Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: DONES (page 1 of 3)

Què vol dir ser feminista a CCOO?

Alba Garcia

Alba Garcia

Hem recorregut un llarg camí des de la creació de les CCOO i, com la resta de la societat, hem fet avenços importants des de la nostra acció sociopolítica, en tots aquells espais de  lluita pels drets de les dones, però encara queda camí per recórrer.

Des de l’any 2004, en el 8è congrés en què CCOO va aprovar en els principis bàsics dels seus Estatus que som un sindicat d’homes i dones, fins la Conferència de Dones i Homes celebrada el 3 de març del 2016 amb el lema Feminitzem el sindicat per a feminitzar la societat, passant per l’Assemblea Sindical Oberta… Tots són importants, tan a nivell de reflexió com a nivell de proposta.

Les dones del sindicat hem fet un recorregut també històric dins de l’organització i hem aconseguit avenços en aquest sentit: hem guanyat visibilitat, reconeixement del dret a tenir drets, el reconeixement a la participació en igualtat de condicions en tots els àmbits, en el del treball remunerat també, en la representació sindical, en la direcció del sindicat, en els Estatus…

L’impuls de la Secretaria de les Dones en la Direcció del Sindicat com a espai imprescindible per incorporar les reivindicacions de les dones a les propostes sindicals, o la creació del Comitè de Dones  en el darrer Congrés han estat elements clau per fer avançar la igualtat entre homes i dones.

Quan mirem a l’intern, tot i haver arribat a assumir col·lectivament que hem de lluitar perquè les dones tinguem la part del món que ens correspon, que allò personal és polític, que les dones tenim drets al treball digne i que els homes tenen dret a exercir els treballs de cura,  ens trobem amb un sostre que es resisteix a anar una mica més lluny.

Dins de l’organització potser toca seguir alimentant espais d’empoderament col·lectiu de dones, canviar maneres de treballar i d’organitzar-nos, fer real i efectiva la transversalitat amb mitjans i amb discurs i proposta, crear espais de relació, descobrir genealogies femenines, cercar una nova mitologia amb referents de dones, practica de la relació i de treball en xarxa.

Expressar la necessitat d’un canvi de model global, un nou món i un nou contracte social. Superar la idea que les dones ens hem d’incorporar a un món i un model que ja ha estat construït. Cal definir i construir un model nou, diferent, a partir de la pràctica i experiència  política de les dones, que pugui aprofitar els encerts del que ja coneixem però que es pugui construir al marge del que coneixem que no funciona.

Cal anar més enllà, posar al bell mig de la nostra agenda com a Sindicat la voluntat de transformar el món feminitzant-lo en benefici de tothom, conscients que el discurs de la llibertat de les dones no totes les dones el comparteixen i que genera molta por als homes masclistes.

Podem afirmar que el feminisme és una opció i una identificació individual, però feminisme és, també, i sobre tot, la força col·lectiva per transformar la societat i aconseguir que les dones siguin éssers lliures i amb drets, i sense cap mena de discriminació, ni violència pel fet de ser dones.

El Feminisme, com a dimensió col·lectiva, té dues necessitats bàsiques. Per una banda el compromís i l’acció per a fer front a les desigualtats de les dones, per l’altra el convenciment que això només es pot fer amb les dones.

A CCOO tenim fortament arrelades aquestes dues característiques: tenim programa i actuem, i des de fa molts anys tenim clar que cal la participació de les dones en primera persona per aconseguir una societat més justa. Evidentment, tots reconeixem que tenim encara molt camí per recórrer.

Lluites centrals de les dones com l’erradicació de la bretxa salarial o la reivindicació de la jornada laboral per afeblir la divisió sexual dels treballs, afecten de manera central la lluita de classe ja que es disputa amb l’empresari la seva plusvàlua i la seva capacitat  sobre la disponibilitat de les persones.

Un sindicat de classe i feminista és poder situar-nos al capdavant de la reivindicació per a una igualtat efectiva, real, i reiterar el nostre compromís amb la consecució d’una societat més justa i igualitària. És també una concreció per mostrar que som una organització que entén que el centre és la vida de les persones i les nostres accions en l’àmbit laboral i social. És també, situar les dones de manera empoderada, és a dir que l’experiència i proposta de les dones pugui servir per a transformar la societat i beneficiar amb aquesta lluita al conjunt de la població treballadora. És reforçar la relació amb els moviments feministes.

És posar les aportacions del feminisme a la lluita contra les desigualtats de gènere a les empreses. Forma part imprescindible per disputar el poder empresarial en la decisió en les vides de les persones.  És una palanca imprescindible per fer una societat més igualitària. Sense aquestes aportacions la transformació de l’acció sindical perquè sigui útil a la nova realitat del món del treball no és possible.

És reforçar el compromís de les CCOO en la transformació social i ens situa com a organització imprescindible pel canvi.

És que en la mesura que el control de les dones és tan important per a la globalització, com per als moviments identitaris de dretes, que la defensa dels drets laborals, socials i econòmics de les dones ha de ser un element estratègic en la política de CCOO.

És construir  un sindicat que respongui a la diversitat de la classe treballadora, i que situï  en el cor de les propostes sindicals les aportacions del feminisme.

CCOO, com a eina transformadora que aposta per un model de societat lliure d’explotacions, de desigualtats i de violències, ha de superar la poca visibilitat que la dreta, patriarcal i capitalista li ha donat al feminisme.

CCOO ha de fer del feminisme el motor necessari per a la construcció d’un món més just, igualitari i lliure de violències, a la feina i a tot arreu.  

Hi ha un camí comú des de la llibertat col·lectiva i aquest volem fer-lo en un sindicat valent i clarament definit com a feminista.

Un sindicat de classe i feminista, una oportunitat per transformar el món d’arrel i avançar.

Alba Garcia

El Comitè de Dones de CCOO fa 4 anys

Dolors Llobet

Dolors Llobet

El darrer congrés de CCOO de Catalunya va aprovar la creació del Comitè de Dones com un espai estable de participació de les dones que formen part dels òrgans de direcció per reflexionar, compartir experiències, avaluar i fer propostes sobre les polítiques i les actuacions del sindicat en relació amb la perspectiva de gènere.

Han estat 4 anys de posada en marxa d’un espai innovador en relació amb altres organitzacions, que ha contribuït a fer avançar la igualtat de gènere dins i fora del sindicat i a l’empoderament de les dones que hi han participat.

Un espai que també tenia per objectiu ser un espai de formació i sensibilització de les dones que ocupen llocs de responsabilitat a totes les estructures sindicals amb la voluntat que la reflexió en clau de gènere arribés més enllà de les dones que ocupen la responsabilitat específica de les secretaries de les dones.

Amb aquest objectiu el pla de treball del Comitè de Dones ha combinat la tasca d’anàlisi de les propostes sindicals i de la presència de les dones als òrgans de direcció del sindicat, amb la participació de persones expertes en les reunions plenàries que han enriquit les nostres reflexions, com la Carolina Recio i la Tània Verge.

La tasca duta a terme pel Comitè de Dones ha estat determinant perquè la Conferència de Dones i Homes celebrada ara fa un any hagi estat un procés participatiu que ha fet posar la feminització del sindicat en el centre dels objectius sindicals.

A partir del proper congrés el Comitè de Dones formarà part dels nostres estatuts, dotant-lo d’una estabilitat que permetrà que es consolidi com un instrument útil per desenvolupar els compromisos adquirits en la Conferència de Dones i Homes i que han estat recollits el Pla d’acció dels propers anys.

Estem feminitzant el sindicat perquè volem feminitzar la societat!

Dolors Llobet

 

Cal un Tribunal Constitucional amb més dones

Luisa Montes

Luisa Montes

El Tribunal Constitucional (TC), està format per dotze membres: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern de la Nació i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.

L’1 de gener d’aquest any, va finalitzar el mandat de tres magistrats proposats pel Senat (hi ha una vacant per mort no coberta, des de l’any 2015), per la qual cosa s’ha de realitzar la renovació parcial del TC, designant quatre nous membres. El procediment de designació pel Senat es realitza a proposta dels parlaments autonòmics, aprovant-se per majoria de 3/5 dels senadors i senadores.

Cal recordar que l’última designació parcial (2010), es va realitzar amb tres anys de retard pel bloqueig sistemàtic del PP ja que en tots els parlaments autonòmics on tenien majoria, van proposar als mateixos candidats impossibilitant qualsevol acord que no passés per les seves propostes .

Si analitzem els nomenaments de la constitució del TC, dóna la sensació que tots els organismes que han de proposar magistrats i magistrades per al TC, tenen un conjunt de regles no escrites, que configuren una cultura creant barreres que dificulten l’accés a les magistrades per ser membres del TC, a part de l’anomenat “sostre de vidre”.

“Els efectes del sostre de vidre són patents: és com si realment hi hagués una barrera invisible sobre els caps de les dones en una piràmide jeràrquica, barrera que no pot traspassar-se mitjançant esforços individuals.”

L’any 1980, es va constituir el primer TC, format per 11 magistrats i només una magistrada (a proposta del Senat). Fins a la tercera renovació parcial es va mantenir aquesta situació. Des del 1989 fins el 1998, les dones van desaparèixer del TC, i no va ser fins el 98 quan en la sisena renovació parcial, una magistrada va tornar a formar part del TC. L’any 2001 per primera vegada, dues magistrades formen part del TC al mateix temps i aquesta situació s’ha mantingut fins avui.

Només cinc dones d’un total de 60 persones han format part del TC i només una ha estat presidenta del mateix. En les renovacions parcials cap dona ha estat proposada per formar part del TC, per part del Govern ni del poder judicial.

Com podem apreciar, el TC no ha complert amb el percentatge 40% – 60% que garantís una composició equilibrada.

La Democràcia exigeix paritat en la representació i la presa de decisions i, per suposat, en l’àmbit constitucional també, pel que cal un Tribunal Constitucional equilibrat

Un dels pilars fonamentals de les democràcies es basa en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes.

Un principi que emana de la Declaració Universal dels Drets Humans que declara en el seu Article 2. 1. Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

I que és ratificat en el capítol III de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en la qual es declara: Igualtat davant la llei, no discriminació, diversitat cultural, religiosa, lingüística, igualtat entre homes i dones, drets del menor, drets de les persones grans, integració de les persones discapacitades.

Perquè aquest principi pugui ser defensat en el marc de la convivència ha estat necessari tot un procés de definició de drets i garanties, que s’ha anat desenvolupant en les conferències i tractats internacionals.

Concretament a les Nacions Unides i a la Unió Europea s’han creat diferents organismes que treballen en la promoció i protecció dels Drets de les Dones.

La Declaració d’Atenes (1992) i la Plataforma d’Acció de Beijing (1995) constitueixen, sens dubte, referents claus en la conceptualització i en les propostes sobre participació de les dones en la presa de decisions i el poder polític. La Declaració d’Atenes va definir la situació existent de “desigualtat profunda en totes les instàncies i organismes públics i polítics a tots els nivells -local, regional, nacional i europeu-” com una situació de dèficit democràtic, en què l’accés als drets polítics formals no condueix a la igualtat en la pràctica.

Resulta paradoxal que mentre la sentència del Tribunal Constitucional de febrer de l’any 2008, argumenta entre altres qüestions:

* Que l’article 9.2 de la Constitució autoritza a exigir dels partits polítics que integren en les seves candidatures una participació equilibrada de tots dos sexes.

* No hi ha discriminació, sinó equilibri entre sexes. La Llei d’Igualtat no estableix una mesura de discriminació inversa o compensatòria (afavorint a un sexe sobre un altre), sinó una fórmula d’equilibri entre sexes. Aquesta fórmula tampoc és estrictament paritària, en tant que no imposa una total igualtat entre homes i dones, sinó la regla que uns i altres no podran integrar les candidatures electorals en una proporció inferior al 40%, o superior al 60%.

La composició del TC, no és equilibrada i hauria de ser un referent exemplar del principi d’igualtat, tant en les seves resolucions com en la seva composició paritària de dones i homes.

CCOO de Catalunya s’adhereix al manifest “UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EQUILIBRAT”, de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya (AMJE), reivindicant que els quatre nomenaments siguin de magistrades, per fer possible la participació real i la igualtat efectiva d’homes i dones per poder avançar cap a una representació equilibrada.

L’absència de les dones és un dèficit democràtic incompatible amb una veritable democràcia.

Luisa Montes

 

El cos de les dones, territori expropiat

M. Carme Catalán

M. Carme Catalán

Quan la Secretaria de la Dona de COOO i el Moviment Feminista hem lluitat pel dret al propi cos, ho hem fet principalment des de la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, drets que han estat i estan limitats o anul·lats en molts llocs del  món, en els que els avenços sempre han estat fràgils i on hem patit retrocessos; Victoria Sau ens parla de l’expropiació de la maternitat. Segons ella la maternitat no existeix en un sentit sociocultural ja que el patriarcat ha exclòs a les dones de la mateixa;  tot i així la lluita per l’apropiació del nostre cos va molt més enllà donat què el domini del patriarcat s’ estén a tots els altres àmbits del nostre cos: la manera de vestir, caminar, fer activitats laborals, esportives, tenir cura del mateix cos; tot està normativitzat segons el models de gènere dominants en un lloc o en un moment històric determinat. El fet de poder estar sotmeses a  la violència patriarcal ens determina la salut i la vida. El patriarcat unit al model neoliberal dominant imposa uns models en els quals el profit econòmic és un dels seus principals objectius.

Un dels principals camps de discriminació i de lluita és el que té a veure amb la nostra salut i l’atenció sanitària, les desigualtat de gènere en la salut i la malaltia en totes les seves vessants. Els homes moren abans i les dones viuen més anys, però tenen menys salut: pateixen biaixos en la salut a causa de les condicions de treball i de vida; a més, la recerca mèdica es fa com si el cos d’homes i dones no tingués ni sexe ni gènere. L’atenció sanitària oblida i estigmatitza molts dels problemes de les persones, perquè tampoc no té presents les condicions psicològiques, biològiques i socials i, específicament, les condicions de discriminació laboral i social de les dones. L’estat de salut de les persones no depèn només de les intervencions sanitàries.

La salut està fortament influïda per l’entorn i les condicions de vida de la ciutadania, resultat no només de decisions individuals, sinó també de condicionants socials, culturals, econòmics o mediambientals. Les dones acostumen a estar en una situació d’oblit per la seva condició de dones, a la qual s’afegeixen altres condicionants, com la classe social, l’edat, l’ètnia, la discapacitat, l’opció sexual… Totes aquestes reflexions i propostes de canvi, ja les estem fent des fa anys i reflectim en els diversos informes que realitzem pel 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. En aquest sentit, cal recordar que dels factors que determinen l’estat de salut de les poblacions, la biologia humana suposa un 27%; els sistemes de salut, un 11%, i el percentatge restant es distribueix entre els estils de vida (43%) i l’entorn (19%).

Sense negar la importància que ha tingut l’evolució tecnològica i els avenços en el camp mèdic, no és menys cert que els grans canvis en salut produïts en els últims anys al nostre país ho han estat a causa de factors relacionats amb la qualitat de vida de les persones. Qualsevol retallada  en factors què influeixen de forma important en la salut de les poblacions repercutirà de forma global en la salut. Aquesta crisi econòmica capitalista i patriarcal, que ja fa 8 anys que dura i que a Europa ha estat especialment forta sobretot als països del sud; i les polítiques que l’han acompanyat han sumit en la pobresa la majoria de persones i especialment les dones, i els han fet perdre molts drets, entre ells el de la salut. Els serveis públics, que havien d’intentar pal·liar aquestes desigualats, no ho han fet i s’han retallat, o se n’han anul·lat alguns drets,  com el dret universal a l’assistència sanitària, que malgrat les manifestacions de l’actual Conseller encara no s’han recuperat completament.

Ara veiem com s’agreuja la descomposició social a tot Europa i com es cerquen excuses per frenar les classes treballadores i no atacar les veritables causes polítiques d’aquesta. L’anomenada crisi dels refugiats és una de les més sagnants. Les dones, juntament amb les persones joves i la població emigrant, la que viu o ha de fugir de les guerres, són els grans perjudicats.

En l’informe del 28 de maig del 2016 “Salut per a totes. Prou desigualtats” exposàvem  que en l’actual context econòmic, cap a una suposada recuperació pel camí del mateix sistema, té un impacte diferent per a les dones que per als homes. Es perpetua la discriminació i la precarietat laboral i afecta a la salut de les persones. En el cas de  la salut laboral, moltes vegades les diferències de gènere en la malaltia professional s’originen ja en la segregació horitzontal i vertical d’activitats i professions, però també com a resultat de la divisió sexual de l’ocupació i, malauradament, de la precarització del treball de dones.

Els pressupostos que es dediquen a les polítiques públiques d’igualtat cada vegada són menors i insuficients; els de l’Institut Català de les Dones han disminuït un 36.9% del 2008 al 2015. Hi ha altres aspectes com la violència masclista que tenen unes dimensions alarmants en tots els àmbits, especialment en el cas dels assassinats i això també ho podem relacionar amb la disminució de polítiques de prevenció i atenció precoç tant el l’àmbit escolar com en el conjunt de les administracions. En l’àmbit laboral hi ha dificultats per fer visible l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Les polítiques d’austeritat han afectat molt els recursos destinats a l’assistència sanitària, disminuint els i les diferents professionals contractats (arribant a eliminar-se en alguns casos com les professionals de la mediació sociocultural), augmenten les llistes d’espera, disminuint el temps d’atenció, entre altres conseqüències, i això ha tingut també un reflex en molts altres aspectes on la forma de pal·liar els problemes de salut que no eren atesos en temps suficient era incrementant la despesa de fàrmacs com els que actuen sobre el dolor o tots els aspectes psicològics com l’ansietat i la depressió. Per tant, les grans companyes farmacèutiques han continuat lucrant-se del nostre cos.

No s’ha desenvolupat completament la Llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, fent que els centres de la Xarxa Hospitalaria d’Utilització Publica no assumeixin completament les seves responsabilitats, sense contar que la modificació que va realitzar el govern del Partit Popular envers les dones joves pot afectar greument els casos de les dones més vulnerables.

Altres aspectes com els que tenen a veure amb el respecte als processos naturals del cos de les dones, com l’embaràs, part, lactància i menopausa han continuat ignorant les nostres demandes de millorar el respecte i l’autonomia de la dona; i continuem tenint altes taxes d’intervencions, molt per sobre del que recomana la OMS com les de les cesàries.

Davant de l’alt increment del càncer de pit, no es realitzen polítiques preventives i no hi ha hagut actuacions decidides per millorar el medi ambient: un exemple clar és la necessitat  d’ eliminació de productes com els plaguicides que arriben a través dels  aliments, que actuen com a disruptors endocrins i que ja fa molts anys que s’està intentant que es regulin.

Existeixen moltes dones afectades per fibromiàlgia o fatiga crònica i/o sensibilitat química múltiple, amb molta relació amb l’exposició de contaminants ambientals (es coneix poc d’aquesta malaltia i hi ha una altra incomprensió social mèdica i administrativa). Es donen graus d’incapacitació no reconeguts per les administracions sanitàries ni laborals.

Quines haurien de ser les actuacions efectives del Departament de Salut? I dels Ajuntaments, que malgrat les poques competències directes en sanitat són responsables de la salut dels ciutadans i poden dir i fer molt per revertit aquestes situacions? Hi ha alguns Plans de salut en els que s’apunta un canvi de tendència però això serà real o quedarà en el calaix de les bones intencions

M. Carme Catalán

 

 

 

Massa masclisme

Alba Garcia

Alba Garcia

En els darrers dies dues dones han estat assassinades a Catalunya i se sumen a una llista massa llarga per aquest any i des de fa molts anys: des que tenim dades oficials a l’Estat, en el període que va del 1999 al 2015, han sigut gairebé 1.400 dones i, a Catalunya, des del 2008 hi ha hagut prop de 100 assassinats de dones.

Els assassinats de dones en mans de parelles o exparelles sempre són dolorosos. Ja ho diem que no hem de parlar de morts sinó d’assassinats, perquè són això: assassinats de dones.

La violència masclista no coneix de classes socials, nivells de formació, edat, procedència, condició o opció. És estructural i només amb una intervenció integral i contundent es podrà arribar a eradicar. Es dona a casa, a l’espai públic, a la feina i al carrer, té forma d’agressió sexual, física, psicològica o econòmica. Pot ser un assetjament a la feina, un anunci vexatori, una imatge en un llibre de text, una resposta institucional incorrecta o una relació de parella basada en la violència. És cert que ens hi hem d’implicar i comprometre totes i tots a nivell individual i col·lectiu (organitzacions, societat civil i poders públics), però també és cert, que només els Poders públics tenen a les seves mans la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé. Cal un Pacte d’Estat o un Acord Social ja! I amb els recursos necessaris per a introduir de manera troncal en el sistema educatiu la Coeducació, l’educació afectiva i la prevenció de la violència masclista. Per fer que la formació als professionals de Justícia, Seguretat Pública, Ensenyament, Salut, Comunicació, Atenció social… sigui obligatòria.

És trist, dolorós i indignant sempre però, potser els mitjans de comunicació d’aquest país haurien de fer canvis. És qüestionable el tractament que alguns mitjans fan dels assassinats masclistes intentant de manera directa o indirecta atenuar el que hi ha darrera d’un fet com aquest: poder, força, violència, submissió, masclisme… ja es tracti d’una brillant doctora o d’una brillant netejadora, d’una dona jove o d’una dona gran, d’una dona d’aquí o d’una dona d’allà.

La violència masclista acabarà quan eduquem d’una altra manera i quan posem a l’abast de totes les dones que la pateixen els serveis, recursos i suport necessaris per tal que puguin trencar el silenci i trobar resposta contundent de totes i tots nosaltres.

Alba Garcia

#EnsVolemVives
#ProuViolenciaMasclista

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016

Lluitar contra la pobresa energètica #EsPotFerAra

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’un nou cas esfereïdor de pobresa energètica: la mort d’una àvia per un incendi provocat per una espelma, ja que li havien tallat l’electricitat per no poder pagar els rebuts.

A més, les dades de l’IPC del mes d’octubre ens indiquen que s’incrementa el preu de l’electricitat, el gas, el butà i el gasoil de calefacció. A les portes de l’hivern, això vol dir que tornarem a conèixer casos de persones que no podran escalfar la casa ni cuinar perquè no podran pagar els rebuts.

Més enllà de les declaracions i contradeclaracions de les elèctriques i de les administracions públiques, és evident que alguna cosa falla. O els protocols derivats de la llei que ha de fer front a la pobresa energètica tenen buits legals que permeten a les elèctriques escapar de les seves obligacions com a subministradores d’un servei d’interès públic o fallen les eines que les administracions tenen al seu abast per fer complir la llei. Està clar que cal revisar-ho i posar-hi solució de manera immediata.

Aquest fet és una mostra de les conseqüències de les situacions de pobresa i emergència social que viu molta gent i que es fan cròniques  perquè la pobresa i la precarietat laboral i social s’estan fent massa habituals. També és la realitat d’una societat individualista que premia l’èxit personal i individualitza els problemes situant-los com a fracàs personal, i que fa que algunes persones i famílies per vergonya, desconeixement, o desencís, no acudeixin als serveis socials a demanar ajut quan estan en situació de vulnerabilitat.

Que aquesta trista i lamentable pèrdua ens serveixi per recordar que hi ha massa gent que està en situació d’emergència social i que els pressupostos de la Generalitat n’han de donar resposta.

Dolors Llobet

 

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia

Treball digne ja!

Aurora Huerga

Aurora Huerga

La Jornada Mundial pel Treball Digne se celebra des del 2008, cada 7 d’octubre. La demanda de treball digne s’ha anat incrementat any rere any a causa de la caiguda que ha patit el món del treball, on la nova economia mundial, lluny de generar creixement i benestar per a les persones, ha incrementat la pobresa i la desigualtat .

Ara fa aproximadament deu anys es començava a utilitzar el terme mileurista per definir a aquella persona -home o dona- amb molta formació i baix salari. Després d’uns quants anys de crisi profunda torna a emergir el salari de referència, al voltant dels mil euros com a una reivindicació ja que hem assistit a dues reformes laborals que han precaritzat i desregularitzat el nostre mercat laboral.

Darrerament s’estan aprovant mocions en diferents administracions en les que se situa com a salari mínim de ciutat els 1.000 euros mensuals, a proposta de CCOO i altres col·lectius amb els quals col·laborem.

Des de CCOO portem temps treballant en aquesta proposta i sempre hem defensat que els treballadors i les treballadores han de tenir un salari digne.  No pot ser que avui persones treballadores siguin pobres. Tot això hauria d’anar acompanyat d’una ocupació de qualitat i reforçat amb la formació i la qualificació professional.
Hem d’aconseguir salaris dignes al nostre país. Alhora volem fer una crida perquè les administracions que estan aprovant aquestes mocions també tinguin en compte que intervenen de manera directa en les condicions laborals d’altres treballadors i treballadores a l’hora de licitar els serveis externalitzats, que empreses privades presten a la ciutadania (neteja, residus, ajuda a domicili, menjadors, etc.) ja que en algunes ocasions els plecs de condicions no arriben a cobrir els salaris que aquests treballadors i treballadores tenen fixats en el seus respectius convenis col·lectius.

Pensem que el salari de 1.000 euros és una bona iniciativa. Des de CCOO seguirem lluitant perquè, en primer lloc, es creï ocupació i que el mateix temps sigui de qualitat i amb drets, i perquè els treballadors i les treballadores siguin considerats per igual ja estiguin contractats per l’administració directament o per empreses que treballen per a elles.

Aurora Huerga

Hem de cuidar a la cuidadora

Mari Àngels Rodríguez

Mari Àngels Rodríguez

La precarietat de les dones treballadores del sector de la dependència i la geriatria.

Potser el terme precarietat no és del tot correcte perquè la feina del sector de la dependència en si, no és precària, precaritzem a les dones que hi treballen. Les treballadores de la dependència i geriatria són totalment necessàries a la nostra societat si mínimament volem mantenir “l’Estat del Benestar”, del que tant es parla avui en dia.

A Catalunya, l’esperança de vida, sortosament cada vegada és més gran. Això fa que molta gent gran o amb dependència,  passi grans estades en centres de dia, geriàtrics, sociosanitaris… Tot plegat no s’ha tingut en compte a l’hora de tenir cura de les persones cuidadores, on malgrat ser un col·lectiu gran perquè les xifres són de 37.000 treballadores, desafortunadament les condicions laborals són lamentables.  Una de les causes és perquè més del 95% són dones i es considera que és el nostre rol, i que no cal professionalitzar-lo tal i com hauria de ser. Dones, per altra banda, que fan jornades astronòmiques i amb difícil conciliació de la vida personal i familiar, amb salaris molt baixos, condicions mínimes i per desgràcia, i més ara en temps de crisi, on és l’única remuneració que entra a la unitat familiar.

En aquest cas, les dones patim una doble discriminació. Discriminació com a dones i com a treballadores.  Des de CCOO fa temps que estem lluitant per un conveni d’àmbit autonòmic on puguem aconseguir millores en un sector majoritàriament d’àmbit privat. A la vegada cal conscienciar les Administracions Públiques i al conjunt de la societat d’aquesta necessitat.

El nostre país necessita millorar la qualitat assistencial dels nostres usuaris i necessita amb urgència un canvi en les condicions laborals i socials. Hi ha una frase en aquest sector que està dotada de gran significació i que ens ajuda a resumir-ho molt bé. Seria “hem de cuidar a la cuidadora”.

Mari Àngels Rodríguez

 

 

 

 

Older posts