentre les rendes baixes i mitjanes tenen una pressió fiscal 2 punts superior a la mitjana autonòmica, les rendes superiors a 100.000 euros tenen una pressió fiscal inferior a la mitjana de l’Estat. A Catalunya hi ha marge perquè la pressió fiscal està 7 punts per sota de la mitjana europea.

La política fiscal té la funció de recaptar diners per fer polítiques públiques però també pot tenir una funció redistributiva de la riquesa fent que els sistemes tributaris facin contribuir proporcionalment més a qui més té i guanya. La progressivitat de la pressió fiscal es garanteix pels impostos directes ja que són els que es paguen segons el nivell d’ingressos mentre que els indirectes, com l’IVA, s’apliquen a tothom per igual sense tenir en compte el nivell de renda de les persones. Per això actuar sobre la imposició directa de les rendes més altes permet obtenir ingressos per fer polítiques públiques i alhora fer polítiques redistributives. A Catalunya encara hi ha marge i competències per fer-ho. Es pot modificar el tram autonòmic de l’IRPF introduint 3 nous trams per a les rendes superiors a 60.000 euros. Es pot actuar amb l’impost de successions per eliminar les rebaixes fiscals fetes a les grans herències. Es pot eliminar el mínim exempt de l’impost de patrimoni, un altre dels regals fiscal fets als grans patrimonis d’aquest país.

Això mateix és el que va aprovar el Parlament en el ple sobre la situació d’emergència social que mandatava al govern a incrementar els ingressos fiscals recuperant les rebaixes fiscals del darrer període per obtenir més ingressos per fer polítiques socials.

El debat parlamentari dels pressupostos, que comença el dia 20, és una bona oportunitat per veure si hi una majoria parlamentària a favor de la redistribució de la riquesa i d’utilitzar tots els marges tributaris per obtenir ingressos suficients per fer un pressupost que faci front a la situació d’emergència social.

Dolors Llobet

Lluitar contra la pobresa energètica #EsPotFerAra

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’un nou cas esfereïdor de pobresa energètica: la mort d’una àvia per un incendi provocat per una espelma, ja que li havien tallat l’electricitat per no poder pagar els rebuts.

A més, les dades de l’IPC del mes d’octubre ens indiquen que s’incrementa el preu de l’electricitat, el gas, el butà i el gasoil de calefacció. A les portes de l’hivern, això vol dir que tornarem a conèixer casos de persones que no podran escalfar la casa ni cuinar perquè no podran pagar els rebuts.

Més enllà de les declaracions i contradeclaracions de les elèctriques i de les administracions públiques, és evident que alguna cosa falla. O els protocols derivats de la llei que ha de fer front a la pobresa energètica tenen buits legals que permeten a les elèctriques escapar de les seves obligacions com a subministradores d’un servei d’interès públic o fallen les eines que les administracions tenen al seu abast per fer complir la llei. Està clar que cal revisar-ho i posar-hi solució de manera immediata.

Aquest fet és una mostra de les conseqüències de les situacions de pobresa i emergència social que viu molta gent i que es fan cròniques  perquè la pobresa i la precarietat laboral i social s’estan fent massa habituals. També és la realitat d’una societat individualista que premia l’èxit personal i individualitza els problemes situant-los com a fracàs personal, i que fa que algunes persones i famílies per vergonya, desconeixement, o desencís, no acudeixin als serveis socials a demanar ajut quan estan en situació de vulnerabilitat.

Que aquesta trista i lamentable pèrdua ens serveixi per recordar que hi ha massa gent que està en situació d’emergència social i que els pressupostos de la Generalitat n’han de donar resposta.

Dolors Llobet

 

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia

 

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

Estem sortint de la crisi?

L’economia catalana durant el període 2008-2016

Gina Argemir

Gina Argemir

Durant els anys 2008-2015, la població de Catalunya ha hagut d’afrontar un dels períodes socieconòmics més difícils de l’època recent. Aquest ha estat un període en el què s’han viscut dues crisis, la del 2009 i la del 2011, la superació de les quals s’ha vist endarrerida per les restriccions de les polítiques econòmiques portades a terme. Els durs ajustos pressupostaris no solament han llastrat les condicions de vida i de treball d’una població ja de per sí castigada per la crisi, sinó que també han dificultat la sortida econòmica de la recessió.

L’any 2008 va marcar l’inici de la Gran Recessió, una recessió econòmica d’impacte global, de la qual l’economia catalana no va sortir fins al 2015. La crisi financera va arribar en uns moments en els què l’economia europea i, en especial, l’espanyola, ja mostraven símptomes clars d’esgotament d’un model de creixement faltat de control i basat en l’endeutament i en la sobrevaloració d’actius.

Una de les primeres conseqüències que va suposar la caiguda en picat de l’activitat econòmica, va ser la pèrdua de l’ocupació. Al 2008, la taxa d’atur va passar del 6,5% al 8,9%, iniciant una escalada que va arribar al seu màxim en el 2013, any en què l’atur a Catalunya assolia una taxa rècord del 23,2%.

Però l’efecte de la crisi financera sobre l’economia productiva es va manifestar definitivament en el 2009. En aquest any es va donar una caiguda del PIB del -4,4% i la taxa d’atur va passar del 8,9% al 16,3%. Tot i això, al 2010 l’economia catalana va viure un efecte rebot i va aconseguir créixer al 0,2%, ajudat per la política de despesa contracíclica executada pel Govern de la Generalitat. De fet, en el 2010 l’economia pública va assolir el punt màxim del seu cicle expansiu, destacant l’elevat nivell d’inversió pública.

Però si bé el 2010 va ser un any de recuperació, l’activitat va tornar a ensorrar-se al 2011, donant pas a una recessió més profunda. Aquesta caiguda va donar-se a partir de la sobtada contracció dels pressupostos públics, una contracció fixada per les institucions de la Unió Europea. A partir del 2011 els pressupostos de la Generalitat van anar fent-se més i més restrictius en un esforç extrem per a reduir el dèficit públic. En el seu moment, el Govern de la Generalitat va calcular que en el 2014, tot i el vulnerable context de crisi social i econòmica, la despesa per habitant havia retrocedit a nivells de 2004.

Però a les polítiques d’ajust pressupostari fixades per les institucions europees van sumar-se d’altres, com la reforma laboral aprovada al 2012. La reforma laboral tenia com a objectiu aconseguir una devaluació salarial que permetés guanyar competitivitat a l’economia espanyola i catalana. Però, lluny de revifar l’activitat econòmica i l’ocupació, la reforma laboral va provocar un allau d’acomiadaments que va situar les taxes d’atur a nivells rècord. Des d’aleshores i sota una política econòmica restrictiva, el mercat de treball no ha tornat a recuperar-se. Si bé és cert que a partir del 2015 el mercat laboral s’ha recuperat parcialment en termes quantitatius, no ho ha tornat a fer en termes qualitatius.

D’aquesta manera, la manca d’oferta laboral i la precarització han provocat la caiguda progressiva de la renda de les llars i, per tant, del consum privat, fet que ha provocat el fre de l’activitat econòmica i la contracció de la demanda interna. Contràriament a l’efecte esperat per les polítiques macroeconòmiques dutes a terme, la davallada de la demanda interna ha empès els comptes públics cap a una crisi fiscal. I a mesura que les condicions de consolidació fiscal s’han anat imposant, paradoxalment el deute català no ha fet sinó augmentar fins al punt en què, en només set anys, ha arribat a triplicar-se.

A partir del 2015, però, una sèrie de factors conjunturals i externs a la política econòmica espanyola -com són la caiguda del preu del petroli, la depreciació de l’euro, la política monetària expansiva del BCE i la reforma fiscal del govern de l’Estat-, han provocat la revifada del consum intern i de l’activitat econòmica general. I és aquest caràcter exogen i puntual el que explica que els indicadors de benestar social i els del mercat de treball no hagin donat els mateixos senyals de millora que la resta d’indicadors macroeconòmics. I és que en les economies catalana i espanyola, ni al 2015 ni a inicis de 2016 s’han produït els canvis de model de creixement necessaris per a motivar la recuperació sòlida de tots els àmbits, en especial el social i el laboral.

Gina Argemir