Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Category: ARTICLES (page 1 of 4)

Què vol dir ser feminista a CCOO?

Alba Garcia

Alba Garcia

Hem recorregut un llarg camí des de la creació de les CCOO i, com la resta de la societat, hem fet avenços importants des de la nostra acció sociopolítica, en tots aquells espais de  lluita pels drets de les dones, però encara queda camí per recórrer.

Des de l’any 2004, en el 8è congrés en què CCOO va aprovar en els principis bàsics dels seus Estatus que som un sindicat d’homes i dones, fins la Conferència de Dones i Homes celebrada el 3 de març del 2016 amb el lema Feminitzem el sindicat per a feminitzar la societat, passant per l’Assemblea Sindical Oberta… Tots són importants, tan a nivell de reflexió com a nivell de proposta.

Les dones del sindicat hem fet un recorregut també històric dins de l’organització i hem aconseguit avenços en aquest sentit: hem guanyat visibilitat, reconeixement del dret a tenir drets, el reconeixement a la participació en igualtat de condicions en tots els àmbits, en el del treball remunerat també, en la representació sindical, en la direcció del sindicat, en els Estatus…

L’impuls de la Secretaria de les Dones en la Direcció del Sindicat com a espai imprescindible per incorporar les reivindicacions de les dones a les propostes sindicals, o la creació del Comitè de Dones  en el darrer Congrés han estat elements clau per fer avançar la igualtat entre homes i dones.

Quan mirem a l’intern, tot i haver arribat a assumir col·lectivament que hem de lluitar perquè les dones tinguem la part del món que ens correspon, que allò personal és polític, que les dones tenim drets al treball digne i que els homes tenen dret a exercir els treballs de cura,  ens trobem amb un sostre que es resisteix a anar una mica més lluny.

Dins de l’organització potser toca seguir alimentant espais d’empoderament col·lectiu de dones, canviar maneres de treballar i d’organitzar-nos, fer real i efectiva la transversalitat amb mitjans i amb discurs i proposta, crear espais de relació, descobrir genealogies femenines, cercar una nova mitologia amb referents de dones, practica de la relació i de treball en xarxa.

Expressar la necessitat d’un canvi de model global, un nou món i un nou contracte social. Superar la idea que les dones ens hem d’incorporar a un món i un model que ja ha estat construït. Cal definir i construir un model nou, diferent, a partir de la pràctica i experiència  política de les dones, que pugui aprofitar els encerts del que ja coneixem però que es pugui construir al marge del que coneixem que no funciona.

Cal anar més enllà, posar al bell mig de la nostra agenda com a Sindicat la voluntat de transformar el món feminitzant-lo en benefici de tothom, conscients que el discurs de la llibertat de les dones no totes les dones el comparteixen i que genera molta por als homes masclistes.

Podem afirmar que el feminisme és una opció i una identificació individual, però feminisme és, també, i sobre tot, la força col·lectiva per transformar la societat i aconseguir que les dones siguin éssers lliures i amb drets, i sense cap mena de discriminació, ni violència pel fet de ser dones.

El Feminisme, com a dimensió col·lectiva, té dues necessitats bàsiques. Per una banda el compromís i l’acció per a fer front a les desigualtats de les dones, per l’altra el convenciment que això només es pot fer amb les dones.

A CCOO tenim fortament arrelades aquestes dues característiques: tenim programa i actuem, i des de fa molts anys tenim clar que cal la participació de les dones en primera persona per aconseguir una societat més justa. Evidentment, tots reconeixem que tenim encara molt camí per recórrer.

Lluites centrals de les dones com l’erradicació de la bretxa salarial o la reivindicació de la jornada laboral per afeblir la divisió sexual dels treballs, afecten de manera central la lluita de classe ja que es disputa amb l’empresari la seva plusvàlua i la seva capacitat  sobre la disponibilitat de les persones.

Un sindicat de classe i feminista és poder situar-nos al capdavant de la reivindicació per a una igualtat efectiva, real, i reiterar el nostre compromís amb la consecució d’una societat més justa i igualitària. És també una concreció per mostrar que som una organització que entén que el centre és la vida de les persones i les nostres accions en l’àmbit laboral i social. És també, situar les dones de manera empoderada, és a dir que l’experiència i proposta de les dones pugui servir per a transformar la societat i beneficiar amb aquesta lluita al conjunt de la població treballadora. És reforçar la relació amb els moviments feministes.

És posar les aportacions del feminisme a la lluita contra les desigualtats de gènere a les empreses. Forma part imprescindible per disputar el poder empresarial en la decisió en les vides de les persones.  És una palanca imprescindible per fer una societat més igualitària. Sense aquestes aportacions la transformació de l’acció sindical perquè sigui útil a la nova realitat del món del treball no és possible.

És reforçar el compromís de les CCOO en la transformació social i ens situa com a organització imprescindible pel canvi.

És que en la mesura que el control de les dones és tan important per a la globalització, com per als moviments identitaris de dretes, que la defensa dels drets laborals, socials i econòmics de les dones ha de ser un element estratègic en la política de CCOO.

És construir  un sindicat que respongui a la diversitat de la classe treballadora, i que situï  en el cor de les propostes sindicals les aportacions del feminisme.

CCOO, com a eina transformadora que aposta per un model de societat lliure d’explotacions, de desigualtats i de violències, ha de superar la poca visibilitat que la dreta, patriarcal i capitalista li ha donat al feminisme.

CCOO ha de fer del feminisme el motor necessari per a la construcció d’un món més just, igualitari i lliure de violències, a la feina i a tot arreu.  

Hi ha un camí comú des de la llibertat col·lectiva i aquest volem fer-lo en un sindicat valent i clarament definit com a feminista.

Un sindicat de classe i feminista, una oportunitat per transformar el món d’arrel i avançar.

Alba Garcia

2017, un desig: més i millor educació

Marta Tejedor

Marta Tejedor

 

Amb la celebració del nou any els desitjos s’encadenen. Somnis, projectes, nous reptes que dibuixem davant nous escenaris on tot pot ser possible. En aquesta projecció imagino que l’educació és una prioritat per als qui poden decidir que així ho sigui. L’educació és i  ha estat tema de debat, de decrets que retallen drets, d’imposicions de veritats que es creuen absolutes, d’interessos polítics, de desitjos amb manca de compromís… i no ha estat “mimada”, respectada, dignificada, prioritzada.

L’educació com a dret fonamental que dignifica tota persona, que permet a un mateix projectar-se com a individu capaç de ser, de crear i de transformar ha estat relegada a ser un objecte més de discussió i de projecció de creences limitadores, d’opcions polítiques nefastes.

Amb l’excusa d’una crisi es sacrificava l’educació en nom de l’austeritat que alguns i algunes defensaven com a necessària i com a acte de responsabilitat. Han estat anys de retallades, de pèrdua de drets, de pèrdua de democràcia. Alguns d’aquests drets, recollits en un acord que CCOO signava en solitari al 2005. Drets que milloraven substancialment les condicions laborals dels treballadors i treballadores de l’educació pública i que van ser fruit de la lluita, de la mobilització i de l’acord.

El passat mes de desembre  acordàvem  la convocatòria d’una jornada de vaga  dins del procés de lluita per recuperar  aquests drets laborals i de millora de la qualitat educativa. En aquests dies les demandes dels sindicats i els plantejaments inicials del  Departament d’Ensenyament s’han acostat i hem arribat a un acord que encara està pendent de signar. Un acord que és un pas endavant per recuperar els drets laborals conquerits amb molts anys de mobilitzacions i negociacions tot i que encara estarem lluny d’aconseguir el retorn de  la totalitat dels drets arrabassats.

Per això en aquest nou escenari que ens ofereix el nou any, la Federació d’Educació de CCOO seguirem lluitant perquè apostem per una educació pública i de bona qualitat. Una educació de bona qualitat per oferir a tota la ciutadania la possibilitat real de desenvolupar les seves potencialitats sigui quin sigui el seu origen o classe social. Perquè l’educació té noms i cognoms de persones i és una eina brutal de transformació social, segurament la més poderosa.

Marta Tejedor

 

 

El Comitè de Dones de CCOO fa 4 anys

Dolors Llobet

Dolors Llobet

El darrer congrés de CCOO de Catalunya va aprovar la creació del Comitè de Dones com un espai estable de participació de les dones que formen part dels òrgans de direcció per reflexionar, compartir experiències, avaluar i fer propostes sobre les polítiques i les actuacions del sindicat en relació amb la perspectiva de gènere.

Han estat 4 anys de posada en marxa d’un espai innovador en relació amb altres organitzacions, que ha contribuït a fer avançar la igualtat de gènere dins i fora del sindicat i a l’empoderament de les dones que hi han participat.

Un espai que també tenia per objectiu ser un espai de formació i sensibilització de les dones que ocupen llocs de responsabilitat a totes les estructures sindicals amb la voluntat que la reflexió en clau de gènere arribés més enllà de les dones que ocupen la responsabilitat específica de les secretaries de les dones.

Amb aquest objectiu el pla de treball del Comitè de Dones ha combinat la tasca d’anàlisi de les propostes sindicals i de la presència de les dones als òrgans de direcció del sindicat, amb la participació de persones expertes en les reunions plenàries que han enriquit les nostres reflexions, com la Carolina Recio i la Tània Verge.

La tasca duta a terme pel Comitè de Dones ha estat determinant perquè la Conferència de Dones i Homes celebrada ara fa un any hagi estat un procés participatiu que ha fet posar la feminització del sindicat en el centre dels objectius sindicals.

A partir del proper congrés el Comitè de Dones formarà part dels nostres estatuts, dotant-lo d’una estabilitat que permetrà que es consolidi com un instrument útil per desenvolupar els compromisos adquirits en la Conferència de Dones i Homes i que han estat recollits el Pla d’acció dels propers anys.

Estem feminitzant el sindicat perquè volem feminitzar la societat!

Dolors Llobet

 

Cal un Tribunal Constitucional amb més dones

Luisa Montes

Luisa Montes

El Tribunal Constitucional (TC), està format per dotze membres: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern de la Nació i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.

L’1 de gener d’aquest any, va finalitzar el mandat de tres magistrats proposats pel Senat (hi ha una vacant per mort no coberta, des de l’any 2015), per la qual cosa s’ha de realitzar la renovació parcial del TC, designant quatre nous membres. El procediment de designació pel Senat es realitza a proposta dels parlaments autonòmics, aprovant-se per majoria de 3/5 dels senadors i senadores.

Cal recordar que l’última designació parcial (2010), es va realitzar amb tres anys de retard pel bloqueig sistemàtic del PP ja que en tots els parlaments autonòmics on tenien majoria, van proposar als mateixos candidats impossibilitant qualsevol acord que no passés per les seves propostes .

Si analitzem els nomenaments de la constitució del TC, dóna la sensació que tots els organismes que han de proposar magistrats i magistrades per al TC, tenen un conjunt de regles no escrites, que configuren una cultura creant barreres que dificulten l’accés a les magistrades per ser membres del TC, a part de l’anomenat “sostre de vidre”.

“Els efectes del sostre de vidre són patents: és com si realment hi hagués una barrera invisible sobre els caps de les dones en una piràmide jeràrquica, barrera que no pot traspassar-se mitjançant esforços individuals.”

L’any 1980, es va constituir el primer TC, format per 11 magistrats i només una magistrada (a proposta del Senat). Fins a la tercera renovació parcial es va mantenir aquesta situació. Des del 1989 fins el 1998, les dones van desaparèixer del TC, i no va ser fins el 98 quan en la sisena renovació parcial, una magistrada va tornar a formar part del TC. L’any 2001 per primera vegada, dues magistrades formen part del TC al mateix temps i aquesta situació s’ha mantingut fins avui.

Només cinc dones d’un total de 60 persones han format part del TC i només una ha estat presidenta del mateix. En les renovacions parcials cap dona ha estat proposada per formar part del TC, per part del Govern ni del poder judicial.

Com podem apreciar, el TC no ha complert amb el percentatge 40% – 60% que garantís una composició equilibrada.

La Democràcia exigeix paritat en la representació i la presa de decisions i, per suposat, en l’àmbit constitucional també, pel que cal un Tribunal Constitucional equilibrat

Un dels pilars fonamentals de les democràcies es basa en la igualtat de tots els ciutadans i ciutadanes.

Un principi que emana de la Declaració Universal dels Drets Humans que declara en el seu Article 2. 1. Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.

I que és ratificat en el capítol III de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, en la qual es declara: Igualtat davant la llei, no discriminació, diversitat cultural, religiosa, lingüística, igualtat entre homes i dones, drets del menor, drets de les persones grans, integració de les persones discapacitades.

Perquè aquest principi pugui ser defensat en el marc de la convivència ha estat necessari tot un procés de definició de drets i garanties, que s’ha anat desenvolupant en les conferències i tractats internacionals.

Concretament a les Nacions Unides i a la Unió Europea s’han creat diferents organismes que treballen en la promoció i protecció dels Drets de les Dones.

La Declaració d’Atenes (1992) i la Plataforma d’Acció de Beijing (1995) constitueixen, sens dubte, referents claus en la conceptualització i en les propostes sobre participació de les dones en la presa de decisions i el poder polític. La Declaració d’Atenes va definir la situació existent de “desigualtat profunda en totes les instàncies i organismes públics i polítics a tots els nivells -local, regional, nacional i europeu-” com una situació de dèficit democràtic, en què l’accés als drets polítics formals no condueix a la igualtat en la pràctica.

Resulta paradoxal que mentre la sentència del Tribunal Constitucional de febrer de l’any 2008, argumenta entre altres qüestions:

* Que l’article 9.2 de la Constitució autoritza a exigir dels partits polítics que integren en les seves candidatures una participació equilibrada de tots dos sexes.

* No hi ha discriminació, sinó equilibri entre sexes. La Llei d’Igualtat no estableix una mesura de discriminació inversa o compensatòria (afavorint a un sexe sobre un altre), sinó una fórmula d’equilibri entre sexes. Aquesta fórmula tampoc és estrictament paritària, en tant que no imposa una total igualtat entre homes i dones, sinó la regla que uns i altres no podran integrar les candidatures electorals en una proporció inferior al 40%, o superior al 60%.

La composició del TC, no és equilibrada i hauria de ser un referent exemplar del principi d’igualtat, tant en les seves resolucions com en la seva composició paritària de dones i homes.

CCOO de Catalunya s’adhereix al manifest “UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EQUILIBRAT”, de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya (AMJE), reivindicant que els quatre nomenaments siguin de magistrades, per fer possible la participació real i la igualtat efectiva d’homes i dones per poder avançar cap a una representació equilibrada.

L’absència de les dones és un dèficit democràtic incompatible amb una veritable democràcia.

Luisa Montes

 

El cos de les dones, territori expropiat

M. Carme Catalán

M. Carme Catalán

Quan la Secretaria de la Dona de COOO i el Moviment Feminista hem lluitat pel dret al propi cos, ho hem fet principalment des de la reivindicació dels drets sexuals i reproductius, drets que han estat i estan limitats o anul·lats en molts llocs del  món, en els que els avenços sempre han estat fràgils i on hem patit retrocessos; Victoria Sau ens parla de l’expropiació de la maternitat. Segons ella la maternitat no existeix en un sentit sociocultural ja que el patriarcat ha exclòs a les dones de la mateixa;  tot i així la lluita per l’apropiació del nostre cos va molt més enllà donat què el domini del patriarcat s’ estén a tots els altres àmbits del nostre cos: la manera de vestir, caminar, fer activitats laborals, esportives, tenir cura del mateix cos; tot està normativitzat segons el models de gènere dominants en un lloc o en un moment històric determinat. El fet de poder estar sotmeses a  la violència patriarcal ens determina la salut i la vida. El patriarcat unit al model neoliberal dominant imposa uns models en els quals el profit econòmic és un dels seus principals objectius.

Un dels principals camps de discriminació i de lluita és el que té a veure amb la nostra salut i l’atenció sanitària, les desigualtat de gènere en la salut i la malaltia en totes les seves vessants. Els homes moren abans i les dones viuen més anys, però tenen menys salut: pateixen biaixos en la salut a causa de les condicions de treball i de vida; a més, la recerca mèdica es fa com si el cos d’homes i dones no tingués ni sexe ni gènere. L’atenció sanitària oblida i estigmatitza molts dels problemes de les persones, perquè tampoc no té presents les condicions psicològiques, biològiques i socials i, específicament, les condicions de discriminació laboral i social de les dones. L’estat de salut de les persones no depèn només de les intervencions sanitàries.

La salut està fortament influïda per l’entorn i les condicions de vida de la ciutadania, resultat no només de decisions individuals, sinó també de condicionants socials, culturals, econòmics o mediambientals. Les dones acostumen a estar en una situació d’oblit per la seva condició de dones, a la qual s’afegeixen altres condicionants, com la classe social, l’edat, l’ètnia, la discapacitat, l’opció sexual… Totes aquestes reflexions i propostes de canvi, ja les estem fent des fa anys i reflectim en els diversos informes que realitzem pel 28 de maig, Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones. En aquest sentit, cal recordar que dels factors que determinen l’estat de salut de les poblacions, la biologia humana suposa un 27%; els sistemes de salut, un 11%, i el percentatge restant es distribueix entre els estils de vida (43%) i l’entorn (19%).

Sense negar la importància que ha tingut l’evolució tecnològica i els avenços en el camp mèdic, no és menys cert que els grans canvis en salut produïts en els últims anys al nostre país ho han estat a causa de factors relacionats amb la qualitat de vida de les persones. Qualsevol retallada  en factors què influeixen de forma important en la salut de les poblacions repercutirà de forma global en la salut. Aquesta crisi econòmica capitalista i patriarcal, que ja fa 8 anys que dura i que a Europa ha estat especialment forta sobretot als països del sud; i les polítiques que l’han acompanyat han sumit en la pobresa la majoria de persones i especialment les dones, i els han fet perdre molts drets, entre ells el de la salut. Els serveis públics, que havien d’intentar pal·liar aquestes desigualats, no ho han fet i s’han retallat, o se n’han anul·lat alguns drets,  com el dret universal a l’assistència sanitària, que malgrat les manifestacions de l’actual Conseller encara no s’han recuperat completament.

Ara veiem com s’agreuja la descomposició social a tot Europa i com es cerquen excuses per frenar les classes treballadores i no atacar les veritables causes polítiques d’aquesta. L’anomenada crisi dels refugiats és una de les més sagnants. Les dones, juntament amb les persones joves i la població emigrant, la que viu o ha de fugir de les guerres, són els grans perjudicats.

En l’informe del 28 de maig del 2016 “Salut per a totes. Prou desigualtats” exposàvem  que en l’actual context econòmic, cap a una suposada recuperació pel camí del mateix sistema, té un impacte diferent per a les dones que per als homes. Es perpetua la discriminació i la precarietat laboral i afecta a la salut de les persones. En el cas de  la salut laboral, moltes vegades les diferències de gènere en la malaltia professional s’originen ja en la segregació horitzontal i vertical d’activitats i professions, però també com a resultat de la divisió sexual de l’ocupació i, malauradament, de la precarització del treball de dones.

Els pressupostos que es dediquen a les polítiques públiques d’igualtat cada vegada són menors i insuficients; els de l’Institut Català de les Dones han disminuït un 36.9% del 2008 al 2015. Hi ha altres aspectes com la violència masclista que tenen unes dimensions alarmants en tots els àmbits, especialment en el cas dels assassinats i això també ho podem relacionar amb la disminució de polítiques de prevenció i atenció precoç tant el l’àmbit escolar com en el conjunt de les administracions. En l’àmbit laboral hi ha dificultats per fer visible l’assetjament sexual i per raó de sexe.

Les polítiques d’austeritat han afectat molt els recursos destinats a l’assistència sanitària, disminuint els i les diferents professionals contractats (arribant a eliminar-se en alguns casos com les professionals de la mediació sociocultural), augmenten les llistes d’espera, disminuint el temps d’atenció, entre altres conseqüències, i això ha tingut també un reflex en molts altres aspectes on la forma de pal·liar els problemes de salut que no eren atesos en temps suficient era incrementant la despesa de fàrmacs com els que actuen sobre el dolor o tots els aspectes psicològics com l’ansietat i la depressió. Per tant, les grans companyes farmacèutiques han continuat lucrant-se del nostre cos.

No s’ha desenvolupat completament la Llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l’embaràs, fent que els centres de la Xarxa Hospitalaria d’Utilització Publica no assumeixin completament les seves responsabilitats, sense contar que la modificació que va realitzar el govern del Partit Popular envers les dones joves pot afectar greument els casos de les dones més vulnerables.

Altres aspectes com els que tenen a veure amb el respecte als processos naturals del cos de les dones, com l’embaràs, part, lactància i menopausa han continuat ignorant les nostres demandes de millorar el respecte i l’autonomia de la dona; i continuem tenint altes taxes d’intervencions, molt per sobre del que recomana la OMS com les de les cesàries.

Davant de l’alt increment del càncer de pit, no es realitzen polítiques preventives i no hi ha hagut actuacions decidides per millorar el medi ambient: un exemple clar és la necessitat  d’ eliminació de productes com els plaguicides que arriben a través dels  aliments, que actuen com a disruptors endocrins i que ja fa molts anys que s’està intentant que es regulin.

Existeixen moltes dones afectades per fibromiàlgia o fatiga crònica i/o sensibilitat química múltiple, amb molta relació amb l’exposició de contaminants ambientals (es coneix poc d’aquesta malaltia i hi ha una altra incomprensió social mèdica i administrativa). Es donen graus d’incapacitació no reconeguts per les administracions sanitàries ni laborals.

Quines haurien de ser les actuacions efectives del Departament de Salut? I dels Ajuntaments, que malgrat les poques competències directes en sanitat són responsables de la salut dels ciutadans i poden dir i fer molt per revertit aquestes situacions? Hi ha alguns Plans de salut en els que s’apunta un canvi de tendència però això serà real o quedarà en el calaix de les bones intencions

M. Carme Catalán

 

 

 

Massa masclisme

Alba Garcia

Alba Garcia

En els darrers dies dues dones han estat assassinades a Catalunya i se sumen a una llista massa llarga per aquest any i des de fa molts anys: des que tenim dades oficials a l’Estat, en el període que va del 1999 al 2015, han sigut gairebé 1.400 dones i, a Catalunya, des del 2008 hi ha hagut prop de 100 assassinats de dones.

Els assassinats de dones en mans de parelles o exparelles sempre són dolorosos. Ja ho diem que no hem de parlar de morts sinó d’assassinats, perquè són això: assassinats de dones.

La violència masclista no coneix de classes socials, nivells de formació, edat, procedència, condició o opció. És estructural i només amb una intervenció integral i contundent es podrà arribar a eradicar. Es dona a casa, a l’espai públic, a la feina i al carrer, té forma d’agressió sexual, física, psicològica o econòmica. Pot ser un assetjament a la feina, un anunci vexatori, una imatge en un llibre de text, una resposta institucional incorrecta o una relació de parella basada en la violència. És cert que ens hi hem d’implicar i comprometre totes i tots a nivell individual i col·lectiu (organitzacions, societat civil i poders públics), però també és cert, que només els Poders públics tenen a les seves mans la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé. Cal un Pacte d’Estat o un Acord Social ja! I amb els recursos necessaris per a introduir de manera troncal en el sistema educatiu la Coeducació, l’educació afectiva i la prevenció de la violència masclista. Per fer que la formació als professionals de Justícia, Seguretat Pública, Ensenyament, Salut, Comunicació, Atenció social… sigui obligatòria.

És trist, dolorós i indignant sempre però, potser els mitjans de comunicació d’aquest país haurien de fer canvis. És qüestionable el tractament que alguns mitjans fan dels assassinats masclistes intentant de manera directa o indirecta atenuar el que hi ha darrera d’un fet com aquest: poder, força, violència, submissió, masclisme… ja es tracti d’una brillant doctora o d’una brillant netejadora, d’una dona jove o d’una dona gran, d’una dona d’aquí o d’una dona d’allà.

La violència masclista acabarà quan eduquem d’una altra manera i quan posem a l’abast de totes les dones que la pateixen els serveis, recursos i suport necessaris per tal que puguin trencar el silenci i trobar resposta contundent de totes i tots nosaltres.

Alba Garcia

#EnsVolemVives
#ProuViolenciaMasclista

Catalunya té marge i competències per fer una fiscalitat més progressiva

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Catalunya té marge i capacitat competencial per fer una fiscalitat més progressiva però cal valentia política per enfrontar-se amb els sectors econòmics més poderosos. Segons un estudi de la Generalitat sobre la progressivitat del sistema fiscal català, el nivell d’inequitat fiscal a Catalunya és superior al conjunt de l’Estat. Així mentre les rendes baixes i mitjanes tenen una pressió fiscal 2 punts superior a la mitjana autonòmica, les rendes superiors a 100.000 euros tenen una pressió fiscal inferior a la mitjana de l’Estat. A Catalunya hi ha marge perquè la pressió fiscal està 7 punts per sota de la mitjana europea.

La política fiscal té la funció de recaptar diners per fer polítiques públiques però també pot tenir una funció redistributiva de la riquesa fent que els sistemes tributaris facin contribuir proporcionalment més a qui més té i guanya. La progressivitat de la pressió fiscal es garanteix pels impostos directes ja que són els que es paguen segons el nivell d’ingressos mentre que els indirectes, com l’IVA, s’apliquen a tothom per igual sense tenir en compte el nivell de renda de les persones. Per això actuar sobre la imposició directa de les rendes més altes permet obtenir ingressos per fer polítiques públiques i alhora fer polítiques redistributives. A Catalunya encara hi ha marge i competències per fer-ho. Es pot modificar el tram autonòmic de l’IRPF introduint 3 nous trams per a les rendes superiors a 60.000 euros. Es pot actuar amb l’impost de successions per eliminar les rebaixes fiscals fetes a les grans herències. Es pot eliminar el mínim exempt de l’impost de patrimoni, un altre dels regals fiscal fets als grans patrimonis d’aquest país.

Això mateix és el que va aprovar el Parlament en el ple sobre la situació d’emergència social que mandatava al govern a incrementar els ingressos fiscals recuperant les rebaixes fiscals del darrer període per obtenir més ingressos per fer polítiques socials.

El debat parlamentari dels pressupostos, que comença el dia 20, és una bona oportunitat per veure si hi una majoria parlamentària a favor de la redistribució de la riquesa i d’utilitzar tots els marges tributaris per obtenir ingressos suficients per fer un pressupost que faci front a la situació d’emergència social.

Dolors Llobet

Les pensions a debat

Antonia Pascual

Antonia Pascual

L’actual model del Sistema de pensions al nostre país és de repartiment, solidari i sostenible. De repartiment perquè es basa en la Solidaritat intergeneracional i interregional, ja que les cotitzacions a la Seguretat Social de les persones que treballen actualment serveixen per pagar les pensions de les persones perceptores. Sostenible perquè hi ha mecanismes, consensuats al Pacte de Toledo, que permeten corregir les possibles desviacions sobre les previsions que es donin al llarg dels anys, incidint sobre els ingressos i les despeses.

Tanmateix, CCOO proposem mesures concretes per mantenir el model de pensions publiques. A curt termini, millorant els ingressos del Sistema, incrementant els que venen de les cotitzacions (incrementant l’ocupació i millorant els salaris) i afegint ingressos addicionals i estables, sostinguts i suficients dels Pressupostos Generals de l’Estat. Com a conseqüència de la crisi econòmica, l’elevat atur, la devaluació dels salaris i la precarietat de l’ocupació, ens hem d’enfrontar a una situació de dèficit financer del Sistema que es manté des de 2011 i que en 2016 serà de més de 1,6% del PIB, amb previsió que es mantingui en aquests nivells durant més anys. Al mateix temps, és necessari obrir la negociació del Pacte de Toledo per adoptar noves mesures i revertir els efectes de les actuacions del PP des de 2013, que no van ser pactades.

A mig i llarg termini, calen mesures estructurals com: incrementar les bases màximes de cotització per ajustar-ho a les reals; incrementar les bases mínimes amb l’increment dels salaris; conversió de les reduccions, tarifes planes, etc., en bonificacions; que l’Estat assumeixi les despeses de l’administració de la Seguretat Social; elevació dels tipus de cotització; equiparació de les bases mitjanes de cotització del Règim general i del Règim Especial de treballadors Autònoms; aportacions via impostos; definir una figura impositiva progressiva que garanteixi un repartiment just i equitatiu dels esforços. Altres mesures estructurals que es plantegen són: polítiques de creació de 3 milions de llocs de treball estable i de qualitat, així com la lluita contra l’economia submergida.

En els darrers mesos ha estat subjecte de polèmica el finançament de les pensions de viduïtat i orfandat. La proposta de CCOO valora que el finançament d’aquestes pensions via impostos resoldria, a mig termini, una part significativa de l’increment de finançament necessari per assegurar que el sistema públic de pensions sigui sostenible i pagui prestacions de qualitat. Tanmateix, això no significa que es demani la revisió de règim jurídic d’aquestes dues tipologies de pensions ja que les considerem “de naturalesa contributiva”, que es mantinguin dins el Sistema de la Seguretat social, respectant la seva singularitat. La font de finançament via impostos, utilitzada actualment en prestacions contributives, a través del “complement a mínims”, evidencia que la proposta de CCOO no pretén, en cap cas, modificar l’actual naturalesa de les pensions sinó cercar fons estables, sostinguts en el temps i suficients de finançament per garantir el sistema públic de pensions a curt, mig i llarg termini.

No hi ha reptes en el sistema de pensions públiques que no es puguin solucionar. Cal voluntat política per fer-ho. S’han d’incrementar els ingressos de la Seguretat Social i no retallar les despeses.

Antònia Pascual

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016

Lluitar contra la pobresa energètica #EsPotFerAra

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’un nou cas esfereïdor de pobresa energètica: la mort d’una àvia per un incendi provocat per una espelma, ja que li havien tallat l’electricitat per no poder pagar els rebuts.

A més, les dades de l’IPC del mes d’octubre ens indiquen que s’incrementa el preu de l’electricitat, el gas, el butà i el gasoil de calefacció. A les portes de l’hivern, això vol dir que tornarem a conèixer casos de persones que no podran escalfar la casa ni cuinar perquè no podran pagar els rebuts.

Més enllà de les declaracions i contradeclaracions de les elèctriques i de les administracions públiques, és evident que alguna cosa falla. O els protocols derivats de la llei que ha de fer front a la pobresa energètica tenen buits legals que permeten a les elèctriques escapar de les seves obligacions com a subministradores d’un servei d’interès públic o fallen les eines que les administracions tenen al seu abast per fer complir la llei. Està clar que cal revisar-ho i posar-hi solució de manera immediata.

Aquest fet és una mostra de les conseqüències de les situacions de pobresa i emergència social que viu molta gent i que es fan cròniques  perquè la pobresa i la precarietat laboral i social s’estan fent massa habituals. També és la realitat d’una societat individualista que premia l’èxit personal i individualitza els problemes situant-los com a fracàs personal, i que fa que algunes persones i famílies per vergonya, desconeixement, o desencís, no acudeixin als serveis socials a demanar ajut quan estan en situació de vulnerabilitat.

Que aquesta trista i lamentable pèrdua ens serveixi per recordar que hi ha massa gent que està en situació d’emergència social i que els pressupostos de la Generalitat n’han de donar resposta.

Dolors Llobet

 

Older posts