Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Categoria: ARTICLES (pàgina 3 de 4)

30 anys construint drets i igualtat

Saida Ehliluch

Saida Ehliluch

El proper 1 de juliol celebrem el 30è aniversari del Centre d’Informació per a Treballadors/es Estrangers/es (CITE).

El projecte del CITE va sorgir d’una idea innovadora i amb una mirada de futur d’un grup de sindicalistes de CCOO, tot i que aleshores només comptàvem amb el 2% de població estrangera al nostre país. Aquest projecte ja és una realitat de 30 anys defensant drets, promovent la convivència i treballant per la cohesió social a més de denunciar les discriminacions i garantir un procés migratori amb drets.

Actualment el CITE compta amb 36 oficines arreu de Catalunya, amb la col·laboració de diferents administracions públiques, que cada any atenen milers d’usuaris, fent assessorament personalitzat per tramitar els diferents tipus de permisos com els de residència, de residència i treball, de reagrupacions familiars, etc… i també fent xerrades informatives de drets laborals i dels canvis normatius en matèria d’estrangeria.

Les dades recollides a les memòries del CITE dels últims vuit anys posen de manifest els efectes de la crisi econòmica entre les persones immigrants. Aquests efectes tenen a veure amb les consultes vinculades a l’accés i al manteniment de la regularitat, però també les vinculades a la mobilitat internacional per part de molts treballadors i treballadores –nacionals i estrangers- que cerquen una oportunitat laboral en un país estranger.

En aquest sentit, els efectes de la crisi i l’increment de l’atur estan clarament darrera de l’elevat nombre de les consultes sobre les renovacions, ja que moltes persones no disposen de contracte de treball o no han cotitzat el mínim requerit per poder renovar les seves autoritzacions de treball. Però el més important, és el manteniment d’un nombre elevat de consultes sobre l’arrelament social que posen de manifest l’existència d’un nombre important de persones que porten més de 3 anys en situació irregular i que ja podrien acollir-se a aquest procediment de regularització. D’altra banda, també convé destacar les dificultats que comporta la situació actual per aconseguir un contracte de treball, requisit indispensable per poder acollir-se a aquest procediment.

Aquest fet ens alerta dels efectes negatius d’una legislació d’estrangeria pensada per gestionar uns fluxos d’entrada en un moment de creixement econòmic, però incapaç de gestionar correctament una situació de crisi de llarga durada. Crisi que està deixant moltes famílies molt arrelades al nostre territori en una situació de desprotecció per la manca de feina i per tant la possibilitat de caure en la irregularitat sobrevinguda.

Aquesta nova situació migratòria marcada per una major complexitat ha comportat que a partir de l’any 2013 augmentés la demanda d’informació sobre la possibilitat de trobar feina en un altre país per part de persones joves nascudes aquí o de persones immigrades. Això ha fet que el CITE s’adapti a aquesta realitat i formi el seu personal en matèria de mobilitat internacional, dirigint-se també a la població autòctona per tal de donar resposta a tots aquells dubtes que pugui tenir a l’hora de marxar a un altre país.

Més enllà de la feina d’assessorament individual que realitza el CITE des de la nostra xarxa d’oficines arreu de Catalunya, i la seva adaptació a la realitat actual, cal esmentar també la seva presencia en primera línia en les propostes de millora de la vida de les persones immigrants a les empreses a traves de la negociació col·lectiva i els plans de diversitat i també en els drets socials per garantir la igualtat i la cohesió social.

Poder celebrar 30 anys d’història del CITE, és una prova de la seva utilitat, una eina que ha anat creixent i estenent-se arreu de Catalunya.

Saida Ehliluch

 

Estem sortint de la crisi?

L’economia catalana durant el període 2008-2016

Durant els anys 2008-2015, la població de Catalunya ha hagut d’afrontar un dels períodes socieconòmics més difícils de l’època recent. Aquest ha estat un període en el què s’han viscut dues crisis, la del 2009 i la del 2011, la superació de les quals s’ha vist endarrerida per les restriccions de les polítiques econòmiques portades a terme. Els durs ajustos pressupostaris no solament han llastrat les condicions de vida i de treball d’una població ja de per sí castigada per la crisi, sinó que també han dificultat la sortida econòmica de la recessió.

L’any 2008 va marcar l’inici de la Gran Recessió, una recessió econòmica d’impacte global, de la qual l’economia catalana no va sortir fins al 2015. La crisi financera va arribar en uns moments en els què l’economia europea i, en especial, l’espanyola, ja mostraven símptomes clars d’esgotament d’un model de creixement faltat de control i basat en l’endeutament i en la sobrevaloració d’actius.

Una de les primeres conseqüències que va suposar la caiguda en picat de l’activitat econòmica, va ser la pèrdua de l’ocupació. Al 2008, la taxa d’atur va passar del 6,5% al 8,9%, iniciant una escalada que va arribar al seu màxim en el 2013, any en què l’atur a Catalunya assolia una taxa rècord del 23,2%.

Però l’efecte de la crisi financera sobre l’economia productiva es va manifestar definitivament en el 2009. En aquest any es va donar una caiguda del PIB del -4,4% i la taxa d’atur va passar del 8,9% al 16,3%. Tot i això, al 2010 l’economia catalana va viure un efecte rebot i va aconseguir créixer al 0,2%, ajudat per la política de despesa contracíclica executada pel Govern de la Generalitat. De fet, en el 2010 l’economia pública va assolir el punt màxim del seu cicle expansiu, destacant l’elevat nivell d’inversió pública.

Però si bé el 2010 va ser un any de recuperació, l’activitat va tornar a ensorrar-se al 2011, donant pas a una recessió més profunda. Aquesta caiguda va donar-se a partir de la sobtada contracció dels pressupostos públics, una contracció fixada per les institucions de la Unió Europea. A partir del 2011 els pressupostos de la Generalitat van anar fent-se més i més restrictius en un esforç extrem per a reduir el dèficit públic. En el seu moment, el Govern de la Generalitat va calcular que en el 2014, tot i el vulnerable context de crisi social i econòmica, la despesa per habitant havia retrocedit a nivells de 2004.

Però a les polítiques d’ajust pressupostari fixades per les institucions europees van sumar-se d’altres, com la reforma laboral aprovada al 2012. La reforma laboral tenia com a objectiu aconseguir una devaluació salarial que permetés guanyar competitivitat a l’economia espanyola i catalana. Però, lluny de revifar l’activitat econòmica i l’ocupació, la reforma laboral va provocar un allau d’acomiadaments que va situar les taxes d’atur a nivells rècord. Des d’aleshores i sota una política econòmica restrictiva, el mercat de treball no ha tornat a recuperar-se. Si bé és cert que a partir del 2015 el mercat laboral s’ha recuperat parcialment en termes quantitatius, no ho ha tornat a fer en termes qualitatius.

D’aquesta manera, la manca d’oferta laboral i la precarització han provocat la caiguda progressiva de la renda de les llars i, per tant, del consum privat, fet que ha provocat el fre de l’activitat econòmica i la contracció de la demanda interna. Contràriament a l’efecte esperat per les polítiques macroeconòmiques dutes a terme, la davallada de la demanda interna ha empès els comptes públics cap a una crisi fiscal. I a mesura que les condicions de consolidació fiscal s’han anat imposant, paradoxalment el deute català no ha fet sinó augmentar fins al punt en què, en només set anys, ha arribat a triplicar-se.

A partir del 2015, però, una sèrie de factors conjunturals i externs a la política econòmica espanyola -com són la caiguda del preu del petroli, la depreciació de l’euro, la política monetària expansiva del BCE i la reforma fiscal del govern de l’Estat-, han provocat la revifada del consum intern i de l’activitat econòmica general. I és aquest caràcter exogen i puntual el que explica que els indicadors de benestar social i els del mercat de treball no hagin donat els mateixos senyals de millora que la resta d’indicadors macroeconòmics. I és que en les economies catalana i espanyola, ni al 2015 ni a inicis de 2016 s’han produït els canvis de model de creixement necessaris per a motivar la recuperació sòlida de tots els àmbits, en especial el social i el laboral.

Gina Argemir

Treballem per viure

Neus Moreno

Neus Moreno

Del 6 al 10 de juny se celebra la setmana dels horaris i és una bona oportunitat per reflexionar i impulsar accions per veure com podem avançar en allò que deien les feministes italianes a la dècada dels anys 90 “que el temps i els seus conflictes no ens mengi la vida”.

Podem afirmar que el debat dels temps està a l’agenda política i això és positiu, perquè està clar que tot allò que no es parla, que no es visualitza, no és transforma. Però atenció, que ja és l’hora de les accions…

Tenim un instrument quantitatiu universal que marca i organitza el temps: el rellotge. Compta hores, minuts i segons i està bé per garantir una certa organització social, però en les vides de les persones és superat per tres fets quotidians: les demandes que cada persona hem de respondre i la seva coincidència temporal; com les persones ens impliquem en els treballs de cura (un treball no reconegut socialment) i la manca d’autonomia de la gestió dels temps, ja que ve imposada pel mercat de treball (un temps que marca i organitza el conjunt de la societat).

La manca de temps o els conflictes del temps són elements de precarització social i desigualtat que afecten i assenyalen directament les dones per la divisió sexual de les feines. Un fet sobradament conegut és que les dones ens hem incorporat massivament al treball remunerat sense que s’hagin produït canvis significatius en la seva organització i encara menys en qui són les responsables i qui realitza el treball de cura. Tot s’agreuja pel fet que l’anomenat estat del benestar no ha assolit, i en alguns supòsits ha significat un retrocés, a l’hora de garantir la cura de les necessitats bàsiques de les persones.

Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’un “pacte nacional” per la reforma horària que abordi i harmonitzi el conjunt dels espais de relacions socials: el laboral, el d’ensenyament, el del comerç, el del lleure, el de la mobilitat… però atenció perquè si diem que actualment el mercat de treball està organitzant el temps i la vida de les persones és imprescindible donar-li prioritat. En moments d’eleccions generals com l’actual, la demanda de la millora dels horaris laborals ha de ser un tema a tractar però també tenim l’oportunitat per reivindicar la retirada de la reforma laboral i ocasions per plantejar el tema de la utilització del temps en la negociació col·lectiva i en els acords dels diferents àmbits on s’aborden les relacions laborals de Catalunya.

És moment de portar a la pràctica accions que ens acostin al camí del ‘treballem per viure’ i no al del ‘vivim per treballar’; de repartir les feines; d’acabar amb les llargues jornades laborals; de fer front al treball precaritzat i no voluntari de les jornades a temps parcials; d’acabar amb la distribució irregular de la jornada… És temps de tenir temps per viure i gaudir de la vida!

Neus Moreno

El futuro de las pensiones

Luisa Montes

Luisa Montes

Nuevamente en los medios de comunicación aparece la noticia de que el futuro de las pensiones está en peligro, que la Seguridad Social está en crisis y que no se podrán pagar las pensiones porqué el fondo de reserva de las pensiones se está agotando

El gran riesgo para las pensiones no es solo económico, es sobre todo político y forma parte de la estrategia del capitalismo financiero para canalizar cada vez más, parte de la riqueza mundial a través de mecanismos privados de gestión en detrimento de las pensiones públicas.

Cuantos más recursos económicos se gestionan de forma privada y menos públicos, más poder político para los mercados  y menos para las sociedades y los Gobiernos. Esta es una de las grandes batallas que tenemos que ganar.

La Seguridad Social no está en crisis. Lo que está en crisis son las políticas neoliberales, del gobierno de Rajoy y del PSOE en el pasado.

¿Por qué no se recauda más para las pensiones?

Por diferentes causas:

El paro tan elevado que hay en nuestro país, consecuencia de errores económicos múltiples de los gobiernos del PP y PSOE.

La política de devaluación salarial que está provocando situaciones de pobreza extrema. Según los últimos datos publicados, el 34% de los trabajadores ganan menos de 645 euros mensuales. Hoy ser mileurista es ser un afortunado.

Esta devaluación interna provoca una caída muy importante en la recaudación de la Seguridad Social. Si a ello sumamos rebajas de cotizaciones sociales,  las numerosas bonificaciones empresariales, tarifas planas…

El elevado nivel de desempleo, la cada vez mayor precariedad laboral y los bajos salarios que hacen que el aumento de la afiliación a la Seguridad Social (3% en el último año) no se haya traducido en un aumento comparable de los ingresos (1%)

El Fondo de reserva, se ha utilizado de forma abusiva, con un uso indebido del mismo para financiar partidas que no deben ser soportadas por las cotizaciones sociales, incumpliendo el acuerdo del Pacto de Toledo, de no destinar cotizaciones sociales a financiar otras políticas, apartándose de los compromisos asumidos por todas las fuerzas políticas, organizaciones sindicales, empresariales y un amplio consenso de la sociedad española en el Pacto de Toledo y sus revisiones desde 1995.

El 90% del dinero del fondo se ha destinado a comprar deuda del Estado español.

Si los distintos gobiernos hubieran empleado la caja de las pensiones para pagar exclusivamente las pensiones “la hucha sería ahora de casi medio billón de euros, el 47% del PIB“.

Hay que actuar sobre:

  • La calidad del trabajo
  • El control del fraude
  • La estabilidad del empleo

Son elementos determinantes para el futuro del sistema de pensiones.

Reforzar los ingresos del sistema, desde el mercado de trabajo y a través de fuentes adicionales de financiación para mantener el pacto intergeneracional que es la base de nuestro sistema de pensiones.

La sostenibilidad de la seguridad social, no pasa por recortar la cuantía de las pensiones, sino en el aumento de los ingresos:

  • Una nueva reforma fiscal justa y equilibrada (que paguen más los que más tienen)
  • Completar nuestro sistema de protección social, a través de una reforma para la protección por desempleo
  • Un sistema de rentas mínimas garantizadas
  • La recuperación de los salarios
  • Un incremento notable del SMI
  • Recuperar y reforzar la negociación colectiva
  • Crear empleo de calidad

Luisa Montes

Viatge a Buenaventura, port del Pacífic colombià

Michela Albarello

Michela Albarello

Impressions derivades del viatge realitzat per representants de la societat civil catalana i de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia (entre ells CCOO de Catalunya), a Buenaventura, amb l’objectiu de realitzar també un seguiment de tota la situació de vulneració de drets humans que ja es va denunciar al juny del 2015 en una compareixença al parlament català, amb la presentació de l’informe “Setge a les comunitats. Els impactes d’una empresa catalana, grup TCB, a Buenaventura, Colòmbia”.

De què parlem quan parlem de Buenaventura? I, sobretot, perquè en parlem?

Parlem d’explotació, parlem de violència, parlem d’abusos i parlem d’injustícies. Però també parlem de l’altra cara de la moneda, de lluita, de resistència, de dignitat, de drets i de justícia.

Parlem de poder i de la seva màxima expressió paradigmàtica, la violència. Però a la vegada parlem de solidaritat, de responsabilitat compartida entre persones que somien un món millor i més just, tant a Barcelona com al Pacífic colombià.

Unes quantes dades de context per saber de què parlem:

– Buenaventura és un municipi que té una població aproximada de 400.000 persones, (un 90% són afrocolombianes).
– Entre el 60% i el 80% dels seus habitants viuen en la pobresa.
– Buenaventura és un ciutat portuària on s’estan realitzant uns megaprojectes (d’ampliació de les instal·lacions portuàries) en els que hi participa una empresa catalana.
– La població té només 3 hores d’aigua potable al dia de mitjana segons dades d’organitzacions socials, malgrat 6 aqüeductes funcionant i grans reserves hídriques al seu abast. I no tenim cap dubte que les instal·lacions portuàries en reben el subministrament les 24 hores del dia.
– La ciutat no disposa d’un hospital públic i la població es veu obligada a desplaçar-se unes 3 hores fins a Cali (capital del Departament del Valle de Cauca) per ser atesa.
– Només el 60% dels nens/es poden accedir al sistema educatiu.
– Els nivells de corrupció política són molt elevats.
– Hi ha una absència total d’inversions de l’Estat, que havia promès un pla de xoc de 400 milions de dòlars (USA) que posteriorment van declarar que seria de 80 fins a quedar-se en res a l’hora de la veritat.
– El Registre Únic de Víctimes de la Unitat de Víctimes del Govern colombià per al municipi de Buenaventura (que inclou també àrees rurals) comptabilitza a data de març de 2016 (des de 1985) un total de 192.898 víctimes producte d’un ampli ventall d’accions violentes:

  • Desplaçament forçós: 170.106 persones (el 53% són dones);
  • 10.590 homicidis (el 45% van ser de dones) i
  • 1.739 desaparicions forçoses (el 47% de dones).

– Les organitzacions de dones i NNUU assenyalen que Buenaventura és un dels llocs on més feminicidis i violència sexual es produeixen a Colòmbia. (El 50% dels casos de violència sexual de tot el departament del Valle del Cauca estan registrats només en aquesta ciutat).
– Altres fonts, com Medicina Legal, indiquen que entre 1990 i 2014 es van cometre 5.047 homicidis a Buenaventura, més del 70% a partir de l’any 2.000. Una altra font d’informació com són les organitzacions de drets humans van informar durant l’Audiència Pública que tenen comptabilitzat 8.700 assassinats i 2.100 desaparicions en el últims 15 anys, i destaquen que aquestes dades són inferiors a la realitat ja que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar.

Però malgrat tot la gent no es rendeix i en són exemples d’aquestes lluites:

Les comunitats afrocolombianes reunides en el Comité interorganizacional de Buenaventura que resisteixen reivindicant la seva terra, els seus drets ancestrals, la seva vida.

Els treballadors/es portuaris que s’han organitzat i lluiten pels seus drets laborals, malgrat que ser sindicalistes implica convertir-se automàticament en guerrillers i per tant en objectiu del paramilitarisme o de l’exèrcit. I no és un fet menor ja que a Colòmbia en els últims 50 anys de conflicte armat, han mort assassinats/des uns 3.000 sindicalistes (més d’un a la setmana); més d’un terç eren mestres.

En aquest context de conflicte, des del 17 fins al 25 d’abril d’enguany, una delegació de la societat civil catalana s’ha desplaçat a Buenaventura. Allí ha estat convidada a assistir a una audiència pública on més de 500 persones van testimoniar, escoltar, compartir i denunciar la situació, definida (sense cap exageració), de catàstrofe humanitària.

Davant de la comissió de drets humans del Senat colombià (representada per la seva presidenta i pel senador promotor d’aquesta iniciativa) homes i dones afectats per la situació de violència han utilitzat les paraules per trencar el silenci que mata, per fer neteja de la por que paralitza, per retre justícia a les víctimes d’un conflicte que no és només armat sinó l’expressió directa de la violència legal.

Un exemple explicat allí mateix fou d’unes mares de 12 joves entre 17 i 23 anys, que foren vilment enganyats, torturats i assassinats pels paramilitars que els hi havien promès 200 mil pesos de recompensa a l’equip de futbol que hagués guanyat un partit de futbol que volien organitzar. Les mares van poder trobar un espai pel reconeixement a la memòria dels seus fills. Va ser un moment especial per tancar ferides (si és que mai és possible tancar ferides com aquesta) i per tal de reclamar i exigir justícia. Serà difícil oblidar el moment en què aquestes dones destrossades desfilaven per rebre un ram de flors i una tarja commemorativa pels fets, tornant a viure el dolor d’una mort injusta, inexplicable i impune (des de 2005). La seva mirada parlava de la impossibilitat d’entendre i assimilar el perquè d’aquestes vides trencades, d’aquestes vides acabades.

Tampoc és fàcil oblidar les paraules d’un treballador, de físic imponent i ja no massa jove, de l’empresa TCBuen, que es va posar a plorar al mig d’una reunió mantinguda durant el viatge mentre explicava les condicions laborals que patia. No podia parlar, només es distingia del so de la seva veu, més bé un lament: “no vull ser un esclau de la meva empresa”.

Al mig d’aquest escenari i donant continuïtat a una feina començada fa més d’un any, des de la Taula Catalana per Colòmbia, s’ha volgut denunciar les actuacions d’una empresa líder en logística portuària que té seu a Barcelona, la TCB. Aquesta i altres s’han instal·lat a Buenaventura, aprofitant-se d’aquesta situació de violència.

Tot se sacrifica en nom del capital, dels beneficis, dels “megaprojectes” que es planifiquen i s’executen sense la participació de la ciutadania, sense respectar el medi ambient, sense respectar el dret a l’aigua, a la vivenda, al treball digne, a la vida.

Com va dir una líder afrocolombiana a l’audiència pública: “Som víctimes del capitalisme que no entén que hi poden haver altres formes de vida”.

Els megaprojectes posen en evidència les prioritats privades i públiques, que coincideixen en la defensa dels interessos del capital en contra dels interessos de la gent, dels treballadors i treballadores. L’explotació dels recursos naturals, l’apropiació indeguda de terres, l’ecocidi, el desarrelament de la població i les males condicions de treball són el preu considerat natural i integrat dins d’aquesta lògica agressiva.

No és casual l’absència de l’estat, l’actuació assassina de forces armades il·legals, tot plegat al servei d’una estratègia capitalista depredadora i que cerca el guany a qualsevol cost.

És per això que quan parlem de Buenaventura parlem del paradigma de la lluita contra l’explotació portada al seu extrem. Parlem d’un conflicte ètnic, de classe i ambiental. No és cap casualitat que els punts negres de les violacions dels drets humans més greus coincideixin geogràficament amb la realització i implementació dels megaprojectes. No passa només a Buenaventura, ja que és, sens dubte, una estratègia global que ha causat i segueix causant massa víctimes arreu del món.
La solidaritat internacional és fonamental, com a eina d’anada i tornada des del seu plantejament horitzontal d’ajuda mútua, per promoure i garantir l’esclariment de la veritat i el restabliment de la justícia. Amb la reparació a les víctimes, s’ha de garantir un canvi de model productiu que asseguri la no repetició dels fets.

Michela Albarelo
Directora de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO de Catalunya

Un plat no és un plat i un got no és un got

Montse Delgado

Montse Delgado

Recentment el diari La Vanguardia publicava una contraportada titulada Si el seu sou el deprimeix, no busqui psicòleg, sinó sindicat. Segurament moltes de nosaltres l’hem llegida i possiblement, superada la sorpresa inicial de veure un títol com aquest a la premsa dels nostres dies, l’hem feta córrer per les xarxes.

Markus Gabriel, autor del llibre “Per què el món no existeix”, reivindica a l’entrevista el valor de la filosofia per transformar la realitat descobrint els problemes reals que les ideologies dominants encobreixen. Segons Gabriel, les ideologies barregen veritat i mentida per ocultar una realitat que beneficia a qui les crea i sotmet a aquells que se les creuen. És a dir, si ens deprimim perquè el nostre sou de misèria no ens permet desenvolupar un projecte de vida, ens fan creure que tenim un problema personal/psicològic que requereix una solució individual via medicació, quan en realitat estem patint un problema social/laboral que requereix una solució col·lectiva via organització.

De vegades m’imagino la lectura com una passejada per un lloc que només existeix en la intersecció entre la mirada de qui escriu i la de qui està llegint. Tot passejant-hi aquest cop, hi apareixien algunes troballes:

  1. Markus Gabriel és filòsof, gent que fa immersió a pulmó lliure a zones abissals del pensament i emergeix a la contra de La Vanguardia dient coses que entenem i que ens carreguen de raó. Cal fer aquest viatge a la profunditat. És necessari reconèixer el valor del pensament, prestigiar-lo, reservar-li temps i espais. Eixamplar les arrels del nostre pensament és imprescindible per transformar la realitat.
  1. Jo no sóc ximple, i tu tampoc. Tothom és capaç de pensar amb prou lucidesa, d’adquirir una mirada que qüestioni fins a quin punt la veritat és allò aparent. Pensar mola. Apoderem-nos del dret a pensar per nosaltres!
  1. Només podrem ser una organització capaç de construir un relat de la realitat alternatiu, capaç de derrotar el paradigma conceptual de la ideologia dominant, si teixim el nostre pensament juntes. Ha de ser una prioritat disposar de temps i espais on pensar plegats.

Diu Markus Gabriel que les paraules no descriuen la realitat, la creen. Per això el món no existeix, només el món que expliquem. O el que seria el mateix, senyor Rajoy, potser un plat no és un plat i un got no és un got.

Montse Delgado

 

Un 9 de maig, de fa 25 anys: Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya

Rosa Sans

Rosa Sans

La lluita contínua del moviment feminista i d’organitzacions com CCOO ha fet avançar consciència i pràctica, però també és evident que no ha estat suficient per canviar una societat basada en la desigualtat entre homes i dones, fonamentada en la divisió sexual dels treballs. Però sempre hi ha alguns esdeveniments que impulsen aquesta lluita i que és bo recordar.

Fa 25 anys, el 9 de maig de 1991, amb el lema “Com fer un sindicalisme de i per els homes i les dones” va tenir lloc la Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya. Aquesta Conferència va significar un punt d’inflexió en l’acció reivindicativa del sindicat en la lluita per la igualtat.

Tres eren els objectius que es van marcar a la Conferència. El primer que es proposava és que la política cap a les dones fos de tot el sindicat, en lloc de delegar-se en la Secretaria de la Dona. És el que coneixem com a transversalitat de les propostes cap a les dones. També es pretenia que cada sector conegués i elaborés les seves propostes.

El segon objectiu era enfortir les secretaries de la dona. Crear secretaries en tots els àmbits perquè allà on hi havia secretaria, s’avançava. Es tractava que les mateixes dones fossin el motor de les propostes sindicals cap a les dones. Des de les secretaries de la dona s’havia de coordinar totes les dones que estiguessin en organismes de direcció.

El tercer objectiu era augmentar la presència de les dones en organismes de direcció. Es va plantejar la proporcionalitat. Els organismes de direcció havien de respondre a la realitat afiliativa entre homes i dones de cada àmbit.

Es va debatre sobre la doble jornada, i tot això lligat amb l’ocupació, amb mesures que facilitessin la permanència de les dones en el mercat de treball i amb la necessitat de potenciar un canvi cultural perquè els homes poguessin dedicar-se també a les tasques domèstiques.

S’apunta la necessitat d’una major participació de dones en l’elaboració de les plataformes de convenis per incloure les reivindicacions de les dones i la lluita contra la discriminació com a part important de les reivindicacions, així com la presència de dones en les meses de negociació.

Es va tractar la reorganització interna, la delegació de tasques i la revisió de formes de participació, la incompatibilitat de càrrecs interns, el canvi en la valoració del nivell de participació de la quantitat a la disponibilitat, el control de l’acumulació d’hores, la revaloració del temps lliure i el repartiment de les tasques domèstiques.

La proposta de representació proporcional, com a mínim, al nombre d’afiliades de cada àmbit (organismes de direcció, congressos, conferències, comissions de representació, plataformes de negociació, llistes electorals…) sense que signifiqués l’ampliació de cap organisme va ser aprovada.

Aquesta Conferència es convertia en una experiència pionera en la realitat del moviment sindical. Per primera vegada s’implicava tota l’organització en un debat orientat a superar les discriminacions i a afavorir la participació de les dones, i en el qual s’insistia en el tema de les diversitats i en la necessitat de donar un caràcter transversal a la política sindical respecte de les dones, i que aquestes exercissin el protagonisme dins l’organització a tots els nivells amb l’objectiu de desenvolupar un sindicalisme de i per als homes i les dones.

Avui, 25 anys després,  la Conferència de Dones i Homes, que hem celebrat per feminitzar Comissions Obreres és una oportunitat per al conjunt del sindicat, un revulsiu per canviar les coses. És el compromís del sindicat que totes les propostes siguin patrimoni col·lectiu de les dones i els homes de Comissions Obreres amb el convenciment que aquestes són les que han d’ajudar a construir un nou model de societat en què dones i homes puguin viure amb dignitat i puguin ser lliures.

Rosa Sans
Directora de la Fundació Cipriano García

Quina ocupació tenim a Catalunya?

Antonia Pascual

Antonia Pascual

Des de l’administració i les organitzacions empresarials ens arriben lectures de l’ocupació a Catalunya que acostumen a ser positives o molt positives, segons com es miren les dades. En aquest tema, com en molts altres, sempre hi ha dues cares de la moneda. Una cara és un lleu increment de l’ocupació a Catalunya i l’altra és la baixa qualitat d’aquesta ocupació i el perfil de l’elevadíssim atur que pateixen més de 660.000 persones a Catalunya.

Hem vist en l’elaboració del Mapa de l’Ocupació i l’atur a Catalunya 2015 quina és aquesta realitat. Sense maquillatge, sense guarniment, les dades com són.

L’economia creix moderadament però no es resol la crisi laboral i social. Creix un 15,5% el nombre de persones amb contracte temporal en detriment de les que tenen contracte indefinit que es redueix en l’1,8%. S’incrementa la població ocupada que treballa a temps complert en un 2,1%, i es redueix la que treballa a temps parcial un 0,8 % però la taxa de parcialitat es manté elevadíssima, en el 14,4%, sent una realitat desigual segons el territori. En aquestes noves ocupacions el 37% són amb jornada parcial, involuntària en la majoria dels casos i amb baixos salaris.

Hem vist també com el 2015 no s’ha donat un canvi de model de creixement i en conseqüència no recuperem drets laborals ni socials. Les ocupacions generades han estat majoritàriament per a homes, d’entre 30 i 44 anys, amb menys d’un any a l’atur i amb estudis superiors. Principalment al sector serveis però amb baixos salaris i de baix nivell de qualificació. Dades que evidencien la “mala qualitat” de l’ocupació a Catalunya, els desequilibris i desigualtats existents, que incideix negativament en les dones que tenen més atur i més treball amb temps parcial. En definitiva, es genera un mercat de treball de baix valor afegit.

Davant aquesta situació, què proposem CCOO?

  • Que el Govern afavoreixi la creació de teixit productiu i l’ocupació de qualitat, el creixement de l’economia i deixi enrere les polítiques de retallades i l’austeritat. Es necessita un Pla d’ocupació dirigit prioritàriament cap als joves i les persones en atur de llarga durada, amb perspectiva de gènere.
  • Posar les persones al centre de les polítiques públiques, dotant-les de recursos suficients per garantir l’Estat del benestar. La Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i de forma complementària la Renda d’Ingressos Mínims a nivell estatal. El Pla d’Emergència Social aprovat al Parlament recentment, salvant els esculls dels recursos al Tribunal Constitucional presentats pel Govern de l’estat.

Antònia Pascual
Secretària de Socioeconomia

La mercantilització de la salut de la població treballadora

Loly Fernández Carou

Loly Fernández Carou

Al voltant del 28 d’abril, Dia internacional de la seguretat i la salut en el treball, acostumem a reflexionar sobre com han evolucionat els principals indicadors d’impacte de les condicions de treball sobre la salut (accidents de treball, malalties professionals…).  Però no podem perdre de vista que els darrers anys, amb l’excusa de la crisi econòmica han empitjorat les condicions de treball i s’han aplicat polítiques de marcat accent neoliberal i reformes laborals que han retallat drets. Tot plegat, com a resultat ha generat una precarització que es tradueix en pitjors indicadors i provoca patiment, dany, pèrdua de salut i un retrocés en la prevenció de riscos laborals, evidenciant que el sistema preventiu… HA FRACASSAT!

Així es nega tot el que sabíem i sabem sobre el fet que les condicions de treball afecten la salut de les persones treballadores i que la feina que fem i com la fem són uns dels determinants de salut mes importants. D’aquesta manera, aquelles accions que es començaven a realitzar per canviar les condicions de treball es deixen d’aplicar i es comencen campanyes i accions centrades en canviar els hàbits de les persones, desviant així les responsabilitats empresarials i centrant l’acció en els individus.

A sobre, la normativa sobre les mútues dóna cada vegada més instruments a aquestes perquè puguin fer el seguiment i el control de les  baixes mèdiques, en lloc d’orientar el sistema a entendre les causes i trobar l’or

igen, criminalitzant a les persones i evitant centrar-se sobre les condicions de treball. Aquest procés, s’ha aguditzat amb el darrer moviment al sector: una gran multinacional de la sanitat privada ha comprat les societats de prevenció que les mútues han de vendre per mandat legal.

Aquesta empresa, que té recursos sanitaris però cap experiència en les disciplines tècniques necessàries per intervenir sobre les condicions de treball, es presenta a les Mútues i els millora l’oferta de venda que estiguessin valorant. Així aconsegueix fer-se amb diverses societats de prevenció, arribant a una situació que frega el monopoli i controlant una part important de la salut laboral de la població treballadora.

Casualment, és a partir d’aquí que comença a agafar més força la campanya per part de la patronal i d’altres lobbys, per intentar canviar la normativa i fer que la vigilància de la salut sigui obligatòria, juntament amb la campanya de desprestigi de tot allò públic davant d’allò privat. Sembla que aquesta multinacional arriba en el moment perfecte: pot oferir vigilància de la salut (té recursos sanitaris per fer reconeixements mèdics en sèrie) i alhora pot tenir una oportunitat d’ampliar el negoci actual oferint els seus serveis com a sanitat privada a un preu molt competitiu a les persones treballadores d’aquestes empreses. Casualitat?

De les anàlisis d’aquests dies se’n desprèn que la realitat de les condicions de treball actuals ens situen en un moment de retrocés i d’emergència social. S’han de prendre mesures! La recuperació econòmica hauria de ser una oportunitat per aconseguir crear i transformar els llocs de treball fent que no perjudiquin la salut i siguin millors i més saludables. Però els actors que han de prendre les decisions posen la mirada en allò individual amb una visió mercantilista de la prevenció. Si no, no es pot explicar, perquè no pot ser que no sàpiguen que anem en la direcció contraria.

Loly Fernández Carou

La lluita de les treballadores i treballadors de l’empresa A. J. Ruz, una lluita per la dignitat obrera

Aurora Huerga

Aurora Huerga

El conflicte d’A. J. Ruz ha estat excepcional per moltes raons: la unitat dels vaguistes, la brutalitat empresarial, la ineptitud, si no complicitat, de l’Administració amb l’empresa i la solidaritat obrera mostrada per tantes i tants companys.

Com tants altres, els serveis de recollida d’escombraries han estat un dels múltiples serveis públics privatitzats. Aquesta privatització ha comportat uns enormes beneficis al món empresarial, sobretot per a les empreses anomenades de l’IBEX 35, uns beneficis que també han permès una complicitat amb el món de la política fins a un punt més que preocupant. De fet, com diu un vell company del sector, en el món de la recollida d’escombraries el que menys pudor fa són les escombraries.

Enmig dels grans grups han pogut prosperar algunes empreses petites (algunes de caire familiar). Aquestes empreses han basat la seva supervivència en la presentació de pressupostos molt baixos, si no directament temeraris, en els concursos públics d’ajuntaments i consells comarcals. Aquestes empreses poden presentar aquests pressupostos gràcies a la sobreexplotació de les plantilles i a cometre diverses irregularitats. Dins d’aquestes empreses és on trobem A. J. Ruz, SL.

El 2004 la plantilla d’A. J. Ruz va intentar fer eleccions sindicals. El resultat va ser que després d’una campanya de coaccions i suborns, el delegat que va sortir era un dels fills de la família propietària. Poc temps després de les votacions l’empresa havia acomiadat i renovat tota la plantilla tret d’una persona.

Deu anys després, les condicions de la plantilla eren de semiesclavatge: jornades de treball d’entre 10 i 16 hores diàries, sense dies de descans de forma regular; vacances decidides de forma arbitrària per l’empresa i avisades d’un dia per l’altre als treballadors (fins i tot, l’empresa impedia que el treballador tingués vacances), o sous base de 721 € per als peons i de 847 € per als conductors, complementats amb un munt de plusos i altres conceptes per arribar a sobrepassar els 1.000 €. Però potser el pitjor és el tracte vexatori que rebien un dia sí l’altre també els treballadors i treballadores, amb situacions d’assetjament que convertien l’empresa en un veritable infern per als treballadors.

En aquesta situació, un treballador d’A. J. Ruz es va posar en contacte amb CCOO. Aquesta vegada, davant de les pors (justificades) de la plantilla, les reunions es van realitzar en bars, de manera gairebé clandestina. Sense entrar en les moltes anècdotes, el fet més greu va ser l’acomiadament, 48 hores abans de l’inici del procés electoral, del treballador que s’havia posat en contacte amb el sindicat i les amenaces de mort al candidat de CCOO. Tot i aquests fets, les eleccions es van realitzar i la plantilla va votar de forma majoritària el candidat presentat per CCOO.

L’empresa no va entendre el missatge, no va entendre que els seus treballadors volien una situació laboral “normal”, amb respecte a l’Estatut dels treballadors i un possible conveni. La resposta de l’empresa va ser prendre’s un conflicte laboral com una guerra, a tot o res.

Es va convocar la vaga per al 17 d’octubre. Els punts reivindicats eren senzills: reincorporació del company acomiadat per repressió sindical, finalització de la vexació a la plantilla i obertura d’una mesa de negociació de conveni. Tot i el desacord amb el decret de la Generalitat de serveis mínims —que consideràvem abusiu—, el vam acceptar; el que no esperàvem era la interpretació al·lucinant que en va fer l’empresa. El fet és que molts vaguistes es van trobar fent serveis mínims de 40 hores setmanals, es van fer noves contractacions durant la vaga i es van utilitzar treballadors d’una altra empresa per fer la feina dels vaguistes.

Les mediacions amb l’empresa al Departament d’Empresa i Ocupació van ser utilitzades per l’empresa, simplement, per allargar el conflicte sense cap intenció de negociació real. L’exemple més clar és que durant 30 dies van estar discutint solament dels serveis mínims, sense poder tractar el fons del conflicte. Quan finalment una persona de l’Administració va exigir que l’empresa portés documentació per negociar sobre temes reals, a la següent reunió, l’empresa no hi va aparèixer.

Davant de tots aquests abusos de l’empresa, els vaguistes van crear un campament: el campament Dignitat. Aquest campament va ser el símbol permanent de la resistència a les coaccions, les amenaces —fins i tot de mort— i el punt de les mostres de solidaritat cap a la plantilla. Les primeres onades de solidaritat van venir de les treballadores i treballadors del sector, dels comitès d’Olot, de Sant Feliu de Guíxols, de Platja d’Aro, de Girona, de Salt…, que van fer-los costat amb la seva presència i amb el seu suport. La caixa de resistència es va anar farcint amb les aportacions de plantilles i treballadors individuals, una caixa que ha permès als companys d’A. J. Ruz sobreviure tots aquests mesos de vaga.

Aquesta solidaritat ha estat molt important en les dates assenyalades (Nadal, Cap d’Any, Reis…). En totes les festes hi ha hagut companyes i companys que han acompanyat la plantilla. Un orgull sorgit del reconeixement entre iguals, un reconeixement creat en els matins de glaç, en les graellades fetes al migdia amb el que portava cadascú, i vora el foc de les fredes nits d’hivern. Un reconeixement com a treballadors fos quina fos la nostra religió o cultura, en què el respecte de la diferència era una realitat, no una teoria universitària. Cristians, musulmans, ateus, georgians, romans, senegalesos, andalusos, catalans… tot això eren diferències que feien la plantilla més forta.

I mentre passaven els dies, s’anaven descobrint, cada vegada, fets més greus, incompliments de la normativa laboral més bàsica, irregularitats mediambientals de tot tipus i indicis de frau a les administracions. Tots aquests fets es van anar denunciant a la Generalitat, a la Inspecció de Treball, als ajuntaments i als consells comarcals, fins i tot vam arribar al Parlament de Catalunya. I per desgràcia la resposta va ser, amb honroses excepcions, nul·la. Una suposada neutralitat va paralitzar totes les administracions, des de l’alcalde de Sils fins als consells comarcals del Gironès i del Baix Empordà. Aquelles administracions que havien de vetllar pel compliment de les lleis i les normes d’aplicació van deixar passar el temps i van responsabilitzar els treballadors i el sindicat de mostrar les irregularitats denunciades en lloc de posar la seva maquinària en moviment.

Són aquestes circumstàncies les que faran que les mobilitzacions s’estenguin i vagin des d’aparèixer en calçotets davant d’un ple municipal de Sils, a encadenar-nos dins de la seu de la Generalitat, i, fins i tot, convocar una vaga provincial amb una impressionant manifestació de suport pels carrers de Girona.

Les denúncies interposades van donant els seus fruits. Dos de les denúncies interposades a la Inspecció de Treball s’han resolt amb multes que ha de pagar l’empresa. La denúncia judicial interposada pel sindicat i el delegat d’empresa s’ha resolt amb una sentència favorable a la plantilla, i condemna l’empresa a pagar els dies de vaga. Tots aquests fets comencen a erosionar l’empresa, i des del sindicat demanem amb més força les clàusules de responsabilitat social que tots els concursos públics tenen. Exigim que cap empresa amb faltes greus i molt greus a la Inspecció de Treball i amb sentències condemnatòries per vulneració de drets fonamentals pugui treballar amb l’Administració.

131 dies després de l’inici de la vaga, l’empresa, per fi, reconeix que ha de negociar de manera real amb els treballadors. S’arriba a l’acord de readmetre el treballador acomiadat durant la vaga, i d’obrir una mesa de negociació del conveni, així com blindar la plantilla contra qualsevol repressió per part de l’empresa, inclòs l’acomiadament.

Ara ja saben que la majoria d’administracions els han tret els concursos i han contractat altres empreses; per tant, la majoria dels treballadors i treballadores han estat subrogats i treballen i guanyen més i tenen millors condicions laborals i socials.

Ha estat un gran triomf: 15 treballadors i treballadores, amb el suport de CCOO, han guanyat la batalla. D’aquest conflicte, caldrà treure’n moltes lliçons, com ara lluitar amb empreses pirates o tractar amb una administració entre neutra i hostil, i, fins i tot, com n’és d’important el sindicat per a totes les treballadores i treballadors per defensar els seus drets.

Aurora Huerga

« Entrades més antigues Entrades més recents »