Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: ARTICLES (page 2 of 4)

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia

L’aliança per un sistema educatiu avançat

Montse Milán

Montse Milán

L’aliança per un sistema educatiu avançat, més coneguda com a projecte Escola Nova 21, ha convocat un procés de selecció per a la tria exclusiva de 30 centres educatius -exclusiva perquè, de 200 aspirants, se’n trien 30 i se n’exclouen 170-  que tindran la sort de ser acompanyats en la seva transformació educativa, posant al seu abast un assessorament, una formació i una capacitació específiques. Aquests 30 centres se sumaran als 26 que actualment ja formen part del projecte.

El projecte és relativament recent, la informació de què disposem és limitada, hi ha un volum considerable d’opinions raonablement argumentades, tant a favor com en contra… No sembla gens fàcil fer una valoració amb vocació concloent… Malgrat tot, una mirada pacient de la iniciativa ens revela algunes evidències prou significatives sobre la seva naturalesa i les seves finalitats, tant del fons com de la forma que, des de la perspectiva d’un sindicat d’educació, obren un espai per a la reflexió molt més que considerable i, sobre tot, molts interrogants.

A la nostra organització sindical no defensem un model d’educació qualsevol perquè no defensem un model de societat qualsevol. Quan hem dit o diem NO a una llei com la LOMCE és perquè creiem que té capacitat per lesionar greument el model de societat a la qual aspirem. Alhora, quan hem dit o diem NO a un o altre decret, norma o iniciativa és, a més, perquè creiem que afecta negativament a les condicions bàsiques que s’han de donar per exercir l’ofici d’educar amb la qualitat i la dignitat pròpies d’un model educatiu com el que defensem.

És aquest vector, el del model educatiu/model social que defensem, el que ens permet prendre posició al voltant del que succeeix en el món de l’educació; no només com a organització sociopolítica que som, sinó també com a representants legals dels treballadors i treballadores de l’educació i agents actius de la comunitat educativa que defensen valors i interessos legítimament.

Precisament, una de les primeres reflexions que ens fem és si, més enllà dels referents en què es recolza per definir la idea d’educació de futur, Escola Nova 21 qüestiona, d’alguna forma, l’actual marc regulador de l’educació. I com ho fa. Si ha identificat objectivament els elements del sistema que cal remoure i què implica fer-ho. Aquest és un aspecte que ens preocupa, perquè la idea que la política educativa fruit de l’actual acció de govern és prou acceptable per encabir els canvis que l’educació necessita, ens inquieta veritablement.

Quan els promotors del projecte diuen que el canvi que volen impulsar requereix de l’acompanyament de l’Administració educativa, de famílies i de professionals… A què es refereixen exactament? Volen dir que la transformació de l’educació que defensen, per exemple, es pot suportar o integrar en l’actual sistema? En el model d’autonomia pedagògica que tenim? En l’actual model de direcció? O en l’actual disseny del currículum? O en el (pròxim) nou Decret per a l’educació especial? O en el model d’avaluació que fem servir? O en el de participació democràtica als centres? O en l’actual Decret d’admissió de l’alumnat?

Estaria d’acord Escola Nova 21 en què els professionals més grans del nostre sistema educatiu tornessin a tenir dret a reduir la seva jornada lectiva? I amb les actuals ràtios, hi estan d’acord? I amb l’actual situació del personal interí? I amb l’actual nivell/política d’inversió en l’educació? Són significatives aquestes qüestions per fer avançar en la transformació que defensen? O no ho són? Tots aquests elements condicionen d’alguna manera la tria de centres que fa Escola Nova 21?

Amb tot, no és la primera de totes. La primera reflexió que ens fem és si es comparteixen les raons que justifiquen un canvi educatiu. De ben segur que trobem espais per a la confluència. No existeix confrontació possible en la idea que l’educació del futur ha de ser diferent, que preparar bé les persones per comprendre,  conèixer i participar d’un món cada cop més imprevisible, més tècnic i complex requereix, per què no dir-ho, que revolucionem l’educació en molts sentits. Estem d’acord i, probablement, hi ha un consens molt elevat al voltant d’aquesta premissa, tant a la comunitat educativa, com a la societat en general.

Però no n’hi ha prou. Per nosaltres és igual d’important considerar si s’accepta o no que sigui l’actual model econòmic, social i ambiental el que plantegi els reptes a l’educació, és a dir, si és aquest model el que ha d’orientar i guiar els canvis que l’educació necessita o és l’educació la que s’ha de transformar per poder orientar i guiar els canvis que necessita el model. Sembla el dilema de l’ou i la gallina, però el cas és que canviem l’educació, no només perquè el món canvia, sinó també per canviar el món, oi? Quin és el món que inspira a Escola Nova 21?

Hi ha poques mirades tan colpidores com la que la Martha Nussbaum ha fet sobre el futur de l’educació mundial. La filòsofa fa palesa l’existència d’una crisi mundial de l’educació que passa desapercebuda i que és la més perjudicial de totes les crisis. Denuncia que les nacions i els seus sistemes educatius estan descartant les habilitats necessàries per mantenir viva la democràcia, que s’estan produint generacions de màquines útils enlloc de ciutadans plens que puguin pensar per si mateixos. Les humanitats i les arts estan sent eliminades a gairebé totes les nacions del món com si fossin guarniments inútils en un moment en què el més important és mantenir la competitivitat en el mercat global. Es prefereix cultivar habilitats útils i aplicables que no pas els aspectes creatius, imaginatius i el propi sentit crític.

Incorpora la transformació d’Escola Nova 21 algun tipus de repte en aquest sentit? Pot ser en el model de formació per competències que defensa? Quanta coincidència hi ha entre aquest model competencial i el que la OCDE  promou?

Totes aquestes preguntes són, per nosaltres, d’una importància cabdal, prèvia a les fórmules concretes, perquè per poder compartir el canvi -que no la necessitat de canviar- cal conèixer, abans de tot, la seva ànima. I, si no en té, no ens val pas la pena, sincerament. La nostra organització està compromesa amb el progrés sempre que tingui olor i color de justícia social, igualtat i llibertat. És una forma molt sinòptica i simplificada de dir-ho, però tothom es pot fer una idea de què representa això a l’educació. La concreció, però, també és molt important. I ens ha sobtat força.

Val a dir, d’entrada, que per nosaltres la innovació educativa és una qüestió tant vital com ordinària per als centres docents. Qualsevol centre educatiu participa fonamentalment del repte de garantir una oportunitat real de desenvolupament i aprenentatge a qualsevol persona, capacitar-la per a la seva plenitud com a tal. Si innovar implica cercar i inventar una i mil formes d’aconseguir això, nosaltres, que com a delegats/des sindicals passem moltes estones als centres educatius i parlem amb els i les professionals, podem donar fe sense por a equivocar-nos que els centres innoven. I tant que innoven! Com se’n sortirien, si no? Entre la docència catalana hi ha geni i talent, però màgia no. La diversitat només es pot afrontar amb diversitat.

Qui coneix l’educació sap que els centres docents són, en realitat, autèntiques màquines d’innovar, encara que no tots ho facin de forma prou conscient i organitzada. El veritable problema és que treballen amb més voluntarisme que recursos, amb entorns socials i organitzacions escolars que no sempre ho faciliten i de forma pràcticament aïllada, perquè no hi ha un lideratge polític en l’educació capaç de connectar-los i donar-li una orientació i una direcció veritablement estratègiques al seu treball.

Perquè connectar, el que es diu connectar, no és que estigui precisament de moda. Les normes educatives dels darrers anys cerquen la millora a través del foment de la competitivitat entre centres, entre alumnes, entre professionals… Això, a banda de ser el pur reflex d’una determinada concepció de la societat, també dificulta, de pas, la possibilitat que els professionals s’organitzin col·lectivament… Aquesta és una consideració, si voleu, marginal, però a un sindicat no se li escapa, naturalment. Hom es pot preguntar si aquest context de competitivitat és prou favorable per una iniciativa que diu que vol eixamplar-se com una taca d’oli per tot el sistema educatiu i que vol esdevenir en ecosistema.

En relació amb el lideratge de la iniciativa, la primera i més bàsica qüestió que ens assalta és si això li toca a Escola Nova 21 o li toca a l’Administració educativa. Sembla que l’Administració ha cedit el lideratge a una iniciativa particular i ha decidit assumir el paper de comparsa… I caldria que expliqués com i perquè ho ha fet, perquè és l’Administració educativa, com a principal gestora i garant del dret universal a l’educació, de les seves finalitats i dels seus principis ètics, la que hauria de liderar, promoure i respondre d’aquesta iniciativa si, tal i com es llegeix en la presentació, el que pretén és  “construir un sistema educatiu avançat”. I això, òbviament,  amb independència del nivell de participació atorgada als qui avui figuren com a promotors i sens perjudici de la seva vàlua científica i tècnica com a experts en educació.

Ha passat però, que la iniciativa la promou un grup d’influencers que, amb un suport -si més no, en escena- polític, social i professional relativament important, promouen canvis en el nostre sistema educatiu que responen a determinats interessos, amb regles del joc pròpies… Això no és un pla pilot, ni un programa experimental com els que coneixem. Això sembla més aviat un lobby i, en conseqüència, no té perquè  afavorir els interessos generals, sinó els seus propis o els d’aquells que representen. Amb independència del grau de confluència que hom hi pugui tenir, i que pot ser molt.

El màrqueting també ha funcionat. En el darrer procés de preinscripció escolar s’ha produït una demanda singular, sobre tot a la ciutat de Barcelona, on la demanda de places a les escoles innovadores del sector públic ha augmentat notablement. Algunes famílies han organitzat una plataforma per reclamar a les administracions que ampliïn aquesta oferta, convençudes que aquests centres (la qualitat i la vàlua professional dels quals no es qüestiona en absolut; només faltaria!) són una millor opció educativa per als seus fills i les seves filles que la resta, afermant, de forma més o menys conscient, el model de demanda social articulat a l’empara de la controvertida llibertat d’elecció de centre, però no ja entre centres d’oferta pública i privada, sinó entre centres que són d’una mateixa titularitat.

La pregunta és òbvia. Aquest efecte és pretès? És normal? O és un efecte pervers que cal evitar? Aquest és un element crític, perquè l’existència d’un grup de centres educatius exclusius en el sector públic, l’oferta dels quals depèn de la demanda de les famílies, correspon a una dinàmica de mercat, no a un planificació escolar regida pel principi d’igualtat d’oportunitats, i pot comportar riscos molt seriosos en termes d’equitat i de segregació escolar. Cal assumir-los?

El fet que les famílies cerquin l’opció educativa que més respongui a les seves expectatives és una aspiració lògica, però garantir que qualsevol centre de la xarxa sostinguda amb fons públics tingui capacitat real d’oferir la màxima qualitat educativa possible és una responsabilitat i una obligació, i no d’Escola Nova 21, sinó de l’Estat en sentit ampli, horitzontalment i transversal. Crear les condicions idònies per a això no és, òbviament, només una qüestió d’enginy pedagògic, requereix poder polític real, aquell que queda reflectit als diaris oficials i als pressupostos, aquell que moltes vegades és el fruit d’una llarga lliuta col·lectiva que resta escrita als acords que sindicats com CCOO han negociat durant dècades per millorar l’educació del nostre país.

És fonamentalment en aquest marc públic on, tot sigui dit, s’hauria de garantir molt més la malaurada participació de la comunitat educativa, on s’han de desenvolupar i articular les iniciatives realment estratègiques, les que configuren la veritable política educativa de país, provinguin o es generin allà on sigui, es diguin Escola nova 21 o d’una altra manera. Les bones iniciatives calen a tot arreu, i no només han de ser ben rebudes, també s’han de saber traduir en instruments i accions útils per a tot l’alumnat. S’equivoca qui llegeixi una crítica a l’essència d’Escola Nova o, més encara, a la innovació pròpiament dita.

El sistema educatiu és l’instrument més potent de què disposem per tal d’evitar que les diferències es converteixin en desigualtats, qualitat que, malauradament, no està prou protegida perquè també es pot fer servir, molt perversament, en sentit invers. D’ací lleis com la LOMCE, o polítiques d’inversió educativa que castiguen sistemàticament les partides pressupostàries més compensadores: instruments previstos -no casuals- per generar desigualtat. I d’ací també la força, la lluita i la tenacitat que ha mostrat i mostra CCOO per aturar-les.

La innovació educativa és motor i camí de progrés a l’educació. Però, també ho ha de ser de l’equitat educativa. Aquesta és la condició bàsica, creiem, i ha de ser el compromís. Sent així, la comunitat educativa estem cridats a participar dels canvis, assumint la responsabilitat que ens pertoca; per la nostra banda, defugint postures corporatives o immobilistes sense sentit, apostant per la proposta i la negociació, però sense renunciar, mai, a defensar orgullosament la classe dels i les professionals, la nostra classe, la treballadora, i a garantir, sempre, que les seves condicions de treball siguin prou dignes, per molt noves que aquestes puguin ser.

Nota: les consideracions fetes ho són a títol personal.

Montse Milán

 

Treball digne ja!

Aurora Huerga

Aurora Huerga

La Jornada Mundial pel Treball Digne se celebra des del 2008, cada 7 d’octubre. La demanda de treball digne s’ha anat incrementat any rere any a causa de la caiguda que ha patit el món del treball, on la nova economia mundial, lluny de generar creixement i benestar per a les persones, ha incrementat la pobresa i la desigualtat .

Ara fa aproximadament deu anys es començava a utilitzar el terme mileurista per definir a aquella persona -home o dona- amb molta formació i baix salari. Després d’uns quants anys de crisi profunda torna a emergir el salari de referència, al voltant dels mil euros com a una reivindicació ja que hem assistit a dues reformes laborals que han precaritzat i desregularitzat el nostre mercat laboral.

Darrerament s’estan aprovant mocions en diferents administracions en les que se situa com a salari mínim de ciutat els 1.000 euros mensuals, a proposta de CCOO i altres col·lectius amb els quals col·laborem.

Des de CCOO portem temps treballant en aquesta proposta i sempre hem defensat que els treballadors i les treballadores han de tenir un salari digne.  No pot ser que avui persones treballadores siguin pobres. Tot això hauria d’anar acompanyat d’una ocupació de qualitat i reforçat amb la formació i la qualificació professional.
Hem d’aconseguir salaris dignes al nostre país. Alhora volem fer una crida perquè les administracions que estan aprovant aquestes mocions també tinguin en compte que intervenen de manera directa en les condicions laborals d’altres treballadors i treballadores a l’hora de licitar els serveis externalitzats, que empreses privades presten a la ciutadania (neteja, residus, ajuda a domicili, menjadors, etc.) ja que en algunes ocasions els plecs de condicions no arriben a cobrir els salaris que aquests treballadors i treballadores tenen fixats en el seus respectius convenis col·lectius.

Pensem que el salari de 1.000 euros és una bona iniciativa. Des de CCOO seguirem lluitant perquè, en primer lloc, es creï ocupació i que el mateix temps sigui de qualitat i amb drets, i perquè els treballadors i les treballadores siguin considerats per igual ja estiguin contractats per l’administració directament o per empreses que treballen per a elles.

Aurora Huerga

Hem de cuidar a la cuidadora

Mari Àngels Rodríguez

Mari Àngels Rodríguez

La precarietat de les dones treballadores del sector de la dependència i la geriatria.

Potser el terme precarietat no és del tot correcte perquè la feina del sector de la dependència en si, no és precària, precaritzem a les dones que hi treballen. Les treballadores de la dependència i geriatria són totalment necessàries a la nostra societat si mínimament volem mantenir “l’Estat del Benestar”, del que tant es parla avui en dia.

A Catalunya, l’esperança de vida, sortosament cada vegada és més gran. Això fa que molta gent gran o amb dependència,  passi grans estades en centres de dia, geriàtrics, sociosanitaris… Tot plegat no s’ha tingut en compte a l’hora de tenir cura de les persones cuidadores, on malgrat ser un col·lectiu gran perquè les xifres són de 37.000 treballadores, desafortunadament les condicions laborals són lamentables.  Una de les causes és perquè més del 95% són dones i es considera que és el nostre rol, i que no cal professionalitzar-lo tal i com hauria de ser. Dones, per altra banda, que fan jornades astronòmiques i amb difícil conciliació de la vida personal i familiar, amb salaris molt baixos, condicions mínimes i per desgràcia, i més ara en temps de crisi, on és l’única remuneració que entra a la unitat familiar.

En aquest cas, les dones patim una doble discriminació. Discriminació com a dones i com a treballadores.  Des de CCOO fa temps que estem lluitant per un conveni d’àmbit autonòmic on puguem aconseguir millores en un sector majoritàriament d’àmbit privat. A la vegada cal conscienciar les Administracions Públiques i al conjunt de la societat d’aquesta necessitat.

El nostre país necessita millorar la qualitat assistencial dels nostres usuaris i necessita amb urgència un canvi en les condicions laborals i socials. Hi ha una frase en aquest sector que està dotada de gran significació i que ens ajuda a resumir-ho molt bé. Seria “hem de cuidar a la cuidadora”.

Mari Àngels Rodríguez

 

 

 

 

Quines polítiques educatives volem?

Dolors Vique

Dolors Vique

Aquest inici de curs ve marcat sobretot per la continuïtat de la precarietat en el sistema educatiu català. El Govern de Catalunya no prioritza l’educació.

Si ens atenem al que diu la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), el pressupost en educació hauria de ser el 6% del PIB. Actualment es pot dir que no arriba ni al 3%. La despesa per alumne s’ha reduït en un 34% en sis anys.(1)

Un símptoma d’aquest despropòsit  és clarament la manca de polítiques educatives públiques per part del govern de Catalunya, és a dir, la no aposta per l’educació com a eix vertebrador del nostre país.

Estem assistint a hores d’ara a un desmantellament de l’educació pública. No és casual. Sabem des de fa molt de temps que es vol mercantilitzar l’educació al nostre país; la LOMCE és un clar exemple de cap a on caminem. Existeix una pressió i un condicionament important per estaments  internacionals que marquen les directrius i les regles del joc.

Catalunya no s’escapa d’aquesta deriva mercantilista: la LEC també obre la porta a la privatització de l’educació. Aquest element  fa que molts dels serveis que s’han de donar des del Departament d’Ensenyament es vulguin satisfer a partir d’iniciatives privades (un exemple és l’externalització de gairebé la totalitat del personal de suport i atenció eductiva). En paral·lel se segueixen finançant escoles que segreguen per sexe i cada cop més van augmentant els centres de màxima complexitat alhora que creix la pobresa infantil. La Formació Professional es manté en “cures intensives” amb un abandonament prematur injustificable i, seguint la tradició, perpetuant els estereotips de gènere. Les universitats públiques estan sent precaritzades, buidades cada cop més de les seves funcions d’elaboració  de pensament i coneixement i menys accessibles a les classes treballadores, essent  de les més cares de l’Estat Espanyol, per anomenar “a grosso modo” algunes de les dificultats més sagnants.

Aquest curs escolar serà els curs de la massificació a secundària, de la manca de planificació i descontrol, de l’augment d’alumnat, de la manca de beques menjador, una altra vegada més, i , sobretot, de la manca de diàleg  amb el Departament d’Ensenyament  a qui, tot i els nous canvis polítics, no vol ni l’interessa dialogar.

En definitiva, un curs on “caminem sí, però cap enrere”. Per aquestes raons el nostre sindicat ha participat aquests dies en una acampada davant la Conselleria per exigir un inici de curs amb garanties per atendre correctament l’alumnat i proveir les escoles dels professionals necessaris per aconseguir-ho. De la mateixa manera,   la Federació d’Educació el dia 8 de setembre va convocar una roda de premsa on es van explicar detalladament les “xifres i les lletres” amb què començarem el curs alumnat, professorat i famílies.

En relació amb el calendari escolar, aquest curs hem aconseguit  que es tingués present una de les propostes que CCOO vam fer al Consell Escolar de Catalunya, concretament la de millorar l’acollida del nostre alumnat d’infantil a P-3. Vam aconseguir que els horaris d’adaptació als centres es poguessin adequar més a les seves necessitats i no al contrari i que constés a la normativa.

Continuarem demanant que no es tanquin línies de P-3 com es va fer el curs passat i també que les ràtios siguin més  adequades per tot l’alumnat en general, en funció de les seves necessites eductives  i en tots els centres educatius de Catalunya.

Des de la responsabilitat de Política Educativa s’està treballant juntament amb la Federació d’Educació en un procés de reflexió i de pensament en vies d’articular la política educativa a l’acció sindical.  En aquest procés anomenat L’Educació que Volem, el nostre sindicat està abordant debats que no només són d’actualitat educativa o sindical, sinó que són debats socials i polítics que hauran d’incidir necessària i directament al cor de les polítiques més retrògrades i neoliberals que dominen el panorama mundial i que abasten totes les fases de la vida de les persones i el seu benestar.

Dolors Vique

 

(1) Fonts internes de la nostra Federació. No tenim prou dades oficials i hem elaborat dades pròpies que són una aproximació a les dades reals.

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia

 

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

Quin model de protecció social està creant el nostre mercat de treball?

Gina Argemir

Gina Argemir

El debat sobre com fer sostenible el règim de la Seguretat Social és un debat que sempre estarà en obert tenint en compte que el règim s’ha d’anar adaptant a la societat canviant. Però el de la Seguretat Social no és un sistema aïllat del marc econòmic, i menys encara del mercat de treball. Debatre sobre com fer viable el nostre sistema de protecció social passa necessàriament per debatre sobre el model econòmic del país.

En els darrers dies han saltat les alarmes en conèixer-se el dèficit de la Seguretat Social. Però el problema de la seva insuficiència financera no és un problema del règim com a tal. És a dir que no és un problema aïllat. De fet, la causa del dèficit de la Seguretat Social és la mateixa que provoca moltes altres febleses al nostre sistema de benestar social. La causa és el model econòmic del país, un model econòmic precari, un model incapaç de generar ingressos i, encara menys, de redistribuir-los de manera justa i eficient. Per tant, centrar el debat només en l’àmbit de les despeses és un error. Per encertar la solució cal centrar el debat també en l’àmbit dels ingressos.

Les darreres estadístiques de la Seguretat Social mostren que, malgrat l’increment de l’afiliació, els ingressos per cotització encara resulten insuficients. I les dades també ens expliquen que actualment s’està recaptant quasi un 2% menys -per afiliat ocupat- del que es recaptava cinc anys enrere, just abans de la reforma laboral. Aquest fet confirma que el problema de tresoreria de la Seguretat Social és un problema d’ingressos i no sols de despesa. La devaluació salarial, el treball temporal i a temps parcial, així com el desplaçament dels treballadors del règim general cap al règim d’autònoms, són algunes de les causes que expliquen que la recaptació per cotitzacions no s’estigui recuperant amb la intensitat suficient. Per tant, la pregunta a fer-nos és: quin model socioeconòmic i de protecció social està creant l’actual model de mercat de treball? La resposta sembla clara: a treball precari, cotitzacions precàries i protecció precària.

Però una altra part important del debat sobre la sostenibilitat del règim té a veure amb la voluntat política. Davant l’incompliment reiterat del dèficit de la Seguretat Social, la ideologia dominant segueix pregonant els “impossibles” de la viabilitat del nostre sistema de protecció social. Nosaltres ja sabem que els impossibles d’una ideologia són els possibles d’una altra, així que ens caldrà fer recordar, aquí i a Brussel·les, que per sobre de les ficcions polítiques hi ha les realitats: els drets i els deures fonamentals que recullen l’actual Constitució – no veig millor manera d’acabar aquest article que citant-los:

Art. 41. Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació.

Art 50. Els poders públics garantiran, per mitjà de pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat.

Gina Argemir

La sortida té nom de dona o no serà

Augmenta la bretxa salarial: la precarietat colpeja amb més força a les dones

Lidia Sandalinas

Lidia Sandalinas

A finals de juny es va fer públic l’avançament de l’Enquesta d’Estructura Salarial del 2014 on es constata que aquesta ha augmentat gairebé un punt en relació amb el 2013 i se situa en el 25,95. Això vol dir que les dones cobrem 6.922,63 € menys que els homes de salari mig anual.

Aquest augment de la bretxa és degut a que encara que baixen els salaris d’homes i dones, la baixada del salari de les dones és el 175% de la dels homes.

En aquesta reflexió no vull entrar en gaires dades però algunes s’han de tenir en compte.

La bretxa salarial augmenta a mesura que ens fem grans. Així quan tenim entre els 45 i els 54 anys i 55 anys i més, cobrem gairebé 1/3 del salari dels homes (més de 10.000 € de diferència anual), ja que augmenten els salaris dels homes i baixen els de les dones. I per què passa això? Perquè encara ens penalitza la maternitat i el temps de treball que dediquem a la cura de les persones; perquè encara no tenim les mateixes possibilitats de promocionar i tenir una continuïtat en les nostres carreres professionals.

Al sector serveis, que és el que té més dones treballant, hi ha una bretxa salarial més alta (25%). Mentrestant,  a la indústria la mitjana salarial anual dels homes puja (736€) mentre ha baixat la de les dones (-144,5€).

Pel que fa referència a la jornada a temps parcial s’observa un augment de més de 4 punts, situant-se la bretxa salarial en el 4,86 mentre que a l’any 2013 gairebé no existia: comença a aparèixer la bretxa en les situacions més precàries, ja que disminueix més del doble el salari de les dones.

Si parlem de contractació, la bretxa augmenta tant en la contractació indefinida com en la contractació de durada determinada. I també aquí observem que en les condicions d’ocupació més precàries augmenta més la bretxa. Això és així perquè la pujada del salari dels homes duplica a la de les dones. Igualment la contractació indefinida té una bretxa superior al 27 (8.000 €) degut a què la baixada de salaris de les dones quadruplica la dels homes.

Per grups d’ocupació, augmenta 9 punts la bretxa salarial en les persones que treballen a la restauració, en serveis personals i a la venda, arribant als 36,13, com a conseqüència del fet que la quantitat que puja el salari dels homes (1.100 €) baixa en el salari de les dones. Tant en aquestes ocupacions com en les elementals, on la bretxa està als 37,37 punts, el salari de les dones és més d’1/3 inferior al dels homes. Es dóna el cas que aquestes ocupacions són les que tenen els salaris més baixos, és a dir, que la precarietat torna a colpejar més fort a les dones.

Hi va haver un moment en què la precarietat ens va apropar en condicions laborals, i encara que ja advertíem què això no eren avançaments cap a la igualtat de drets, sembla que ara hi ha una tendència continuada en fer creure que les sortides de la crisi es poden trobar sense avançar en la igualtat de dones i homes i que es poden trobar a costa de les dones.

Fa falta un esforç i molta voluntat per mantenir criteris clars. Si continuem analitzant les dades sense diferenciar com són per a nosaltres i com són pels homes podem arribar a conclusions equivocades i donar respostes i alternatives que no serveixen. Això a les dones no ens serveix perquè no reflecteix la nostra situació i no ens ho creiem perquè estem en una situació pitjor i per tant les sortides no ens arriben. Als homes no els serveix perquè la seva situació tampoc es veu reflectida, i el seu sentir es que estem millor.

Per acabar amb aquesta bretxa salarial i impedir que la sortida d’aquesta crisi i els atacs a les relacions laborals siguin a costa de la precarització de les dones i la seva expulsió del món assalariat, des de CCOO hem de fer les nostres anàlisis, alternatives, propostes i accions, partint d’aquesta realitat diferent. Això és tenir en compte la perspectiva de gènere de la que tantes vegades parlem.

  • Necessitem polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere i incentivar les empreses petites i mitjanes per a negociar i dur a terme mesures i plans d’igualtat.
  • S’ha de dotar la Inspecció de Treball de personal format i especialitzat en gènere que pugui actuar d’ofici per detectar i identificar discriminacions laborals, sobretot en professions feminitzades.
  • Els Pressupostos de l’Estat han de garantir els serveis públics d’atenció social a la dependència.
  • S’ha d’aplicar la durada i la prestació màxima del permís de paternitat que recull la llei 3/2007 i la dotació de partides pressupostàries. I hem d’avançar cap als mateixos permisos per a homes i dones.
  • Hem de fer una aposta ferma cap a la igualtat de dones i homes en la negociació col·lectiva incorporant en els convenis col·lectius:
    • la definició de tots els conceptes retributius.
    • la identificació dels conceptes retributius per a cada un dels llocs de treball per a evitar que existeixi qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe.
    • la garantia que els llocs de treball feminitzats no estiguin infravalorats.
    • una valoració de llocs de treball amb perspectiva de gènere, i fer que treballs d’igual valor tinguin realment igual salari
    • una comissió paritària d’igualtat que faci el seguiment de tots aquests aspectes, més els inclosos en els plans d’igualtat.

Per tot això les dones hem d’estar presents de forma paritària en tots els àmbits de negociació i de presa de decisió del nostre sindicat.

Lidia Sandalinas Félez

Exigim la igualtat real: volem els nostres drets LGTBI

Raquel de Haro

Raquel de Haro

Amb motiu de la celebració del dia 28 de juny de 2016, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, CCOO de Catalunya sortim al carrer per commemorar els aldarulls de Stonewal, que van tenir lloc a Nova York (EUA) el 1969, marcant l’inici de l’alliberament LGTBI.

Aquesta data de commemoració es presenta com una oportunitat per a reflexionar sobre les discriminacions afegides que tenen les dones que pertanyen al col·lectiu LGTBI. L’interseccionalitat de ser dones lesbianes, o bisexuals -afegit al fet de ser joves o grans,  de la classe, l’origen, les diferents diversitats funcionals…- va sumant punts per anar incrementant la “bretxa” de gènere.

Si al sistema patriarcal hi ha res que el posi molt nerviós, això és precisament el control que les dones puguem fer del nostre cos, de les nostres orientacions sexuals, de com vivim les nostres identitats de gènere no heteronormatives. I això ens passa factura.

Des d’Orlando -la major massacre de la història vers la comunitat LGTBI, perpetrada en un club d’ambient gai, on 49 persones van ser assassinades per raons homòfobes- fins fa ben pocs dies a la ciutat de Badalona, on dues noies lesbianes, que són parella sentimental des de fa 11 anys, van rebre una pallissa al carrer només pel fet de la seva orientació sexual.

És cert que en els darrers anys les polítiques LGTBI estan avançant amb força, especialment a Europa. Hem d’estar contentes perquè en aquest sentit a l’Estat espanyol s’ha fet un important esforç per donar impuls a aquestes polítiques, encaminades a assolir la igualtat de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.
Per no anomenar-les totes, destacarem una pionera a nivell estatal, que ara té 11 anys, la Llei 13/2005 de matrimoni entre persones del mateix sexe, i una de ben recent aprovada a Catalunya, la llei 11/2014 de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals i per l’erradicació de l’Homofòbia. Una llei pionera a tot el món, ja que per primera vegada es contempla la inversió de la càrrega de la prova davant atacs i accions homòfobes, i perquè es preveu el dret de “reparació” a la víctima.

Hi ha aspectes que m’inquieten en el tractament de les polítiques LGTBI, polítiques que tenen a veure amb el gènere i que hi ha el perill que reprodueixin esquemes i models que les dones coneixen prou bé; em refereixo al tractament estructural de les discriminacions. Acabem posant pegats si no ataquem el problema de fons. Podem fer polítiques LGTBI que ens assenyalen la discriminació de qui la pateix, focalitzant molt en els efectes de les desigualtats més que en les causes que les produeixen.

Acaba de néixer la Xarxa de Municipis LGTBI, una iniciativa que saludem amb entusiasme ja que treballar en xarxa i de manera coordinada i no funcionar només per inèrcia és una bona notícia. A Barcelona s’està treballant de valent per la creació d’un Centre de Recursos LGTBI pioner a tot l’Estat. Esperem que ara la llei Contra la LGTBIfòbia es comenci a desenvolupar amb celeritat, però tot plegat serà més eficient si en cap moment perdem de vista posar-li tota la intenció de la perspectiva de gènere.

La perspectiva de gènere, també en les qüestions LGTBI és quelcom més que necessari, perquè si de gènere va la cosa, totes tenim molt a dir. Només hem de fer una ullada al Pride més comercial i preguntar-nos: On són les dones? Quins estereotips d’homes hi ha? Sabem que aquestes preguntes poden provocar diferents reaccions. Només les poso com un exemple molt visual per dir que encara hi ha molt camí per recórrer.

Com a sindicalista em sento interpel·lada amb la causa LGTBI, perquè la diversitat sexual també és una qüestió sindical.

Raquel de Haro

Older posts Newer posts