Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: DISCRIMINACIO

Cal un Tribunal Constitucional amb més dones

Luisa Montes

Luisa Montes

El Tribunal Constitucional (TC), està format per dotze membres: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern de la Nació i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.

L’1 de gener d’aquest any, va finalitzar el mandat de tres magistrats proposats pel Senat (hi ha una vacant per mort no coberta, des de l’any 2015), per la qual cosa s’ha de realitzar la renovació parcial del TC, designant quatre nous membres. El procediment de designació pel Senat es realitza a proposta dels parlaments autonòmics, aprovant-se per majoria de 3/5 dels senadors i senadores.

Cal recordar que l’última designació parcial (2010), es va realitzar amb tres anys de retard pel bloqueig sistemàtic del PP ja que en tots els parlaments autonòmics on tenien majoria, van proposar als mateixos candidats impossibilitant qualsevol acord que no passés per les seves propostes .

Si analitzem els nomenaments de la constitució del TC, dóna la sensació que tots els organismes que han de proposar magistrats i magistrades per al TC, tenen un conjunt de regles no escrites, que configuren una cultura creant barreres que dificulten l’accés a les magistrades per ser membres del TC, a part de l’anomenat “sostre de vidre”.

“Els efectes del sostre de vidre són patents: és com si realment hi hagués una barrera invisible sobre els caps de les dones en una piràmide jeràrquica, barrera que no pot traspassar-se mitjançant esforços individuals.”

L’any 1980, es va constituir el primer TC, format per 11 magistrats i només una magistrada (a proposta del Senat). Fins a la tercera renovació parcial es va mantenir aquesta situació. Des del 1989 fins el 1998, les dones van desaparèixer del TC, i no va ser fins el 98 quan en la sisena renovació parcial, una magistrada va tornar a formar part del TC. L’any 2001 per primera vegada, dues magistrades formen part del TC al mateix temps i aquesta situació s’ha mantingut fins avui.

Només cinc dones d’un total de 60 persones han format part del TC i només una ha estat presidenta del mateix. En les renovacions parcials cap dona ha estat proposada per formar part del TC, per part del Govern ni del poder judicial.

Com podem apreciar, el TC no ha complert amb el percentatge 40% – 60% que garantís una composició equilibrada.

La Democràcia exigeix paritat en la representació i la presa de decisions i, per suposat, en l’àmbit constitucional també, pel que cal un Tribunal Constitucional equilibrat

Un dels pilars fonamentals de les democràcies es basa en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes.

Un principi que emana de la Declaració Universal dels Drets Humans que declara en el seu Article 2. 1. Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

I que és ratificat en el capítol III de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en la qual es declara: Igualtat davant la llei, no discriminació, diversitat cultural, religiosa, lingüística, igualtat entre homes i dones, drets del menor, drets de les persones grans, integració de les persones discapacitades.

Perquè aquest principi pugui ser defensat en el marc de la convivència ha estat necessari tot un procés de definició de drets i garanties, que s’ha anat desenvolupant en les conferències i tractats internacionals.

Concretament a les Nacions Unides i a la Unió Europea s’han creat diferents organismes que treballen en la promoció i protecció dels Drets de les Dones.

La Declaració d’Atenes (1992) i la Plataforma d’Acció de Beijing (1995) constitueixen, sens dubte, referents claus en la conceptualització i en les propostes sobre participació de les dones en la presa de decisions i el poder polític. La Declaració d’Atenes va definir la situació existent de “desigualtat profunda en totes les instàncies i organismes públics i polítics a tots els nivells -local, regional, nacional i europeu-” com una situació de dèficit democràtic, en què l’accés als drets polítics formals no condueix a la igualtat en la pràctica.

Resulta paradoxal que mentre la sentència del Tribunal Constitucional de febrer de l’any 2008, argumenta entre altres qüestions:

* Que l’article 9.2 de la Constitució autoritza a exigir dels partits polítics que integren en les seves candidatures una participació equilibrada de tots dos sexes.

* No hi ha discriminació, sinó equilibri entre sexes. La Llei d’Igualtat no estableix una mesura de discriminació inversa o compensatòria (afavorint a un sexe sobre un altre), sinó una fórmula d’equilibri entre sexes. Aquesta fórmula tampoc és estrictament paritària, en tant que no imposa una total igualtat entre homes i dones, sinó la regla que uns i altres no podran integrar les candidatures electorals en una proporció inferior al 40%, o superior al 60%.

La composició del TC, no és equilibrada i hauria de ser un referent exemplar del principi d’igualtat, tant en les seves resolucions com en la seva composició paritària de dones i homes.

CCOO de Catalunya s’adhereix al manifest “UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EQUILIBRAT”, de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya (AMJE), reivindicant que els quatre nomenaments siguin de magistrades, per fer possible la participació real i la igualtat efectiva d’homes i dones per poder avançar cap a una representació equilibrada.

L’absència de les dones és un dèficit democràtic incompatible amb una veritable democràcia.

Luisa Montes

 

El cos de les dones, territori expropiat

M. Carme Catalán

M. Carme Catalán

Quan la Secretaria de la Dona de COOO i el Moviment Feminista hem lluitat pel dret al propi cos, ho hem fet principalment des de la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, drets que han estat i estan limitats o anul·lats en molts llocs del  món, en els que els avenços sempre han estat fràgils i on hem patit retrocessos; Victoria Sau ens parla de l’expropiació de la maternitat. Segons ella la maternitat no existeix en un sentit sociocultural ja que el patriarcat ha exclòs a les dones de la mateixa;  tot i així la lluita per l’apropiació del nostre cos va molt més enllà donat què el domini del patriarcat s’ estén a tots els altres àmbits del nostre cos: la manera de vestir, caminar, fer activitats laborals, esportives, tenir cura del mateix cos; tot està normativitzat segons el models de gènere dominants en un lloc o en un moment històric determinat. El fet de poder estar sotmeses a  la violència patriarcal ens determina la salut i la vida. El patriarcat unit al model neoliberal dominant imposa uns models en els quals el profit econòmic és un dels seus principals objectius.

Un dels principals camps de discriminació i de lluita és el que té a veure amb la nostra salut i l’atenció sanitària, les desigualtat de gènere en la salut i la malaltia en totes les seves vessants. Els homes moren abans i les dones viuen més anys, però tenen menys salut: pateixen biaixos en la salut a causa de les condicions de treball i de vida; a més, la recerca mèdica es fa com si el cos d’homes i dones no tingués ni sexe ni gènere. L’atenció sanitària oblida i estigmatitza molts dels problemes de les persones, perquè tampoc no té presents les condicions psicològiques, biològiques i socials i, específicament, les condicions de discriminació laboral i social de les dones. L’estat de salut de les persones no depèn només de les intervencions sanitàries.

La salut està fortament influïda per l’entorn i les condicions de vida de la ciutadania, resultat no només de decisions individuals, sinó també de condicionants socials, culturals, econòmics o mediambientals. Les dones acostumen a estar en una situació d’oblit per la seva condició de dones, a la qual s’afegeixen altres condicionants, com la classe social, l’edat, l’ètnia, la discapacitat, l’opció sexual… Totes aquestes reflexions i propostes de canvi, ja les estem fent des fa anys i reflectim en els diversos informes que realitzem pel 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. En aquest sentit, cal recordar que dels factors que determinen l’estat de salut de les poblacions, la biologia humana suposa un 27%; els sistemes de salut, un 11%, i el percentatge restant es distribueix entre els estils de vida (43%) i l’entorn (19%).

Sense negar la importància que ha tingut l’evolució tecnològica i els avenços en el camp mèdic, no és menys cert que els grans canvis en salut produïts en els últims anys al nostre país ho han estat a causa de factors relacionats amb la qualitat de vida de les persones. Qualsevol retallada  en factors què influeixen de forma important en la salut de les poblacions repercutirà de forma global en la salut. Aquesta crisi econòmica capitalista i patriarcal, que ja fa 8 anys que dura i que a Europa ha estat especialment forta sobretot als països del sud; i les polítiques que l’han acompanyat han sumit en la pobresa la majoria de persones i especialment les dones, i els han fet perdre molts drets, entre ells el de la salut. Els serveis públics, que havien d’intentar pal·liar aquestes desigualats, no ho han fet i s’han retallat, o se n’han anul·lat alguns drets,  com el dret universal a l’assistència sanitària, que malgrat les manifestacions de l’actual Conseller encara no s’han recuperat completament.

Ara veiem com s’agreuja la descomposició social a tot Europa i com es cerquen excuses per frenar les classes treballadores i no atacar les veritables causes polítiques d’aquesta. L’anomenada crisi dels refugiats és una de les més sagnants. Les dones, juntament amb les persones joves i la població emigrant, la que viu o ha de fugir de les guerres, són els grans perjudicats.

En l’informe del 28 de maig del 2016 “Salut per a totes. Prou desigualtats” exposàvem  que en l’actual context econòmic, cap a una suposada recuperació pel camí del mateix sistema, té un impacte diferent per a les dones que per als homes. Es perpetua la discriminació i la precarietat laboral i afecta a la salut de les persones. En el cas de  la salut laboral, moltes vegades les diferències de gènere en la malaltia professional s’originen ja en la segregació horitzontal i vertical d’activitats i professions, però també com a resultat de la divisió sexual de l’ocupació i, malauradament, de la precarització del treball de dones.

Els pressupostos que es dediquen a les polítiques públiques d’igualtat cada vegada són menors i insuficients; els de l’Institut Català de les Dones han disminuït un 36.9% del 2008 al 2015. Hi ha altres aspectes com la violència masclista que tenen unes dimensions alarmants en tots els àmbits, especialment en el cas dels assassinats i això també ho podem relacionar amb la disminució de polítiques de prevenció i atenció precoç tant el l’àmbit escolar com en el conjunt de les administracions. En l’àmbit laboral hi ha dificultats per fer visible l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Les polítiques d’austeritat han afectat molt els recursos destinats a l’assistència sanitària, disminuint els i les diferents professionals contractats (arribant a eliminar-se en alguns casos com les professionals de la mediació sociocultural), augmenten les llistes d’espera, disminuint el temps d’atenció, entre altres conseqüències, i això ha tingut també un reflex en molts altres aspectes on la forma de pal·liar els problemes de salut que no eren atesos en temps suficient era incrementant la despesa de fàrmacs com els que actuen sobre el dolor o tots els aspectes psicològics com l’ansietat i la depressió. Per tant, les grans companyes farmacèutiques han continuat lucrant-se del nostre cos.

No s’ha desenvolupat completament la Llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, fent que els centres de la Xarxa Hospitalaria d’Utilització Publica no assumeixin completament les seves responsabilitats, sense contar que la modificació que va realitzar el govern del Partit Popular envers les dones joves pot afectar greument els casos de les dones més vulnerables.

Altres aspectes com els que tenen a veure amb el respecte als processos naturals del cos de les dones, com l’embaràs, part, lactància i menopausa han continuat ignorant les nostres demandes de millorar el respecte i l’autonomia de la dona; i continuem tenint altes taxes d’intervencions, molt per sobre del que recomana la OMS com les de les cesàries.

Davant de l’alt increment del càncer de pit, no es realitzen polítiques preventives i no hi ha hagut actuacions decidides per millorar el medi ambient: un exemple clar és la necessitat  d’ eliminació de productes com els plaguicides que arriben a través dels  aliments, que actuen com a disruptors endocrins i que ja fa molts anys que s’està intentant que es regulin.

Existeixen moltes dones afectades per fibromiàlgia o fatiga crònica i/o sensibilitat química múltiple, amb molta relació amb l’exposició de contaminants ambientals (es coneix poc d’aquesta malaltia i hi ha una altra incomprensió social mèdica i administrativa). Es donen graus d’incapacitació no reconeguts per les administracions sanitàries ni laborals.

Quines haurien de ser les actuacions efectives del Departament de Salut? I dels Ajuntaments, que malgrat les poques competències directes en sanitat són responsables de la salut dels ciutadans i poden dir i fer molt per revertit aquestes situacions? Hi ha alguns Plans de salut en els que s’apunta un canvi de tendència però això serà real o quedarà en el calaix de les bones intencions

M. Carme Catalán

 

 

 

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia

Hem de cuidar a la cuidadora

Mari Àngels Rodríguez

Mari Àngels Rodríguez

La precarietat de les dones treballadores del sector de la dependència i la geriatria.

Potser el terme precarietat no és del tot correcte perquè la feina del sector de la dependència en si, no és precària, precaritzem a les dones que hi treballen. Les treballadores de la dependència i geriatria són totalment necessàries a la nostra societat si mínimament volem mantenir “l’Estat del Benestar”, del que tant es parla avui en dia.

A Catalunya, l’esperança de vida, sortosament cada vegada és més gran. Això fa que molta gent gran o amb dependència,  passi grans estades en centres de dia, geriàtrics, sociosanitaris… Tot plegat no s’ha tingut en compte a l’hora de tenir cura de les persones cuidadores, on malgrat ser un col·lectiu gran perquè les xifres són de 37.000 treballadores, desafortunadament les condicions laborals són lamentables.  Una de les causes és perquè més del 95% són dones i es considera que és el nostre rol, i que no cal professionalitzar-lo tal i com hauria de ser. Dones, per altra banda, que fan jornades astronòmiques i amb difícil conciliació de la vida personal i familiar, amb salaris molt baixos, condicions mínimes i per desgràcia, i més ara en temps de crisi, on és l’única remuneració que entra a la unitat familiar.

En aquest cas, les dones patim una doble discriminació. Discriminació com a dones i com a treballadores.  Des de CCOO fa temps que estem lluitant per un conveni d’àmbit autonòmic on puguem aconseguir millores en un sector majoritàriament d’àmbit privat. A la vegada cal conscienciar les Administracions Públiques i al conjunt de la societat d’aquesta necessitat.

El nostre país necessita millorar la qualitat assistencial dels nostres usuaris i necessita amb urgència un canvi en les condicions laborals i socials. Hi ha una frase en aquest sector que està dotada de gran significació i que ens ajuda a resumir-ho molt bé. Seria “hem de cuidar a la cuidadora”.

Mari Àngels Rodríguez

 

 

 

 

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia

 

Exigim la igualtat real: volem els nostres drets LGTBI

Raquel de Haro

Raquel de Haro

Amb motiu de la celebració del dia 28 de juny de 2016, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, CCOO de Catalunya sortim al carrer per commemorar els aldarulls de Stonewal, que van tenir lloc a Nova York (EUA) el 1969, marcant l’inici de l’alliberament LGTBI.

Aquesta data de commemoració es presenta com una oportunitat per a reflexionar sobre les discriminacions afegides que tenen les dones que pertanyen al col·lectiu LGTBI. L’interseccionalitat de ser dones lesbianes, o bisexuals -afegit al fet de ser joves o grans,  de la classe, l’origen, les diferents diversitats funcionals…- va sumant punts per anar incrementant la “bretxa” de gènere.

Si al sistema patriarcal hi ha res que el posi molt nerviós, això és precisament el control que les dones puguem fer del nostre cos, de les nostres orientacions sexuals, de com vivim les nostres identitats de gènere no heteronormatives. I això ens passa factura.

Des d’Orlando -la major massacre de la història vers la comunitat LGTBI, perpetrada en un club d’ambient gai, on 49 persones van ser assassinades per raons homòfobes- fins fa ben pocs dies a la ciutat de Badalona, on dues noies lesbianes, que són parella sentimental des de fa 11 anys, van rebre una pallissa al carrer només pel fet de la seva orientació sexual.

És cert que en els darrers anys les polítiques LGTBI estan avançant amb força, especialment a Europa. Hem d’estar contentes perquè en aquest sentit a l’Estat espanyol s’ha fet un important esforç per donar impuls a aquestes polítiques, encaminades a assolir la igualtat de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.
Per no anomenar-les totes, destacarem una pionera a nivell estatal, que ara té 11 anys, la Llei 13/2005 de matrimoni entre persones del mateix sexe, i una de ben recent aprovada a Catalunya, la llei 11/2014 de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals i per l’erradicació de l’Homofòbia. Una llei pionera a tot el món, ja que per primera vegada es contempla la inversió de la càrrega de la prova davant atacs i accions homòfobes, i perquè es preveu el dret de “reparació” a la víctima.

Hi ha aspectes que m’inquieten en el tractament de les polítiques LGTBI, polítiques que tenen a veure amb el gènere i que hi ha el perill que reprodueixin esquemes i models que les dones coneixen prou bé; em refereixo al tractament estructural de les discriminacions. Acabem posant pegats si no ataquem el problema de fons. Podem fer polítiques LGTBI que ens assenyalen la discriminació de qui la pateix, focalitzant molt en els efectes de les desigualtats més que en les causes que les produeixen.

Acaba de néixer la Xarxa de Municipis LGTBI, una iniciativa que saludem amb entusiasme ja que treballar en xarxa i de manera coordinada i no funcionar només per inèrcia és una bona notícia. A Barcelona s’està treballant de valent per la creació d’un Centre de Recursos LGTBI pioner a tot l’Estat. Esperem que ara la llei Contra la LGTBIfòbia es comenci a desenvolupar amb celeritat, però tot plegat serà més eficient si en cap moment perdem de vista posar-li tota la intenció de la perspectiva de gènere.

La perspectiva de gènere, també en les qüestions LGTBI és quelcom més que necessari, perquè si de gènere va la cosa, totes tenim molt a dir. Només hem de fer una ullada al Pride més comercial i preguntar-nos: On són les dones? Quins estereotips d’homes hi ha? Sabem que aquestes preguntes poden provocar diferents reaccions. Només les poso com un exemple molt visual per dir que encara hi ha molt camí per recórrer.

Com a sindicalista em sento interpel·lada amb la causa LGTBI, perquè la diversitat sexual també és una qüestió sindical.

Raquel de Haro

Treballem per viure

Neus Moreno

Neus Moreno

Del 6 al 10 de juny se celebra la setmana dels horaris i és una bona oportunitat per reflexionar i impulsar accions per veure com podem avançar en allò que deien les feministes italianes a la dècada dels anys 90 “que el temps i els seus conflictes no ens mengi la vida”.

Podem afirmar que el debat dels temps està a l’agenda política i això és positiu, perquè està clar que tot allò que no es parla, que no es visualitza, no és transforma. Però atenció, que ja és l’hora de les accions…

Tenim un instrument quantitatiu universal que marca i organitza el temps: el rellotge. Compta hores, minuts i segons i està bé per garantir una certa organització social, però en les vides de les persones és superat per tres fets quotidians: les demandes que cada persona hem de respondre i la seva coincidència temporal; com les persones ens impliquem en els treballs de cura (un treball no reconegut socialment) i la manca d’autonomia de la gestió dels temps, ja que ve imposada pel mercat de treball (un temps que marca i organitza el conjunt de la societat).

La manca de temps o els conflictes del temps són elements de precarització social i desigualtat que afecten i assenyalen directament les dones per la divisió sexual de les feines. Un fet sobradament conegut és que les dones ens hem incorporat massivament al treball remunerat sense que s’hagin produït canvis significatius en la seva organització i encara menys en qui són les responsables i qui realitza el treball de cura. Tot s’agreuja pel fet que l’anomenat estat del benestar no ha assolit, i en alguns supòsits ha significat un retrocés, a l’hora de garantir la cura de les necessitats bàsiques de les persones.

Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’un “pacte nacional” per la reforma horària que abordi i harmonitzi el conjunt dels espais de relacions socials: el laboral, el d’ensenyament, el del comerç, el del lleure, el de la mobilitat… però atenció perquè si diem que actualment el mercat de treball està organitzant el temps i la vida de les persones és imprescindible donar-li prioritat. En moments d’eleccions generals com l’actual, la demanda de la millora dels horaris laborals ha de ser un tema a tractar però també tenim l’oportunitat per reivindicar la retirada de la reforma laboral i ocasions per plantejar el tema de la utilització del temps en la negociació col·lectiva i en els acords dels diferents àmbits on s’aborden les relacions laborals de Catalunya.

És moment de portar a la pràctica accions que ens acostin al camí del ‘treballem per viure’ i no al del ‘vivim per treballar’; de repartir les feines; d’acabar amb les llargues jornades laborals; de fer front al treball precaritzat i no voluntari de les jornades a temps parcials; d’acabar amb la distribució irregular de la jornada… És temps de tenir temps per viure i gaudir de la vida!

Neus Moreno