Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: DONES (page 2 of 3)

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

La sortida té nom de dona o no serà

Augmenta la bretxa salarial: la precarietat colpeja amb més força a les dones

Lidia Sandalinas

Lidia Sandalinas

A finals de juny es va fer públic l’avançament de l’Enquesta d’Estructura Salarial del 2014 on es constata que aquesta ha augmentat gairebé un punt en relació amb el 2013 i se situa en el 25,95. Això vol dir que les dones cobrem 6.922,63 € menys que els homes de salari mig anual.

Aquest augment de la bretxa és degut a que encara que baixen els salaris d’homes i dones, la baixada del salari de les dones és el 175% de la dels homes.

En aquesta reflexió no vull entrar en gaires dades però algunes s’han de tenir en compte.

La bretxa salarial augmenta a mesura que ens fem grans. Així quan tenim entre els 45 i els 54 anys i 55 anys i més, cobrem gairebé 1/3 del salari dels homes (més de 10.000 € de diferència anual), ja que augmenten els salaris dels homes i baixen els de les dones. I per què passa això? Perquè encara ens penalitza la maternitat i el temps de treball que dediquem a la cura de les persones; perquè encara no tenim les mateixes possibilitats de promocionar i tenir una continuïtat en les nostres carreres professionals.

Al sector serveis, que és el que té més dones treballant, hi ha una bretxa salarial més alta (25%). Mentrestant,  a la indústria la mitjana salarial anual dels homes puja (736€) mentre ha baixat la de les dones (-144,5€).

Pel que fa referència a la jornada a temps parcial s’observa un augment de més de 4 punts, situant-se la bretxa salarial en el 4,86 mentre que a l’any 2013 gairebé no existia: comença a aparèixer la bretxa en les situacions més precàries, ja que disminueix més del doble el salari de les dones.

Si parlem de contractació, la bretxa augmenta tant en la contractació indefinida com en la contractació de durada determinada. I també aquí observem que en les condicions d’ocupació més precàries augmenta més la bretxa. Això és així perquè la pujada del salari dels homes duplica a la de les dones. Igualment la contractació indefinida té una bretxa superior al 27 (8.000 €) degut a què la baixada de salaris de les dones quadruplica la dels homes.

Per grups d’ocupació, augmenta 9 punts la bretxa salarial en les persones que treballen a la restauració, en serveis personals i a la venda, arribant als 36,13, com a conseqüència del fet que la quantitat que puja el salari dels homes (1.100 €) baixa en el salari de les dones. Tant en aquestes ocupacions com en les elementals, on la bretxa està als 37,37 punts, el salari de les dones és més d’1/3 inferior al dels homes. Es dóna el cas que aquestes ocupacions són les que tenen els salaris més baixos, és a dir, que la precarietat torna a colpejar més fort a les dones.

Hi va haver un moment en què la precarietat ens va apropar en condicions laborals, i encara que ja advertíem què això no eren avançaments cap a la igualtat de drets, sembla que ara hi ha una tendència continuada en fer creure que les sortides de la crisi es poden trobar sense avançar en la igualtat de dones i homes i que es poden trobar a costa de les dones.

Fa falta un esforç i molta voluntat per mantenir criteris clars. Si continuem analitzant les dades sense diferenciar com són per a nosaltres i com són pels homes podem arribar a conclusions equivocades i donar respostes i alternatives que no serveixen. Això a les dones no ens serveix perquè no reflecteix la nostra situació i no ens ho creiem perquè estem en una situació pitjor i per tant les sortides no ens arriben. Als homes no els serveix perquè la seva situació tampoc es veu reflectida, i el seu sentir es que estem millor.

Per acabar amb aquesta bretxa salarial i impedir que la sortida d’aquesta crisi i els atacs a les relacions laborals siguin a costa de la precarització de les dones i la seva expulsió del món assalariat, des de CCOO hem de fer les nostres anàlisis, alternatives, propostes i accions, partint d’aquesta realitat diferent. Això és tenir en compte la perspectiva de gènere de la que tantes vegades parlem.

  • Necessitem polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere i incentivar les empreses petites i mitjanes per a negociar i dur a terme mesures i plans d’igualtat.
  • S’ha de dotar la Inspecció de Treball de personal format i especialitzat en gènere que pugui actuar d’ofici per detectar i identificar discriminacions laborals, sobretot en professions feminitzades.
  • Els Pressupostos de l’Estat han de garantir els serveis públics d’atenció social a la dependència.
  • S’ha d’aplicar la durada i la prestació màxima del permís de paternitat que recull la llei 3/2007 i la dotació de partides pressupostàries. I hem d’avançar cap als mateixos permisos per a homes i dones.
  • Hem de fer una aposta ferma cap a la igualtat de dones i homes en la negociació col·lectiva incorporant en els convenis col·lectius:
    • la definició de tots els conceptes retributius.
    • la identificació dels conceptes retributius per a cada un dels llocs de treball per a evitar que existeixi qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe.
    • la garantia que els llocs de treball feminitzats no estiguin infravalorats.
    • una valoració de llocs de treball amb perspectiva de gènere, i fer que treballs d’igual valor tinguin realment igual salari
    • una comissió paritària d’igualtat que faci el seguiment de tots aquests aspectes, més els inclosos en els plans d’igualtat.

Per tot això les dones hem d’estar presents de forma paritària en tots els àmbits de negociació i de presa de decisió del nostre sindicat.

Lidia Sandalinas Félez

Exigim la igualtat real: volem els nostres drets LGTBI

Raquel de Haro

Raquel de Haro

Amb motiu de la celebració del dia 28 de juny de 2016, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, CCOO de Catalunya sortim al carrer per commemorar els aldarulls de Stonewal, que van tenir lloc a Nova York (EUA) el 1969, marcant l’inici de l’alliberament LGTBI.

Aquesta data de commemoració es presenta com una oportunitat per a reflexionar sobre les discriminacions afegides que tenen les dones que pertanyen al col·lectiu LGTBI. L’interseccionalitat de ser dones lesbianes, o bisexuals -afegit al fet de ser joves o grans,  de la classe, l’origen, les diferents diversitats funcionals…- va sumant punts per anar incrementant la “bretxa” de gènere.

Si al sistema patriarcal hi ha res que el posi molt nerviós, això és precisament el control que les dones puguem fer del nostre cos, de les nostres orientacions sexuals, de com vivim les nostres identitats de gènere no heteronormatives. I això ens passa factura.

Des d’Orlando -la major massacre de la història vers la comunitat LGTBI, perpetrada en un club d’ambient gai, on 49 persones van ser assassinades per raons homòfobes- fins fa ben pocs dies a la ciutat de Badalona, on dues noies lesbianes, que són parella sentimental des de fa 11 anys, van rebre una pallissa al carrer només pel fet de la seva orientació sexual.

És cert que en els darrers anys les polítiques LGTBI estan avançant amb força, especialment a Europa. Hem d’estar contentes perquè en aquest sentit a l’Estat espanyol s’ha fet un important esforç per donar impuls a aquestes polítiques, encaminades a assolir la igualtat de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.
Per no anomenar-les totes, destacarem una pionera a nivell estatal, que ara té 11 anys, la Llei 13/2005 de matrimoni entre persones del mateix sexe, i una de ben recent aprovada a Catalunya, la llei 11/2014 de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals i per l’erradicació de l’Homofòbia. Una llei pionera a tot el món, ja que per primera vegada es contempla la inversió de la càrrega de la prova davant atacs i accions homòfobes, i perquè es preveu el dret de “reparació” a la víctima.

Hi ha aspectes que m’inquieten en el tractament de les polítiques LGTBI, polítiques que tenen a veure amb el gènere i que hi ha el perill que reprodueixin esquemes i models que les dones coneixen prou bé; em refereixo al tractament estructural de les discriminacions. Acabem posant pegats si no ataquem el problema de fons. Podem fer polítiques LGTBI que ens assenyalen la discriminació de qui la pateix, focalitzant molt en els efectes de les desigualtats més que en les causes que les produeixen.

Acaba de néixer la Xarxa de Municipis LGTBI, una iniciativa que saludem amb entusiasme ja que treballar en xarxa i de manera coordinada i no funcionar només per inèrcia és una bona notícia. A Barcelona s’està treballant de valent per la creació d’un Centre de Recursos LGTBI pioner a tot l’Estat. Esperem que ara la llei Contra la LGTBIfòbia es comenci a desenvolupar amb celeritat, però tot plegat serà més eficient si en cap moment perdem de vista posar-li tota la intenció de la perspectiva de gènere.

La perspectiva de gènere, també en les qüestions LGTBI és quelcom més que necessari, perquè si de gènere va la cosa, totes tenim molt a dir. Només hem de fer una ullada al Pride més comercial i preguntar-nos: On són les dones? Quins estereotips d’homes hi ha? Sabem que aquestes preguntes poden provocar diferents reaccions. Només les poso com un exemple molt visual per dir que encara hi ha molt camí per recórrer.

Com a sindicalista em sento interpel·lada amb la causa LGTBI, perquè la diversitat sexual també és una qüestió sindical.

Raquel de Haro

Treballem per viure

Neus Moreno

Neus Moreno

Del 6 al 10 de juny se celebra la setmana dels horaris i és una bona oportunitat per reflexionar i impulsar accions per veure com podem avançar en allò que deien les feministes italianes a la dècada dels anys 90 “que el temps i els seus conflictes no ens mengi la vida”.

Podem afirmar que el debat dels temps està a l’agenda política i això és positiu, perquè està clar que tot allò que no es parla, que no es visualitza, no és transforma. Però atenció, que ja és l’hora de les accions…

Tenim un instrument quantitatiu universal que marca i organitza el temps: el rellotge. Compta hores, minuts i segons i està bé per garantir una certa organització social, però en les vides de les persones és superat per tres fets quotidians: les demandes que cada persona hem de respondre i la seva coincidència temporal; com les persones ens impliquem en els treballs de cura (un treball no reconegut socialment) i la manca d’autonomia de la gestió dels temps, ja que ve imposada pel mercat de treball (un temps que marca i organitza el conjunt de la societat).

La manca de temps o els conflictes del temps són elements de precarització social i desigualtat que afecten i assenyalen directament les dones per la divisió sexual de les feines. Un fet sobradament conegut és que les dones ens hem incorporat massivament al treball remunerat sense que s’hagin produït canvis significatius en la seva organització i encara menys en qui són les responsables i qui realitza el treball de cura. Tot s’agreuja pel fet que l’anomenat estat del benestar no ha assolit, i en alguns supòsits ha significat un retrocés, a l’hora de garantir la cura de les necessitats bàsiques de les persones.

Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’un “pacte nacional” per la reforma horària que abordi i harmonitzi el conjunt dels espais de relacions socials: el laboral, el d’ensenyament, el del comerç, el del lleure, el de la mobilitat… però atenció perquè si diem que actualment el mercat de treball està organitzant el temps i la vida de les persones és imprescindible donar-li prioritat. En moments d’eleccions generals com l’actual, la demanda de la millora dels horaris laborals ha de ser un tema a tractar però també tenim l’oportunitat per reivindicar la retirada de la reforma laboral i ocasions per plantejar el tema de la utilització del temps en la negociació col·lectiva i en els acords dels diferents àmbits on s’aborden les relacions laborals de Catalunya.

És moment de portar a la pràctica accions que ens acostin al camí del ‘treballem per viure’ i no al del ‘vivim per treballar’; de repartir les feines; d’acabar amb les llargues jornades laborals; de fer front al treball precaritzat i no voluntari de les jornades a temps parcials; d’acabar amb la distribució irregular de la jornada… És temps de tenir temps per viure i gaudir de la vida!

Neus Moreno

Viatge a Buenaventura, port del Pacífic colombià

Michela Albarello

Michela Albarello

Impressions derivades del viatge realitzat per representants de la societat civil catalana i de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia (entre ells CCOO de Catalunya), a Buenaventura, amb l’objectiu de realitzar també un seguiment de tota la situació de vulneració de drets humans que ja es va denunciar al juny del 2015 en una compareixença al parlament català, amb la presentació de l’informe “Setge a les comunitats. Els impactes d’una empresa catalana, grup TCB, a Buenaventura, Colòmbia”.

De què parlem quan parlem de Buenaventura? I, sobretot, perquè en parlem?

Parlem d’explotació, parlem de violència, parlem d’abusos i parlem d’injustícies. Però també parlem de l’altra cara de la moneda, de lluita, de resistència, de dignitat, de drets i de justícia.

Parlem de poder i de la seva màxima expressió paradigmàtica, la violència. Però a la vegada parlem de solidaritat, de responsabilitat compartida entre persones que somien un món millor i més just, tant a Barcelona com al Pacífic colombià.

Unes quantes dades de context per saber de què parlem:

– Buenaventura és un municipi que té una població aproximada de 400.000 persones, (un 90% són afrocolombianes).
– Entre el 60% i el 80% dels seus habitants viuen en la pobresa.
– Buenaventura és un ciutat portuària on s’estan realitzant uns megaprojectes (d’ampliació de les instal·lacions portuàries) en els que hi participa una empresa catalana.
– La població té només 3 hores d’aigua potable al dia de mitjana segons dades d’organitzacions socials, malgrat 6 aqüeductes funcionant i grans reserves hídriques al seu abast. I no tenim cap dubte que les instal·lacions portuàries en reben el subministrament les 24 hores del dia.
– La ciutat no disposa d’un hospital públic i la població es veu obligada a desplaçar-se unes 3 hores fins a Cali (capital del Departament del Valle de Cauca) per ser atesa.
– Només el 60% dels nens/es poden accedir al sistema educatiu.
– Els nivells de corrupció política són molt elevats.
– Hi ha una absència total d’inversions de l’Estat, que havia promès un pla de xoc de 400 milions de dòlars (USA) que posteriorment van declarar que seria de 80 fins a quedar-se en res a l’hora de la veritat.
– El Registre Únic de Víctimes de la Unitat de Víctimes del Govern colombià per al municipi de Buenaventura (que inclou també àrees rurals) comptabilitza a data de març de 2016 (des de 1985) un total de 192.898 víctimes producte d’un ampli ventall d’accions violentes:

  • Desplaçament forçós: 170.106 persones (el 53% són dones);
  • 10.590 homicidis (el 45% van ser de dones) i
  • 1.739 desaparicions forçoses (el 47% de dones).

– Les organitzacions de dones i NNUU assenyalen que Buenaventura és un dels llocs on més feminicidis i violència sexual es produeixen a Colòmbia. (El 50% dels casos de violència sexual de tot el departament del Valle del Cauca estan registrats només en aquesta ciutat).
– Altres fonts, com Medicina Legal, indiquen que entre 1990 i 2014 es van cometre 5.047 homicidis a Buenaventura, més del 70% a partir de l’any 2.000. Una altra font d’informació com són les organitzacions de drets humans van informar durant l’Audiència Pública que tenen comptabilitzat 8.700 assassinats i 2.100 desaparicions en el últims 15 anys, i destaquen que aquestes dades són inferiors a la realitat ja que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar.

Però malgrat tot la gent no es rendeix i en són exemples d’aquestes lluites:

Les comunitats afrocolombianes reunides en el Comité interorganizacional de Buenaventura que resisteixen reivindicant la seva terra, els seus drets ancestrals, la seva vida.

Els treballadors/es portuaris que s’han organitzat i lluiten pels seus drets laborals, malgrat que ser sindicalistes implica convertir-se automàticament en guerrillers i per tant en objectiu del paramilitarisme o de l’exèrcit. I no és un fet menor ja que a Colòmbia en els últims 50 anys de conflicte armat, han mort assassinats/des uns 3.000 sindicalistes (més d’un a la setmana); més d’un terç eren mestres.

En aquest context de conflicte, des del 17 fins al 25 d’abril d’enguany, una delegació de la societat civil catalana s’ha desplaçat a Buenaventura. Allí ha estat convidada a assistir a una audiència pública on més de 500 persones van testimoniar, escoltar, compartir i denunciar la situació, definida (sense cap exageració), de catàstrofe humanitària.

Davant de la comissió de drets humans del Senat colombià (representada per la seva presidenta i pel senador promotor d’aquesta iniciativa) homes i dones afectats per la situació de violència han utilitzat les paraules per trencar el silenci que mata, per fer neteja de la por que paralitza, per retre justícia a les víctimes d’un conflicte que no és només armat sinó l’expressió directa de la violència legal.

Un exemple explicat allí mateix fou d’unes mares de 12 joves entre 17 i 23 anys, que foren vilment enganyats, torturats i assassinats pels paramilitars que els hi havien promès 200 mil pesos de recompensa a l’equip de futbol que hagués guanyat un partit de futbol que volien organitzar. Les mares van poder trobar un espai pel reconeixement a la memòria dels seus fills. Va ser un moment especial per tancar ferides (si és que mai és possible tancar ferides com aquesta) i per tal de reclamar i exigir justícia. Serà difícil oblidar el moment en què aquestes dones destrossades desfilaven per rebre un ram de flors i una tarja commemorativa pels fets, tornant a viure el dolor d’una mort injusta, inexplicable i impune (des de 2005). La seva mirada parlava de la impossibilitat d’entendre i assimilar el perquè d’aquestes vides trencades, d’aquestes vides acabades.

Tampoc és fàcil oblidar les paraules d’un treballador, de físic imponent i ja no massa jove, de l’empresa TCBuen, que es va posar a plorar al mig d’una reunió mantinguda durant el viatge mentre explicava les condicions laborals que patia. No podia parlar, només es distingia del so de la seva veu, més bé un lament: “no vull ser un esclau de la meva empresa”.

Al mig d’aquest escenari i donant continuïtat a una feina començada fa més d’un any, des de la Taula Catalana per Colòmbia, s’ha volgut denunciar les actuacions d’una empresa líder en logística portuària que té seu a Barcelona, la TCB. Aquesta i altres s’han instal·lat a Buenaventura, aprofitant-se d’aquesta situació de violència.

Tot se sacrifica en nom del capital, dels beneficis, dels “megaprojectes” que es planifiquen i s’executen sense la participació de la ciutadania, sense respectar el medi ambient, sense respectar el dret a l’aigua, a la vivenda, al treball digne, a la vida.

Com va dir una líder afrocolombiana a l’audiència pública: “Som víctimes del capitalisme que no entén que hi poden haver altres formes de vida”.

Els megaprojectes posen en evidència les prioritats privades i públiques, que coincideixen en la defensa dels interessos del capital en contra dels interessos de la gent, dels treballadors i treballadores. L’explotació dels recursos naturals, l’apropiació indeguda de terres, l’ecocidi, el desarrelament de la població i les males condicions de treball són el preu considerat natural i integrat dins d’aquesta lògica agressiva.

No és casual l’absència de l’estat, l’actuació assassina de forces armades il·legals, tot plegat al servei d’una estratègia capitalista depredadora i que cerca el guany a qualsevol cost.

És per això que quan parlem de Buenaventura parlem del paradigma de la lluita contra l’explotació portada al seu extrem. Parlem d’un conflicte ètnic, de classe i ambiental. No és cap casualitat que els punts negres de les violacions dels drets humans més greus coincideixin geogràficament amb la realització i implementació dels megaprojectes. No passa només a Buenaventura, ja que és, sens dubte, una estratègia global que ha causat i segueix causant massa víctimes arreu del món.
La solidaritat internacional és fonamental, com a eina d’anada i tornada des del seu plantejament horitzontal d’ajuda mútua, per promoure i garantir l’esclariment de la veritat i el restabliment de la justícia. Amb la reparació a les víctimes, s’ha de garantir un canvi de model productiu que asseguri la no repetició dels fets.

Michela Albarelo
Directora de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO de Catalunya

Un plat no és un plat i un got no és un got

Montse Delgado

Montse Delgado

Recentment el diari La Vanguardia publicava una contraportada titulada Si el seu sou el deprimeix, no busqui psicòleg, sinó sindicat. Segurament moltes de nosaltres l’hem llegida i possiblement, superada la sorpresa inicial de veure un títol com aquest a la premsa dels nostres dies, l’hem feta córrer per les xarxes.

Markus Gabriel, autor del llibre “Per què el món no existeix”, reivindica a l’entrevista el valor de la filosofia per transformar la realitat descobrint els problemes reals que les ideologies dominants encobreixen. Segons Gabriel, les ideologies barregen veritat i mentida per ocultar una realitat que beneficia a qui les crea i sotmet a aquells que se les creuen. És a dir, si ens deprimim perquè el nostre sou de misèria no ens permet desenvolupar un projecte de vida, ens fan creure que tenim un problema personal/psicològic que requereix una solució individual via medicació, quan en realitat estem patint un problema social/laboral que requereix una solució col·lectiva via organització.

De vegades m’imagino la lectura com una passejada per un lloc que només existeix en la intersecció entre la mirada de qui escriu i la de qui està llegint. Tot passejant-hi aquest cop, hi apareixien algunes troballes:

  1. Markus Gabriel és filòsof, gent que fa immersió a pulmó lliure a zones abissals del pensament i emergeix a la contra de La Vanguardia dient coses que entenem i que ens carreguen de raó. Cal fer aquest viatge a la profunditat. És necessari reconèixer el valor del pensament, prestigiar-lo, reservar-li temps i espais. Eixamplar les arrels del nostre pensament és imprescindible per transformar la realitat.
  1. Jo no sóc ximple, i tu tampoc. Tothom és capaç de pensar amb prou lucidesa, d’adquirir una mirada que qüestioni fins a quin punt la veritat és allò aparent. Pensar mola. Apoderem-nos del dret a pensar per nosaltres!
  1. Només podrem ser una organització capaç de construir un relat de la realitat alternatiu, capaç de derrotar el paradigma conceptual de la ideologia dominant, si teixim el nostre pensament juntes. Ha de ser una prioritat disposar de temps i espais on pensar plegats.

Diu Markus Gabriel que les paraules no descriuen la realitat, la creen. Per això el món no existeix, només el món que expliquem. O el que seria el mateix, senyor Rajoy, potser un plat no és un plat i un got no és un got.

Montse Delgado

 

Un 9 de maig, de fa 25 anys: Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya

Rosa Sans

Rosa Sans

La lluita contínua del moviment feminista i d’organitzacions com CCOO ha fet avançar consciència i pràctica, però també és evident que no ha estat suficient per canviar una societat basada en la desigualtat entre homes i dones, fonamentada en la divisió sexual dels treballs. Però sempre hi ha alguns esdeveniments que impulsen aquesta lluita i que és bo recordar.

Fa 25 anys, el 9 de maig de 1991, amb el lema “Com fer un sindicalisme de i per els homes i les dones” va tenir lloc la Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya. Aquesta Conferència va significar un punt d’inflexió en l’acció reivindicativa del sindicat en la lluita per la igualtat.

Tres eren els objectius que es van marcar a la Conferència. El primer que es proposava és que la política cap a les dones fos de tot el sindicat, en lloc de delegar-se en la Secretaria de la Dona. És el que coneixem com a transversalitat de les propostes cap a les dones. També es pretenia que cada sector conegués i elaborés les seves propostes.

El segon objectiu era enfortir les secretaries de la dona. Crear secretaries en tots els àmbits perquè allà on hi havia secretaria, s’avançava. Es tractava que les mateixes dones fossin el motor de les propostes sindicals cap a les dones. Des de les secretaries de la dona s’havia de coordinar totes les dones que estiguessin en organismes de direcció.

El tercer objectiu era augmentar la presència de les dones en organismes de direcció. Es va plantejar la proporcionalitat. Els organismes de direcció havien de respondre a la realitat afiliativa entre homes i dones de cada àmbit.

Es va debatre sobre la doble jornada, i tot això lligat amb l’ocupació, amb mesures que facilitessin la permanència de les dones en el mercat de treball i amb la necessitat de potenciar un canvi cultural perquè els homes poguessin dedicar-se també a les tasques domèstiques.

S’apunta la necessitat d’una major participació de dones en l’elaboració de les plataformes de convenis per incloure les reivindicacions de les dones i la lluita contra la discriminació com a part important de les reivindicacions, així com la presència de dones en les meses de negociació.

Es va tractar la reorganització interna, la delegació de tasques i la revisió de formes de participació, la incompatibilitat de càrrecs interns, el canvi en la valoració del nivell de participació de la quantitat a la disponibilitat, el control de l’acumulació d’hores, la revaloració del temps lliure i el repartiment de les tasques domèstiques.

La proposta de representació proporcional, com a mínim, al nombre d’afiliades de cada àmbit (organismes de direcció, congressos, conferències, comissions de representació, plataformes de negociació, llistes electorals…) sense que signifiqués l’ampliació de cap organisme va ser aprovada.

Aquesta Conferència es convertia en una experiència pionera en la realitat del moviment sindical. Per primera vegada s’implicava tota l’organització en un debat orientat a superar les discriminacions i a afavorir la participació de les dones, i en el qual s’insistia en el tema de les diversitats i en la necessitat de donar un caràcter transversal a la política sindical respecte de les dones, i que aquestes exercissin el protagonisme dins l’organització a tots els nivells amb l’objectiu de desenvolupar un sindicalisme de i per als homes i les dones.

Avui, 25 anys després,  la Conferència de Dones i Homes, que hem celebrat per feminitzar Comissions Obreres és una oportunitat per al conjunt del sindicat, un revulsiu per canviar les coses. És el compromís del sindicat que totes les propostes siguin patrimoni col·lectiu de les dones i els homes de Comissions Obreres amb el convenciment que aquestes són les que han d’ajudar a construir un nou model de societat en què dones i homes puguin viure amb dignitat i puguin ser lliures.

Rosa Sans
Directora de la Fundació Cipriano García

Quina ocupació tenim a Catalunya?

Antonia Pascual

Antonia Pascual

Des de l’administració i les organitzacions empresarials ens arriben lectures de l’ocupació a Catalunya que acostumen a ser positives o molt positives, segons com es miren les dades. En aquest tema, com en molts altres, sempre hi ha dues cares de la moneda. Una cara és un lleu increment de l’ocupació a Catalunya i l’altra és la baixa qualitat d’aquesta ocupació i el perfil de l’elevadíssim atur que pateixen més de 660.000 persones a Catalunya.

Hem vist en l’elaboració del Mapa de l’Ocupació i l’atur a Catalunya 2015 quina és aquesta realitat. Sense maquillatge, sense guarniment, les dades com són.

L’economia creix moderadament però no es resol la crisi laboral i social. Creix un 15,5% el nombre de persones amb contracte temporal en detriment de les que tenen contracte indefinit que es redueix en l’1,8%. S’incrementa la població ocupada que treballa a temps complert en un 2,1%, i es redueix la que treballa a temps parcial un 0,8 % però la taxa de parcialitat es manté elevadíssima, en el 14,4%, sent una realitat desigual segons el territori. En aquestes noves ocupacions el 37% són amb jornada parcial, involuntària en la majoria dels casos i amb baixos salaris.

Hem vist també com el 2015 no s’ha donat un canvi de model de creixement i en conseqüència no recuperem drets laborals ni socials. Les ocupacions generades han estat majoritàriament per a homes, d’entre 30 i 44 anys, amb menys d’un any a l’atur i amb estudis superiors. Principalment al sector serveis però amb baixos salaris i de baix nivell de qualificació. Dades que evidencien la “mala qualitat” de l’ocupació a Catalunya, els desequilibris i desigualtats existents, que incideix negativament en les dones que tenen més atur i més treball amb temps parcial. En definitiva, es genera un mercat de treball de baix valor afegit.

Davant aquesta situació, què proposem CCOO?

  • Que el Govern afavoreixi la creació de teixit productiu i l’ocupació de qualitat, el creixement de l’economia i deixi enrere les polítiques de retallades i l’austeritat. Es necessita un Pla d’ocupació dirigit prioritàriament cap als joves i les persones en atur de llarga durada, amb perspectiva de gènere.
  • Posar les persones al centre de les polítiques públiques, dotant-les de recursos suficients per garantir l’Estat del benestar. La Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i de forma complementària la Renda d’Ingressos Mínims a nivell estatal. El Pla d’Emergència Social aprovat al Parlament recentment, salvant els esculls dels recursos al Tribunal Constitucional presentats pel Govern de l’estat.

Antònia Pascual
Secretària de Socioeconomia

Terrassa, ciutat feminista

Maribel Ayné

Maribel Ayné

Per a CCOO, les polítiques públiques són els instruments per a aconseguir una societat més justa i igualitària. Per això la proposta de declarar Terrassa, ciutat feminista és un gest amb el qual creiem que es podrien facilitar múltiples propostes per part del consistori, les entitats, els sindicats i la ciutadania amb un únic objectiu vertebrat: reafirmar-nos en aquesta lluita contra el patriarcat, contra les desigualtats i el terrorisme masclista. I, volem també, amb aquesta declaració, valorar el feminisme i les feministes i donar-los el reconeixement que es mereixen. Volem, entre d’altres coses, fer comprendre que allò personal és polític, i en la mesura que controlar les dones és tan important per a la globalització com per als moviments identitaris de dreta, la defensa dels drets socials i econòmics de les dones ha de ser un aspecte vital i actiu per a l’esquerra.

Comprendre el gran valor que tenen les paraules i el com i el perquè de l’estigmatització i la criminalització que pateixen algunes idees no és una feina senzilla, i menys quan qui s’ha encarregat d’estigmatitzar és un sistema de relacions socials, sexuals i polítiques instaurat pels homes. Sí, parlem del patriarcat, un sistema que, en comunió malalta amb el capitalisme, ha degenerat i falsificat el concepte de feminisme.

El feminisme recull el dret de les dones a l’equitat, a la equipotència o a la capacitat d’exercir el poder, no solament el de resistir, sinó el de comptar amb la força i els recursos necessaris per a l’autonomia. A l’equivalència o a tenir el mateix valor en el sentit de no ser considerat ni per sota ni per sobre de l’altre i a l’equifonia o a la possibilitat d’emetre una veu que sigui escoltada i considerada com a portadora de significat, gaudi i credibilitat.

Som hereves i hereus de dones molt valentes que van esquerdar el patriarcat. Hem avançat, és cert, però hem de reconèixer i denunciar que segueix aquí, instal·lat amb arrels fortes i ben alimentades, i és tan camaleònic com pervers. Combatre les desigualtats i les violències masclistes passa també per reconèixer-les, i per fer-ho ens cal visibilitzar-les. Per què… com puc ser lliure si no conec la llibertat?

Terrassa Feminista és un símbol, un recurs. I nosaltres, la gent de CCOO, d’esquerres i feminista, sabem quina és la importància dels símbols. Per això reclamem amb contundència que es treguin, ja, tots aquells que enalteixen la dictadura franquista.

Des de CCOO creiem que, si ens centrem en allò que necessiten les altres persones, en aquest cas les dones i les nenes, més que en el que nosaltres som, representem o volem, si tenim la capacitat d’empatitzar, la nostra parla es farà més constructiva, amable i útil de manera natural.

Per això valorem la capacitat de construir el consens a partir dels objectius. I entenem que això és fer política.

Maribel Ayné

Les dones i els valors republicans

Rosa Sans

Rosa Sans

En l’actual situació de necessitat de millora de la democràcia, de la lluita pels drets socials dels més desafavorits i dels de les dones, ens és molt necessari fer memòria de la vigència dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat per guiar l’acció política per una societat més justa i igualitària.

Fa 85 anys que es va proclamar la República, el 14 d’abril de 1931, gràcies a la pressió popular. Aquell projecte democràtic i modernitzador va despertar moltes expectatives i en gran mesura alguns elements segueixen tenint avui plena validesa.  Aquell esforç col·lectiu va comportar per les dones una redefinició del seu paper en la societat, va ser un intent de superar les discriminacions i desigualtats existents i avançar en la seva emancipació.

Un breu repàs a algunes de les mesures que es van emprendre en  el període  republicà ens farà comprendre el que va significar aquest per a les dones.

La Constitució de 1931 va establir el dret de vot de la dona i el dret a ser escollides per qualsevol càrrec púbic. Va ser un des primers països en aconseguir per les dones veu i vot en les decisions polítiques.

En un intent de superar les discriminacions legals, el 1932 es va aprovar el matrimoni civil i el divorci. La Generalitat de Catalunya va establir el dret matrimonial basat en el principi d’igualtat civil entre marit i muller i la plena llibertat de les dones en relació a l’administració de béns i tot tipus d’actes jurídics.

Pel que fa al dret al propi cos, la legalització de l’avortament va ser una de les reformes essencials per canviar el concepte de sexualitat i del control de la maternitat. El dret a l’avortament va ser font d’una forta polèmica. L’únic lloc on es va dur a terme va ser a Catalunya, l’any 1936, on es reconeixia que la decisió d’avortar era única i exclusiva de la dona.

Pel que fa al treball, la Constitució republicana el reconeixia com una obligació social que s’havia de protegir. Es van regular els convenis col·lectius i es va estendre una protecció social bàsica.  Per exigència de la guerra, l’entrada massiva  de la dona al món laboral va  situar una legislació que establia els principis d’igualtat salarial, igualtat d’accés a un treball i igualtat d’oportunitats.

Una darrera qüestió va ser la reforma en l’educació. Aquesta va esdevenir laica, pública, gratuïta i en català i es va apostar per nous mètodes pedagògics que estimulaven molt més els alumnes. Es van fer campanyes d’escolarització, es va impulsar l’educació activa i, sobretot, es va implantar la coeducació; era la primera vegada que les nenes tenien accés a una educació de totes les matèries i destinada a la seva formació intel·lectual i cultural.

Malauradament, la guerra i la victòria feixista van significar una regressió als sistema de valors tradicionals i la pèrdua de tots els drets i avenços que s’havien aconseguit, però els ideals republicans segueixen sent, avui com ahir,  valors de futur per lluitar contra la injustícia social, la pobresa i les discriminacions, per seguir lluitant pels drets de les dones.

Rosa Sans
Directora Fundació Cipriano García

 

Older posts Newer posts