Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: CCOO (page 1 of 3)

2017, un desig: més i millor educació

Marta Tejedor

Marta Tejedor

 

Amb la celebració del nou any els desitjos s’encadenen. Somnis, projectes, nous reptes que dibuixem davant nous escenaris on tot pot ser possible. En aquesta projecció imagino que l’educació és una prioritat per als qui poden decidir que així ho sigui. L’educació és i  ha estat tema de debat, de decrets que retallen drets, d’imposicions de veritats que es creuen absolutes, d’interessos polítics, de desitjos amb manca de compromís… i no ha estat “mimada”, respectada, dignificada, prioritzada.

L’educació com a dret fonamental que dignifica tota persona, que permet a un mateix projectar-se com a individu capaç de ser, de crear i de transformar ha estat relegada a ser un objecte més de discussió i de projecció de creences limitadores, d’opcions polítiques nefastes.

Amb l’excusa d’una crisi es sacrificava l’educació en nom de l’austeritat que alguns i algunes defensaven com a necessària i com a acte de responsabilitat. Han estat anys de retallades, de pèrdua de drets, de pèrdua de democràcia. Alguns d’aquests drets, recollits en un acord que CCOO signava en solitari al 2005. Drets que milloraven substancialment les condicions laborals dels treballadors i treballadores de l’educació pública i que van ser fruit de la lluita, de la mobilització i de l’acord.

El passat mes de desembre  acordàvem  la convocatòria d’una jornada de vaga  dins del procés de lluita per recuperar  aquests drets laborals i de millora de la qualitat educativa. En aquests dies les demandes dels sindicats i els plantejaments inicials del  Departament d’Ensenyament s’han acostat i hem arribat a un acord que encara està pendent de signar. Un acord que és un pas endavant per recuperar els drets laborals conquerits amb molts anys de mobilitzacions i negociacions tot i que encara estarem lluny d’aconseguir el retorn de  la totalitat dels drets arrabassats.

Per això en aquest nou escenari que ens ofereix el nou any, la Federació d’Educació de CCOO seguirem lluitant perquè apostem per una educació pública i de bona qualitat. Una educació de bona qualitat per oferir a tota la ciutadania la possibilitat real de desenvolupar les seves potencialitats sigui quin sigui el seu origen o classe social. Perquè l’educació té noms i cognoms de persones i és una eina brutal de transformació social, segurament la més poderosa.

Marta Tejedor

 

 

El Comitè de Dones de CCOO fa 4 anys

Dolors Llobet

Dolors Llobet

El darrer congrés de CCOO de Catalunya va aprovar la creació del Comitè de Dones com un espai estable de participació de les dones que formen part dels òrgans de direcció per reflexionar, compartir experiències, avaluar i fer propostes sobre les polítiques i les actuacions del sindicat en relació amb la perspectiva de gènere.

Han estat 4 anys de posada en marxa d’un espai innovador en relació amb altres organitzacions, que ha contribuït a fer avançar la igualtat de gènere dins i fora del sindicat i a l’empoderament de les dones que hi han participat.

Un espai que també tenia per objectiu ser un espai de formació i sensibilització de les dones que ocupen llocs de responsabilitat a totes les estructures sindicals amb la voluntat que la reflexió en clau de gènere arribés més enllà de les dones que ocupen la responsabilitat específica de les secretaries de les dones.

Amb aquest objectiu el pla de treball del Comitè de Dones ha combinat la tasca d’anàlisi de les propostes sindicals i de la presència de les dones als òrgans de direcció del sindicat, amb la participació de persones expertes en les reunions plenàries que han enriquit les nostres reflexions, com la Carolina Recio i la Tània Verge.

La tasca duta a terme pel Comitè de Dones ha estat determinant perquè la Conferència de Dones i Homes celebrada ara fa un any hagi estat un procés participatiu que ha fet posar la feminització del sindicat en el centre dels objectius sindicals.

A partir del proper congrés el Comitè de Dones formarà part dels nostres estatuts, dotant-lo d’una estabilitat que permetrà que es consolidi com un instrument útil per desenvolupar els compromisos adquirits en la Conferència de Dones i Homes i que han estat recollits el Pla d’acció dels propers anys.

Estem feminitzant el sindicat perquè volem feminitzar la societat!

Dolors Llobet

 

El cos de les dones, territori expropiat

M. Carme Catalán

M. Carme Catalán

Quan la Secretaria de la Dona de COOO i el Moviment Feminista hem lluitat pel dret al propi cos, ho hem fet principalment des de la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, drets que han estat i estan limitats o anul·lats en molts llocs del  món, en els que els avenços sempre han estat fràgils i on hem patit retrocessos; Victoria Sau ens parla de l’expropiació de la maternitat. Segons ella la maternitat no existeix en un sentit sociocultural ja que el patriarcat ha exclòs a les dones de la mateixa;  tot i així la lluita per l’apropiació del nostre cos va molt més enllà donat què el domini del patriarcat s’ estén a tots els altres àmbits del nostre cos: la manera de vestir, caminar, fer activitats laborals, esportives, tenir cura del mateix cos; tot està normativitzat segons el models de gènere dominants en un lloc o en un moment històric determinat. El fet de poder estar sotmeses a  la violència patriarcal ens determina la salut i la vida. El patriarcat unit al model neoliberal dominant imposa uns models en els quals el profit econòmic és un dels seus principals objectius.

Un dels principals camps de discriminació i de lluita és el que té a veure amb la nostra salut i l’atenció sanitària, les desigualtat de gènere en la salut i la malaltia en totes les seves vessants. Els homes moren abans i les dones viuen més anys, però tenen menys salut: pateixen biaixos en la salut a causa de les condicions de treball i de vida; a més, la recerca mèdica es fa com si el cos d’homes i dones no tingués ni sexe ni gènere. L’atenció sanitària oblida i estigmatitza molts dels problemes de les persones, perquè tampoc no té presents les condicions psicològiques, biològiques i socials i, específicament, les condicions de discriminació laboral i social de les dones. L’estat de salut de les persones no depèn només de les intervencions sanitàries.

La salut està fortament influïda per l’entorn i les condicions de vida de la ciutadania, resultat no només de decisions individuals, sinó també de condicionants socials, culturals, econòmics o mediambientals. Les dones acostumen a estar en una situació d’oblit per la seva condició de dones, a la qual s’afegeixen altres condicionants, com la classe social, l’edat, l’ètnia, la discapacitat, l’opció sexual… Totes aquestes reflexions i propostes de canvi, ja les estem fent des fa anys i reflectim en els diversos informes que realitzem pel 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. En aquest sentit, cal recordar que dels factors que determinen l’estat de salut de les poblacions, la biologia humana suposa un 27%; els sistemes de salut, un 11%, i el percentatge restant es distribueix entre els estils de vida (43%) i l’entorn (19%).

Sense negar la importància que ha tingut l’evolució tecnològica i els avenços en el camp mèdic, no és menys cert que els grans canvis en salut produïts en els últims anys al nostre país ho han estat a causa de factors relacionats amb la qualitat de vida de les persones. Qualsevol retallada  en factors què influeixen de forma important en la salut de les poblacions repercutirà de forma global en la salut. Aquesta crisi econòmica capitalista i patriarcal, que ja fa 8 anys que dura i que a Europa ha estat especialment forta sobretot als països del sud; i les polítiques que l’han acompanyat han sumit en la pobresa la majoria de persones i especialment les dones, i els han fet perdre molts drets, entre ells el de la salut. Els serveis públics, que havien d’intentar pal·liar aquestes desigualats, no ho han fet i s’han retallat, o se n’han anul·lat alguns drets,  com el dret universal a l’assistència sanitària, que malgrat les manifestacions de l’actual Conseller encara no s’han recuperat completament.

Ara veiem com s’agreuja la descomposició social a tot Europa i com es cerquen excuses per frenar les classes treballadores i no atacar les veritables causes polítiques d’aquesta. L’anomenada crisi dels refugiats és una de les més sagnants. Les dones, juntament amb les persones joves i la població emigrant, la que viu o ha de fugir de les guerres, són els grans perjudicats.

En l’informe del 28 de maig del 2016 “Salut per a totes. Prou desigualtats” exposàvem  que en l’actual context econòmic, cap a una suposada recuperació pel camí del mateix sistema, té un impacte diferent per a les dones que per als homes. Es perpetua la discriminació i la precarietat laboral i afecta a la salut de les persones. En el cas de  la salut laboral, moltes vegades les diferències de gènere en la malaltia professional s’originen ja en la segregació horitzontal i vertical d’activitats i professions, però també com a resultat de la divisió sexual de l’ocupació i, malauradament, de la precarització del treball de dones.

Els pressupostos que es dediquen a les polítiques públiques d’igualtat cada vegada són menors i insuficients; els de l’Institut Català de les Dones han disminuït un 36.9% del 2008 al 2015. Hi ha altres aspectes com la violència masclista que tenen unes dimensions alarmants en tots els àmbits, especialment en el cas dels assassinats i això també ho podem relacionar amb la disminució de polítiques de prevenció i atenció precoç tant el l’àmbit escolar com en el conjunt de les administracions. En l’àmbit laboral hi ha dificultats per fer visible l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Les polítiques d’austeritat han afectat molt els recursos destinats a l’assistència sanitària, disminuint els i les diferents professionals contractats (arribant a eliminar-se en alguns casos com les professionals de la mediació sociocultural), augmenten les llistes d’espera, disminuint el temps d’atenció, entre altres conseqüències, i això ha tingut també un reflex en molts altres aspectes on la forma de pal·liar els problemes de salut que no eren atesos en temps suficient era incrementant la despesa de fàrmacs com els que actuen sobre el dolor o tots els aspectes psicològics com l’ansietat i la depressió. Per tant, les grans companyes farmacèutiques han continuat lucrant-se del nostre cos.

No s’ha desenvolupat completament la Llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, fent que els centres de la Xarxa Hospitalaria d’Utilització Publica no assumeixin completament les seves responsabilitats, sense contar que la modificació que va realitzar el govern del Partit Popular envers les dones joves pot afectar greument els casos de les dones més vulnerables.

Altres aspectes com els que tenen a veure amb el respecte als processos naturals del cos de les dones, com l’embaràs, part, lactància i menopausa han continuat ignorant les nostres demandes de millorar el respecte i l’autonomia de la dona; i continuem tenint altes taxes d’intervencions, molt per sobre del que recomana la OMS com les de les cesàries.

Davant de l’alt increment del càncer de pit, no es realitzen polítiques preventives i no hi ha hagut actuacions decidides per millorar el medi ambient: un exemple clar és la necessitat  d’ eliminació de productes com els plaguicides que arriben a través dels  aliments, que actuen com a disruptors endocrins i que ja fa molts anys que s’està intentant que es regulin.

Existeixen moltes dones afectades per fibromiàlgia o fatiga crònica i/o sensibilitat química múltiple, amb molta relació amb l’exposició de contaminants ambientals (es coneix poc d’aquesta malaltia i hi ha una altra incomprensió social mèdica i administrativa). Es donen graus d’incapacitació no reconeguts per les administracions sanitàries ni laborals.

Quines haurien de ser les actuacions efectives del Departament de Salut? I dels Ajuntaments, que malgrat les poques competències directes en sanitat són responsables de la salut dels ciutadans i poden dir i fer molt per revertit aquestes situacions? Hi ha alguns Plans de salut en els que s’apunta un canvi de tendència però això serà real o quedarà en el calaix de les bones intencions

M. Carme Catalán

 

 

 

Massa masclisme

Alba Garcia

Alba Garcia

En els darrers dies dues dones han estat assassinades a Catalunya i se sumen a una llista massa llarga per aquest any i des de fa molts anys: des que tenim dades oficials a l’Estat, en el període que va del 1999 al 2015, han sigut gairebé 1.400 dones i, a Catalunya, des del 2008 hi ha hagut prop de 100 assassinats de dones.

Els assassinats de dones en mans de parelles o exparelles sempre són dolorosos. Ja ho diem que no hem de parlar de morts sinó d’assassinats, perquè són això: assassinats de dones.

La violència masclista no coneix de classes socials, nivells de formació, edat, procedència, condició o opció. És estructural i només amb una intervenció integral i contundent es podrà arribar a eradicar. Es dona a casa, a l’espai públic, a la feina i al carrer, té forma d’agressió sexual, física, psicològica o econòmica. Pot ser un assetjament a la feina, un anunci vexatori, una imatge en un llibre de text, una resposta institucional incorrecta o una relació de parella basada en la violència. És cert que ens hi hem d’implicar i comprometre totes i tots a nivell individual i col·lectiu (organitzacions, societat civil i poders públics), però també és cert, que només els Poders públics tenen a les seves mans la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé. Cal un Pacte d’Estat o un Acord Social ja! I amb els recursos necessaris per a introduir de manera troncal en el sistema educatiu la Coeducació, l’educació afectiva i la prevenció de la violència masclista. Per fer que la formació als professionals de Justícia, Seguretat Pública, Ensenyament, Salut, Comunicació, Atenció social… sigui obligatòria.

És trist, dolorós i indignant sempre però, potser els mitjans de comunicació d’aquest país haurien de fer canvis. És qüestionable el tractament que alguns mitjans fan dels assassinats masclistes intentant de manera directa o indirecta atenuar el que hi ha darrera d’un fet com aquest: poder, força, violència, submissió, masclisme… ja es tracti d’una brillant doctora o d’una brillant netejadora, d’una dona jove o d’una dona gran, d’una dona d’aquí o d’una dona d’allà.

La violència masclista acabarà quan eduquem d’una altra manera i quan posem a l’abast de totes les dones que la pateixen els serveis, recursos i suport necessaris per tal que puguin trencar el silenci i trobar resposta contundent de totes i tots nosaltres.

Alba Garcia

#EnsVolemVives
#ProuViolenciaMasclista

Catalunya té marge i competències per fer una fiscalitat més progressiva

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Catalunya té marge i capacitat competencial per fer una fiscalitat més progressiva però cal valentia política per enfrontar-se amb els sectors econòmics més poderosos. Segons un estudi de la Generalitat sobre la progressivitat del sistema fiscal català, el nivell d’inequitat fiscal a Catalunya és superior al conjunt de l’Estat. Així mentre les rendes baixes i mitjanes tenen una pressió fiscal 2 punts superior a la mitjana autonòmica, les rendes superiors a 100.000 euros tenen una pressió fiscal inferior a la mitjana de l’Estat. A Catalunya hi ha marge perquè la pressió fiscal està 7 punts per sota de la mitjana europea.

La política fiscal té la funció de recaptar diners per fer polítiques públiques però també pot tenir una funció redistributiva de la riquesa fent que els sistemes tributaris facin contribuir proporcionalment més a qui més té i guanya. La progressivitat de la pressió fiscal es garanteix pels impostos directes ja que són els que es paguen segons el nivell d’ingressos mentre que els indirectes, com l’IVA, s’apliquen a tothom per igual sense tenir en compte el nivell de renda de les persones. Per això actuar sobre la imposició directa de les rendes més altes permet obtenir ingressos per fer polítiques públiques i alhora fer polítiques redistributives. A Catalunya encara hi ha marge i competències per fer-ho. Es pot modificar el tram autonòmic de l’IRPF introduint 3 nous trams per a les rendes superiors a 60.000 euros. Es pot actuar amb l’impost de successions per eliminar les rebaixes fiscals fetes a les grans herències. Es pot eliminar el mínim exempt de l’impost de patrimoni, un altre dels regals fiscal fets als grans patrimonis d’aquest país.

Això mateix és el que va aprovar el Parlament en el ple sobre la situació d’emergència social que mandatava al govern a incrementar els ingressos fiscals recuperant les rebaixes fiscals del darrer període per obtenir més ingressos per fer polítiques socials.

El debat parlamentari dels pressupostos, que comença el dia 20, és una bona oportunitat per veure si hi una majoria parlamentària a favor de la redistribució de la riquesa i d’utilitzar tots els marges tributaris per obtenir ingressos suficients per fer un pressupost que faci front a la situació d’emergència social.

Dolors Llobet

Les pensions a debat

Antonia Pascual

Antonia Pascual

L’actual model del Sistema de pensions al nostre país és de repartiment, solidari i sostenible. De repartiment perquè es basa en la Solidaritat intergeneracional i interregional, ja que les cotitzacions a la Seguretat Social de les persones que treballen actualment serveixen per pagar les pensions de les persones perceptores. Sostenible perquè hi ha mecanismes, consensuats al Pacte de Toledo, que permeten corregir les possibles desviacions sobre les previsions que es donin al llarg dels anys, incidint sobre els ingressos i les despeses.

Tanmateix, CCOO proposem mesures concretes per mantenir el model de pensions publiques. A curt termini, millorant els ingressos del Sistema, incrementant els que venen de les cotitzacions (incrementant l’ocupació i millorant els salaris) i afegint ingressos addicionals i estables, sostinguts i suficients dels Pressupostos Generals de l’Estat. Com a conseqüència de la crisi econòmica, l’elevat atur, la devaluació dels salaris i la precarietat de l’ocupació, ens hem d’enfrontar a una situació de dèficit financer del Sistema que es manté des de 2011 i que en 2016 serà de més de 1,6% del PIB, amb previsió que es mantingui en aquests nivells durant més anys. Al mateix temps, és necessari obrir la negociació del Pacte de Toledo per adoptar noves mesures i revertir els efectes de les actuacions del PP des de 2013, que no van ser pactades.

A mig i llarg termini, calen mesures estructurals com: incrementar les bases màximes de cotització per ajustar-ho a les reals; incrementar les bases mínimes amb l’increment dels salaris; conversió de les reduccions, tarifes planes, etc., en bonificacions; que l’Estat assumeixi les despeses de l’administració de la Seguretat Social; elevació dels tipus de cotització; equiparació de les bases mitjanes de cotització del Règim general i del Règim Especial de treballadors Autònoms; aportacions via impostos; definir una figura impositiva progressiva que garanteixi un repartiment just i equitatiu dels esforços. Altres mesures estructurals que es plantegen són: polítiques de creació de 3 milions de llocs de treball estable i de qualitat, així com la lluita contra l’economia submergida.

En els darrers mesos ha estat subjecte de polèmica el finançament de les pensions de viduïtat i orfandat. La proposta de CCOO valora que el finançament d’aquestes pensions via impostos resoldria, a mig termini, una part significativa de l’increment de finançament necessari per assegurar que el sistema públic de pensions sigui sostenible i pagui prestacions de qualitat. Tanmateix, això no significa que es demani la revisió de règim jurídic d’aquestes dues tipologies de pensions ja que les considerem “de naturalesa contributiva”, que es mantinguin dins el Sistema de la Seguretat social, respectant la seva singularitat. La font de finançament via impostos, utilitzada actualment en prestacions contributives, a través del “complement a mínims”, evidencia que la proposta de CCOO no pretén, en cap cas, modificar l’actual naturalesa de les pensions sinó cercar fons estables, sostinguts en el temps i suficients de finançament per garantir el sistema públic de pensions a curt, mig i llarg termini.

No hi ha reptes en el sistema de pensions públiques que no es puguin solucionar. Cal voluntat política per fer-ho. S’han d’incrementar els ingressos de la Seguretat Social i no retallar les despeses.

Antònia Pascual

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016

Lluitar contra la pobresa energètica #EsPotFerAra

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’un nou cas esfereïdor de pobresa energètica: la mort d’una àvia per un incendi provocat per una espelma, ja que li havien tallat l’electricitat per no poder pagar els rebuts.

A més, les dades de l’IPC del mes d’octubre ens indiquen que s’incrementa el preu de l’electricitat, el gas, el butà i el gasoil de calefacció. A les portes de l’hivern, això vol dir que tornarem a conèixer casos de persones que no podran escalfar la casa ni cuinar perquè no podran pagar els rebuts.

Més enllà de les declaracions i contradeclaracions de les elèctriques i de les administracions públiques, és evident que alguna cosa falla. O els protocols derivats de la llei que ha de fer front a la pobresa energètica tenen buits legals que permeten a les elèctriques escapar de les seves obligacions com a subministradores d’un servei d’interès públic o fallen les eines que les administracions tenen al seu abast per fer complir la llei. Està clar que cal revisar-ho i posar-hi solució de manera immediata.

Aquest fet és una mostra de les conseqüències de les situacions de pobresa i emergència social que viu molta gent i que es fan cròniques  perquè la pobresa i la precarietat laboral i social s’estan fent massa habituals. També és la realitat d’una societat individualista que premia l’èxit personal i individualitza els problemes situant-los com a fracàs personal, i que fa que algunes persones i famílies per vergonya, desconeixement, o desencís, no acudeixin als serveis socials a demanar ajut quan estan en situació de vulnerabilitat.

Que aquesta trista i lamentable pèrdua ens serveixi per recordar que hi ha massa gent que està en situació d’emergència social i que els pressupostos de la Generalitat n’han de donar resposta.

Dolors Llobet

 

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia

Treball digne ja!

Aurora Huerga

Aurora Huerga

La Jornada Mundial pel Treball Digne se celebra des del 2008, cada 7 d’octubre. La demanda de treball digne s’ha anat incrementat any rere any a causa de la caiguda que ha patit el món del treball, on la nova economia mundial, lluny de generar creixement i benestar per a les persones, ha incrementat la pobresa i la desigualtat .

Ara fa aproximadament deu anys es començava a utilitzar el terme mileurista per definir a aquella persona -home o dona- amb molta formació i baix salari. Després d’uns quants anys de crisi profunda torna a emergir el salari de referència, al voltant dels mil euros com a una reivindicació ja que hem assistit a dues reformes laborals que han precaritzat i desregularitzat el nostre mercat laboral.

Darrerament s’estan aprovant mocions en diferents administracions en les que se situa com a salari mínim de ciutat els 1.000 euros mensuals, a proposta de CCOO i altres col·lectius amb els quals col·laborem.

Des de CCOO portem temps treballant en aquesta proposta i sempre hem defensat que els treballadors i les treballadores han de tenir un salari digne.  No pot ser que avui persones treballadores siguin pobres. Tot això hauria d’anar acompanyat d’una ocupació de qualitat i reforçat amb la formació i la qualificació professional.
Hem d’aconseguir salaris dignes al nostre país. Alhora volem fer una crida perquè les administracions que estan aprovant aquestes mocions també tinguin en compte que intervenen de manera directa en les condicions laborals d’altres treballadors i treballadores a l’hora de licitar els serveis externalitzats, que empreses privades presten a la ciutadania (neteja, residus, ajuda a domicili, menjadors, etc.) ja que en algunes ocasions els plecs de condicions no arriben a cobrir els salaris que aquests treballadors i treballadores tenen fixats en el seus respectius convenis col·lectius.

Pensem que el salari de 1.000 euros és una bona iniciativa. Des de CCOO seguirem lluitant perquè, en primer lloc, es creï ocupació i que el mateix temps sigui de qualitat i amb drets, i perquè els treballadors i les treballadores siguin considerats per igual ja estiguin contractats per l’administració directament o per empreses que treballen per a elles.

Aurora Huerga

Older posts