Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: CCOO (page 2 of 3)

Hem de cuidar a la cuidadora

Mari Àngels Rodríguez

Mari Àngels Rodríguez

La precarietat de les dones treballadores del sector de la dependència i la geriatria.

Potser el terme precarietat no és del tot correcte perquè la feina del sector de la dependència en si, no és precària, precaritzem a les dones que hi treballen. Les treballadores de la dependència i geriatria són totalment necessàries a la nostra societat si mínimament volem mantenir “l’Estat del Benestar”, del que tant es parla avui en dia.

A Catalunya, l’esperança de vida, sortosament cada vegada és més gran. Això fa que molta gent gran o amb dependència,  passi grans estades en centres de dia, geriàtrics, sociosanitaris… Tot plegat no s’ha tingut en compte a l’hora de tenir cura de les persones cuidadores, on malgrat ser un col·lectiu gran perquè les xifres són de 37.000 treballadores, desafortunadament les condicions laborals són lamentables.  Una de les causes és perquè més del 95% són dones i es considera que és el nostre rol, i que no cal professionalitzar-lo tal i com hauria de ser. Dones, per altra banda, que fan jornades astronòmiques i amb difícil conciliació de la vida personal i familiar, amb salaris molt baixos, condicions mínimes i per desgràcia, i més ara en temps de crisi, on és l’única remuneració que entra a la unitat familiar.

En aquest cas, les dones patim una doble discriminació. Discriminació com a dones i com a treballadores.  Des de CCOO fa temps que estem lluitant per un conveni d’àmbit autonòmic on puguem aconseguir millores en un sector majoritàriament d’àmbit privat. A la vegada cal conscienciar les Administracions Públiques i al conjunt de la societat d’aquesta necessitat.

El nostre país necessita millorar la qualitat assistencial dels nostres usuaris i necessita amb urgència un canvi en les condicions laborals i socials. Hi ha una frase en aquest sector que està dotada de gran significació i que ens ajuda a resumir-ho molt bé. Seria “hem de cuidar a la cuidadora”.

Mari Àngels Rodríguez

 

 

 

 

Quines polítiques educatives volem?

Dolors Vique

Dolors Vique

Aquest inici de curs ve marcat sobretot per la continuïtat de la precarietat en el sistema educatiu català. El Govern de Catalunya no prioritza l’educació.

Si ens atenem al que diu la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), el pressupost en educació hauria de ser el 6% del PIB. Actualment es pot dir que no arriba ni al 3%. La despesa per alumne s’ha reduït en un 34% en sis anys.(1)

Un símptoma d’aquest despropòsit  és clarament la manca de polítiques educatives públiques per part del govern de Catalunya, és a dir, la no aposta per l’educació com a eix vertebrador del nostre país.

Estem assistint a hores d’ara a un desmantellament de l’educació pública. No és casual. Sabem des de fa molt de temps que es vol mercantilitzar l’educació al nostre país; la LOMCE és un clar exemple de cap a on caminem. Existeix una pressió i un condicionament important per estaments  internacionals que marquen les directrius i les regles del joc.

Catalunya no s’escapa d’aquesta deriva mercantilista: la LEC també obre la porta a la privatització de l’educació. Aquest element  fa que molts dels serveis que s’han de donar des del Departament d’Ensenyament es vulguin satisfer a partir d’iniciatives privades (un exemple és l’externalització de gairebé la totalitat del personal de suport i atenció eductiva). En paral·lel se segueixen finançant escoles que segreguen per sexe i cada cop més van augmentant els centres de màxima complexitat alhora que creix la pobresa infantil. La Formació Professional es manté en “cures intensives” amb un abandonament prematur injustificable i, seguint la tradició, perpetuant els estereotips de gènere. Les universitats públiques estan sent precaritzades, buidades cada cop més de les seves funcions d’elaboració  de pensament i coneixement i menys accessibles a les classes treballadores, essent  de les més cares de l’Estat Espanyol, per anomenar “a grosso modo” algunes de les dificultats més sagnants.

Aquest curs escolar serà els curs de la massificació a secundària, de la manca de planificació i descontrol, de l’augment d’alumnat, de la manca de beques menjador, una altra vegada més, i , sobretot, de la manca de diàleg  amb el Departament d’Ensenyament  a qui, tot i els nous canvis polítics, no vol ni l’interessa dialogar.

En definitiva, un curs on “caminem sí, però cap enrere”. Per aquestes raons el nostre sindicat ha participat aquests dies en una acampada davant la Conselleria per exigir un inici de curs amb garanties per atendre correctament l’alumnat i proveir les escoles dels professionals necessaris per aconseguir-ho. De la mateixa manera,   la Federació d’Educació el dia 8 de setembre va convocar una roda de premsa on es van explicar detalladament les “xifres i les lletres” amb què començarem el curs alumnat, professorat i famílies.

En relació amb el calendari escolar, aquest curs hem aconseguit  que es tingués present una de les propostes que CCOO vam fer al Consell Escolar de Catalunya, concretament la de millorar l’acollida del nostre alumnat d’infantil a P-3. Vam aconseguir que els horaris d’adaptació als centres es poguessin adequar més a les seves necessitats i no al contrari i que constés a la normativa.

Continuarem demanant que no es tanquin línies de P-3 com es va fer el curs passat i també que les ràtios siguin més  adequades per tot l’alumnat en general, en funció de les seves necessites eductives  i en tots els centres educatius de Catalunya.

Des de la responsabilitat de Política Educativa s’està treballant juntament amb la Federació d’Educació en un procés de reflexió i de pensament en vies d’articular la política educativa a l’acció sindical.  En aquest procés anomenat L’Educació que Volem, el nostre sindicat està abordant debats que no només són d’actualitat educativa o sindical, sinó que són debats socials i polítics que hauran d’incidir necessària i directament al cor de les polítiques més retrògrades i neoliberals que dominen el panorama mundial i que abasten totes les fases de la vida de les persones i el seu benestar.

Dolors Vique

 

(1) Fonts internes de la nostra Federació. No tenim prou dades oficials i hem elaborat dades pròpies que són una aproximació a les dades reals.

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia

 

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

Quin model de protecció social està creant el nostre mercat de treball?

Gina Argemir

Gina Argemir

El debat sobre com fer sostenible el règim de la Seguretat Social és un debat que sempre estarà en obert tenint en compte que el règim s’ha d’anar adaptant a la societat canviant. Però el de la Seguretat Social no és un sistema aïllat del marc econòmic, i menys encara del mercat de treball. Debatre sobre com fer viable el nostre sistema de protecció social passa necessàriament per debatre sobre el model econòmic del país.

En els darrers dies han saltat les alarmes en conèixer-se el dèficit de la Seguretat Social. Però el problema de la seva insuficiència financera no és un problema del règim com a tal. És a dir que no és un problema aïllat. De fet, la causa del dèficit de la Seguretat Social és la mateixa que provoca moltes altres febleses al nostre sistema de benestar social. La causa és el model econòmic del país, un model econòmic precari, un model incapaç de generar ingressos i, encara menys, de redistribuir-los de manera justa i eficient. Per tant, centrar el debat només en l’àmbit de les despeses és un error. Per encertar la solució cal centrar el debat també en l’àmbit dels ingressos.

Les darreres estadístiques de la Seguretat Social mostren que, malgrat l’increment de l’afiliació, els ingressos per cotització encara resulten insuficients. I les dades també ens expliquen que actualment s’està recaptant quasi un 2% menys -per afiliat ocupat- del que es recaptava cinc anys enrere, just abans de la reforma laboral. Aquest fet confirma que el problema de tresoreria de la Seguretat Social és un problema d’ingressos i no sols de despesa. La devaluació salarial, el treball temporal i a temps parcial, així com el desplaçament dels treballadors del règim general cap al règim d’autònoms, són algunes de les causes que expliquen que la recaptació per cotitzacions no s’estigui recuperant amb la intensitat suficient. Per tant, la pregunta a fer-nos és: quin model socioeconòmic i de protecció social està creant l’actual model de mercat de treball? La resposta sembla clara: a treball precari, cotitzacions precàries i protecció precària.

Però una altra part important del debat sobre la sostenibilitat del règim té a veure amb la voluntat política. Davant l’incompliment reiterat del dèficit de la Seguretat Social, la ideologia dominant segueix pregonant els “impossibles” de la viabilitat del nostre sistema de protecció social. Nosaltres ja sabem que els impossibles d’una ideologia són els possibles d’una altra, així que ens caldrà fer recordar, aquí i a Brussel·les, que per sobre de les ficcions polítiques hi ha les realitats: els drets i els deures fonamentals que recullen l’actual Constitució – no veig millor manera d’acabar aquest article que citant-los:

Art. 41. Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació.

Art 50. Els poders públics garantiran, per mitjà de pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat.

Gina Argemir

La sortida té nom de dona o no serà

Augmenta la bretxa salarial: la precarietat colpeja amb més força a les dones

Lidia Sandalinas

Lidia Sandalinas

A finals de juny es va fer públic l’avançament de l’Enquesta d’Estructura Salarial del 2014 on es constata que aquesta ha augmentat gairebé un punt en relació amb el 2013 i se situa en el 25,95. Això vol dir que les dones cobrem 6.922,63 € menys que els homes de salari mig anual.

Aquest augment de la bretxa és degut a que encara que baixen els salaris d’homes i dones, la baixada del salari de les dones és el 175% de la dels homes.

En aquesta reflexió no vull entrar en gaires dades però algunes s’han de tenir en compte.

La bretxa salarial augmenta a mesura que ens fem grans. Així quan tenim entre els 45 i els 54 anys i 55 anys i més, cobrem gairebé 1/3 del salari dels homes (més de 10.000 € de diferència anual), ja que augmenten els salaris dels homes i baixen els de les dones. I per què passa això? Perquè encara ens penalitza la maternitat i el temps de treball que dediquem a la cura de les persones; perquè encara no tenim les mateixes possibilitats de promocionar i tenir una continuïtat en les nostres carreres professionals.

Al sector serveis, que és el que té més dones treballant, hi ha una bretxa salarial més alta (25%). Mentrestant,  a la indústria la mitjana salarial anual dels homes puja (736€) mentre ha baixat la de les dones (-144,5€).

Pel que fa referència a la jornada a temps parcial s’observa un augment de més de 4 punts, situant-se la bretxa salarial en el 4,86 mentre que a l’any 2013 gairebé no existia: comença a aparèixer la bretxa en les situacions més precàries, ja que disminueix més del doble el salari de les dones.

Si parlem de contractació, la bretxa augmenta tant en la contractació indefinida com en la contractació de durada determinada. I també aquí observem que en les condicions d’ocupació més precàries augmenta més la bretxa. Això és així perquè la pujada del salari dels homes duplica a la de les dones. Igualment la contractació indefinida té una bretxa superior al 27 (8.000 €) degut a què la baixada de salaris de les dones quadruplica la dels homes.

Per grups d’ocupació, augmenta 9 punts la bretxa salarial en les persones que treballen a la restauració, en serveis personals i a la venda, arribant als 36,13, com a conseqüència del fet que la quantitat que puja el salari dels homes (1.100 €) baixa en el salari de les dones. Tant en aquestes ocupacions com en les elementals, on la bretxa està als 37,37 punts, el salari de les dones és més d’1/3 inferior al dels homes. Es dóna el cas que aquestes ocupacions són les que tenen els salaris més baixos, és a dir, que la precarietat torna a colpejar més fort a les dones.

Hi va haver un moment en què la precarietat ens va apropar en condicions laborals, i encara que ja advertíem què això no eren avançaments cap a la igualtat de drets, sembla que ara hi ha una tendència continuada en fer creure que les sortides de la crisi es poden trobar sense avançar en la igualtat de dones i homes i que es poden trobar a costa de les dones.

Fa falta un esforç i molta voluntat per mantenir criteris clars. Si continuem analitzant les dades sense diferenciar com són per a nosaltres i com són pels homes podem arribar a conclusions equivocades i donar respostes i alternatives que no serveixen. Això a les dones no ens serveix perquè no reflecteix la nostra situació i no ens ho creiem perquè estem en una situació pitjor i per tant les sortides no ens arriben. Als homes no els serveix perquè la seva situació tampoc es veu reflectida, i el seu sentir es que estem millor.

Per acabar amb aquesta bretxa salarial i impedir que la sortida d’aquesta crisi i els atacs a les relacions laborals siguin a costa de la precarització de les dones i la seva expulsió del món assalariat, des de CCOO hem de fer les nostres anàlisis, alternatives, propostes i accions, partint d’aquesta realitat diferent. Això és tenir en compte la perspectiva de gènere de la que tantes vegades parlem.

  • Necessitem polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere i incentivar les empreses petites i mitjanes per a negociar i dur a terme mesures i plans d’igualtat.
  • S’ha de dotar la Inspecció de Treball de personal format i especialitzat en gènere que pugui actuar d’ofici per detectar i identificar discriminacions laborals, sobretot en professions feminitzades.
  • Els Pressupostos de l’Estat han de garantir els serveis públics d’atenció social a la dependència.
  • S’ha d’aplicar la durada i la prestació màxima del permís de paternitat que recull la llei 3/2007 i la dotació de partides pressupostàries. I hem d’avançar cap als mateixos permisos per a homes i dones.
  • Hem de fer una aposta ferma cap a la igualtat de dones i homes en la negociació col·lectiva incorporant en els convenis col·lectius:
    • la definició de tots els conceptes retributius.
    • la identificació dels conceptes retributius per a cada un dels llocs de treball per a evitar que existeixi qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe.
    • la garantia que els llocs de treball feminitzats no estiguin infravalorats.
    • una valoració de llocs de treball amb perspectiva de gènere, i fer que treballs d’igual valor tinguin realment igual salari
    • una comissió paritària d’igualtat que faci el seguiment de tots aquests aspectes, més els inclosos en els plans d’igualtat.

Per tot això les dones hem d’estar presents de forma paritària en tots els àmbits de negociació i de presa de decisió del nostre sindicat.

Lidia Sandalinas Félez

Exigim la igualtat real: volem els nostres drets LGTBI

Raquel de Haro

Raquel de Haro

Amb motiu de la celebració del dia 28 de juny de 2016, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, CCOO de Catalunya sortim al carrer per commemorar els aldarulls de Stonewal, que van tenir lloc a Nova York (EUA) el 1969, marcant l’inici de l’alliberament LGTBI.

Aquesta data de commemoració es presenta com una oportunitat per a reflexionar sobre les discriminacions afegides que tenen les dones que pertanyen al col·lectiu LGTBI. L’interseccionalitat de ser dones lesbianes, o bisexuals -afegit al fet de ser joves o grans,  de la classe, l’origen, les diferents diversitats funcionals…- va sumant punts per anar incrementant la “bretxa” de gènere.

Si al sistema patriarcal hi ha res que el posi molt nerviós, això és precisament el control que les dones puguem fer del nostre cos, de les nostres orientacions sexuals, de com vivim les nostres identitats de gènere no heteronormatives. I això ens passa factura.

Des d’Orlando -la major massacre de la història vers la comunitat LGTBI, perpetrada en un club d’ambient gai, on 49 persones van ser assassinades per raons homòfobes- fins fa ben pocs dies a la ciutat de Badalona, on dues noies lesbianes, que són parella sentimental des de fa 11 anys, van rebre una pallissa al carrer només pel fet de la seva orientació sexual.

És cert que en els darrers anys les polítiques LGTBI estan avançant amb força, especialment a Europa. Hem d’estar contentes perquè en aquest sentit a l’Estat espanyol s’ha fet un important esforç per donar impuls a aquestes polítiques, encaminades a assolir la igualtat de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.
Per no anomenar-les totes, destacarem una pionera a nivell estatal, que ara té 11 anys, la Llei 13/2005 de matrimoni entre persones del mateix sexe, i una de ben recent aprovada a Catalunya, la llei 11/2014 de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals i per l’erradicació de l’Homofòbia. Una llei pionera a tot el món, ja que per primera vegada es contempla la inversió de la càrrega de la prova davant atacs i accions homòfobes, i perquè es preveu el dret de “reparació” a la víctima.

Hi ha aspectes que m’inquieten en el tractament de les polítiques LGTBI, polítiques que tenen a veure amb el gènere i que hi ha el perill que reprodueixin esquemes i models que les dones coneixen prou bé; em refereixo al tractament estructural de les discriminacions. Acabem posant pegats si no ataquem el problema de fons. Podem fer polítiques LGTBI que ens assenyalen la discriminació de qui la pateix, focalitzant molt en els efectes de les desigualtats més que en les causes que les produeixen.

Acaba de néixer la Xarxa de Municipis LGTBI, una iniciativa que saludem amb entusiasme ja que treballar en xarxa i de manera coordinada i no funcionar només per inèrcia és una bona notícia. A Barcelona s’està treballant de valent per la creació d’un Centre de Recursos LGTBI pioner a tot l’Estat. Esperem que ara la llei Contra la LGTBIfòbia es comenci a desenvolupar amb celeritat, però tot plegat serà més eficient si en cap moment perdem de vista posar-li tota la intenció de la perspectiva de gènere.

La perspectiva de gènere, també en les qüestions LGTBI és quelcom més que necessari, perquè si de gènere va la cosa, totes tenim molt a dir. Només hem de fer una ullada al Pride més comercial i preguntar-nos: On són les dones? Quins estereotips d’homes hi ha? Sabem que aquestes preguntes poden provocar diferents reaccions. Només les poso com un exemple molt visual per dir que encara hi ha molt camí per recórrer.

Com a sindicalista em sento interpel·lada amb la causa LGTBI, perquè la diversitat sexual també és una qüestió sindical.

Raquel de Haro

30 anys construint drets i igualtat

Saida Ehliluch

Saida Ehliluch

El proper 1 de juliol celebrem el 30è aniversari del Centre d’Informació per a Treballadors/es Estrangers/es (CITE).

El projecte del CITE va sorgir d’una idea innovadora i amb una mirada de futur d’un grup de sindicalistes de CCOO, tot i que aleshores només comptàvem amb el 2% de població estrangera al nostre país. Aquest projecte ja és una realitat de 30 anys defensant drets, promovent la convivència i treballant per la cohesió social a més de denunciar les discriminacions i garantir un procés migratori amb drets.

Actualment el CITE compta amb 36 oficines arreu de Catalunya, amb la col·laboració de diferents administracions públiques, que cada any atenen milers d’usuaris, fent assessorament personalitzat per tramitar els diferents tipus de permisos com els de residència, de residència i treball, de reagrupacions familiars, etc… i també fent xerrades informatives de drets laborals i dels canvis normatius en matèria d’estrangeria.

Les dades recollides a les memòries del CITE dels últims vuit anys posen de manifest els efectes de la crisi econòmica entre les persones immigrants. Aquests efectes tenen a veure amb les consultes vinculades a l’accés i al manteniment de la regularitat, però també les vinculades a la mobilitat internacional per part de molts treballadors i treballadores –nacionals i estrangers- que cerquen una oportunitat laboral en un país estranger.

En aquest sentit, els efectes de la crisi i l’increment de l’atur estan clarament darrera de l’elevat nombre de les consultes sobre les renovacions, ja que moltes persones no disposen de contracte de treball o no han cotitzat el mínim requerit per poder renovar les seves autoritzacions de treball. Però el més important, és el manteniment d’un nombre elevat de consultes sobre l’arrelament social que posen de manifest l’existència d’un nombre important de persones que porten més de 3 anys en situació irregular i que ja podrien acollir-se a aquest procediment de regularització. D’altra banda, també convé destacar les dificultats que comporta la situació actual per aconseguir un contracte de treball, requisit indispensable per poder acollir-se a aquest procediment.

Aquest fet ens alerta dels efectes negatius d’una legislació d’estrangeria pensada per gestionar uns fluxos d’entrada en un moment de creixement econòmic, però incapaç de gestionar correctament una situació de crisi de llarga durada. Crisi que està deixant moltes famílies molt arrelades al nostre territori en una situació de desprotecció per la manca de feina i per tant la possibilitat de caure en la irregularitat sobrevinguda.

Aquesta nova situació migratòria marcada per una major complexitat ha comportat que a partir de l’any 2013 augmentés la demanda d’informació sobre la possibilitat de trobar feina en un altre país per part de persones joves nascudes aquí o de persones immigrades. Això ha fet que el CITE s’adapti a aquesta realitat i formi el seu personal en matèria de mobilitat internacional, dirigint-se també a la població autòctona per tal de donar resposta a tots aquells dubtes que pugui tenir a l’hora de marxar a un altre país.

Més enllà de la feina d’assessorament individual que realitza el CITE des de la nostra xarxa d’oficines arreu de Catalunya, i la seva adaptació a la realitat actual, cal esmentar també la seva presencia en primera línia en les propostes de millora de la vida de les persones immigrants a les empreses a traves de la negociació col·lectiva i els plans de diversitat i també en els drets socials per garantir la igualtat i la cohesió social.

Poder celebrar 30 anys d’història del CITE, és una prova de la seva utilitat, una eina que ha anat creixent i estenent-se arreu de Catalunya.

Saida Ehliluch

 

Estem sortint de la crisi?

L’economia catalana durant el període 2008-2016

Durant els anys 2008-2015, la població de Catalunya ha hagut d’afrontar un dels períodes socieconòmics més difícils de l’època recent. Aquest ha estat un període en el què s’han viscut dues crisis, la del 2009 i la del 2011, la superació de les quals s’ha vist endarrerida per les restriccions de les polítiques econòmiques portades a terme. Els durs ajustos pressupostaris no solament han llastrat les condicions de vida i de treball d’una població ja de per sí castigada per la crisi, sinó que també han dificultat la sortida econòmica de la recessió.

L’any 2008 va marcar l’inici de la Gran Recessió, una recessió econòmica d’impacte global, de la qual l’economia catalana no va sortir fins al 2015. La crisi financera va arribar en uns moments en els què l’economia europea i, en especial, l’espanyola, ja mostraven símptomes clars d’esgotament d’un model de creixement faltat de control i basat en l’endeutament i en la sobrevaloració d’actius.

Una de les primeres conseqüències que va suposar la caiguda en picat de l’activitat econòmica, va ser la pèrdua de l’ocupació. Al 2008, la taxa d’atur va passar del 6,5% al 8,9%, iniciant una escalada que va arribar al seu màxim en el 2013, any en què l’atur a Catalunya assolia una taxa rècord del 23,2%.

Però l’efecte de la crisi financera sobre l’economia productiva es va manifestar definitivament en el 2009. En aquest any es va donar una caiguda del PIB del -4,4% i la taxa d’atur va passar del 8,9% al 16,3%. Tot i això, al 2010 l’economia catalana va viure un efecte rebot i va aconseguir créixer al 0,2%, ajudat per la política de despesa contracíclica executada pel Govern de la Generalitat. De fet, en el 2010 l’economia pública va assolir el punt màxim del seu cicle expansiu, destacant l’elevat nivell d’inversió pública.

Però si bé el 2010 va ser un any de recuperació, l’activitat va tornar a ensorrar-se al 2011, donant pas a una recessió més profunda. Aquesta caiguda va donar-se a partir de la sobtada contracció dels pressupostos públics, una contracció fixada per les institucions de la Unió Europea. A partir del 2011 els pressupostos de la Generalitat van anar fent-se més i més restrictius en un esforç extrem per a reduir el dèficit públic. En el seu moment, el Govern de la Generalitat va calcular que en el 2014, tot i el vulnerable context de crisi social i econòmica, la despesa per habitant havia retrocedit a nivells de 2004.

Però a les polítiques d’ajust pressupostari fixades per les institucions europees van sumar-se d’altres, com la reforma laboral aprovada al 2012. La reforma laboral tenia com a objectiu aconseguir una devaluació salarial que permetés guanyar competitivitat a l’economia espanyola i catalana. Però, lluny de revifar l’activitat econòmica i l’ocupació, la reforma laboral va provocar un allau d’acomiadaments que va situar les taxes d’atur a nivells rècord. Des d’aleshores i sota una política econòmica restrictiva, el mercat de treball no ha tornat a recuperar-se. Si bé és cert que a partir del 2015 el mercat laboral s’ha recuperat parcialment en termes quantitatius, no ho ha tornat a fer en termes qualitatius.

D’aquesta manera, la manca d’oferta laboral i la precarització han provocat la caiguda progressiva de la renda de les llars i, per tant, del consum privat, fet que ha provocat el fre de l’activitat econòmica i la contracció de la demanda interna. Contràriament a l’efecte esperat per les polítiques macroeconòmiques dutes a terme, la davallada de la demanda interna ha empès els comptes públics cap a una crisi fiscal. I a mesura que les condicions de consolidació fiscal s’han anat imposant, paradoxalment el deute català no ha fet sinó augmentar fins al punt en què, en només set anys, ha arribat a triplicar-se.

A partir del 2015, però, una sèrie de factors conjunturals i externs a la política econòmica espanyola -com són la caiguda del preu del petroli, la depreciació de l’euro, la política monetària expansiva del BCE i la reforma fiscal del govern de l’Estat-, han provocat la revifada del consum intern i de l’activitat econòmica general. I és aquest caràcter exogen i puntual el que explica que els indicadors de benestar social i els del mercat de treball no hagin donat els mateixos senyals de millora que la resta d’indicadors macroeconòmics. I és que en les economies catalana i espanyola, ni al 2015 ni a inicis de 2016 s’han produït els canvis de model de creixement necessaris per a motivar la recuperació sòlida de tots els àmbits, en especial el social i el laboral.

Gina Argemir

Treballem per viure

Neus Moreno

Neus Moreno

Del 6 al 10 de juny se celebra la setmana dels horaris i és una bona oportunitat per reflexionar i impulsar accions per veure com podem avançar en allò que deien les feministes italianes a la dècada dels anys 90 “que el temps i els seus conflictes no ens mengi la vida”.

Podem afirmar que el debat dels temps està a l’agenda política i això és positiu, perquè està clar que tot allò que no es parla, que no es visualitza, no és transforma. Però atenció, que ja és l’hora de les accions…

Tenim un instrument quantitatiu universal que marca i organitza el temps: el rellotge. Compta hores, minuts i segons i està bé per garantir una certa organització social, però en les vides de les persones és superat per tres fets quotidians: les demandes que cada persona hem de respondre i la seva coincidència temporal; com les persones ens impliquem en els treballs de cura (un treball no reconegut socialment) i la manca d’autonomia de la gestió dels temps, ja que ve imposada pel mercat de treball (un temps que marca i organitza el conjunt de la societat).

La manca de temps o els conflictes del temps són elements de precarització social i desigualtat que afecten i assenyalen directament les dones per la divisió sexual de les feines. Un fet sobradament conegut és que les dones ens hem incorporat massivament al treball remunerat sense que s’hagin produït canvis significatius en la seva organització i encara menys en qui són les responsables i qui realitza el treball de cura. Tot s’agreuja pel fet que l’anomenat estat del benestar no ha assolit, i en alguns supòsits ha significat un retrocés, a l’hora de garantir la cura de les necessitats bàsiques de les persones.

Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’un “pacte nacional” per la reforma horària que abordi i harmonitzi el conjunt dels espais de relacions socials: el laboral, el d’ensenyament, el del comerç, el del lleure, el de la mobilitat… però atenció perquè si diem que actualment el mercat de treball està organitzant el temps i la vida de les persones és imprescindible donar-li prioritat. En moments d’eleccions generals com l’actual, la demanda de la millora dels horaris laborals ha de ser un tema a tractar però també tenim l’oportunitat per reivindicar la retirada de la reforma laboral i ocasions per plantejar el tema de la utilització del temps en la negociació col·lectiva i en els acords dels diferents àmbits on s’aborden les relacions laborals de Catalunya.

És moment de portar a la pràctica accions que ens acostin al camí del ‘treballem per viure’ i no al del ‘vivim per treballar’; de repartir les feines; d’acabar amb les llargues jornades laborals; de fer front al treball precaritzat i no voluntari de les jornades a temps parcials; d’acabar amb la distribució irregular de la jornada… És temps de tenir temps per viure i gaudir de la vida!

Neus Moreno

Older posts Newer posts