Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: novembre 2016

Una de cada quatre dones a Catalunya pateix violència masclista

Alba Garcia

Alba Garcia

Intervenció de l’Alba Garcia, Secretària de la Dona i Cohesió social de CCOO de Catalunya, en l’acte de reconeixement de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya.
Nascuda a Barcelona el 3 d’octubre del 1962, l’Alba Garcia va iniciar la seva lluita com a tècnica del Programa de la Dona de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. És llicenciada en geografia i història, i en història de l’art per la Universitat de Barcelona. És màster d’estudis sobre les dones per la UB, màster en polítiques d’igualtat de gènere: agents d’igualtat per la UAB, i màster en polítiques públiques de seguretat per la UOC. També compta amb un postgrau sobre gènere i igualtat d’oportunitats per la UAB, a més d’haver participat com a ponent en un gran nombre de jornades i seminaris d’àmbit nacional i internacional. La distinció del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, i de la Delegació del Govern a Catalunya arriba en reconeixement a la seva trajectòria i contribució per eradicar la violència de gènere. 

Una de cada quatre dones (tres a l’Àrea Metropolitana) a Catalunya pateix violència masclista

En totes les edats hi ha bretxa de gènere en els ingressos però en el grup de 45 a 64 anys, i sobretot, en el de les dones de més de 65, la situació de dependència econòmica és espectacular.

Un 37,7% del total de la població, la majoria dones i dones joves, no te capacitat per fer front a les despeses imprevistes de les llars.

Les dones ocupades a Catalunya se situen majoritàriament, en més del 30%, en el vector de les rendes més baixes.

De les dones que treballen de manera remunerada, el 25, 9%, gairebé 1 de cada 4, són pobres. Mentre que ho són el 14,6% dels homes que treballen amb un salari.

La lluita per una vida lliure de violències masclistes és una lluita pels drets i per la llibertat, tal i com han defensat les dones que ens han precedit al llarg dels segles, i sense les quals i sense la pràctica política i el pensament feminista jo no seria aquí.

Una lluita constant, incansable, que comencen les dones que pateixen les violències masclistes, que segueixen les dones organitzades, que fan seva moltes organitzacions, i que els poders públics tenen la responsabilitat de donar suport.

Des d’aquí el meu agraïment. Primer per a elles, especialment a les que, com la Chari, ja no ens poden acompanyar però molt especialment per a totes les que avui i ara es troben patint qualsevol de les formes de violència masclista: tant en l’espai privat, com en el públic; tant en les relacions de parella, com en les relacions familiars; tant en el lloc de treball, com en les xarxes socials; tant a la vellesa com a la joventut.

Un agraïment molt especial també a totes les dones i amigues, professionals i companyes que m’han ensenyat tot el que sé, que m’han acompanyat en el camí, que m’han fet veure, i creure que no podem defallir, i que han donat suport i multiplicat les passes per avançar.

També a tots els homes i amics, companys que han fet seva aquesta lluita, acompanyant-nos i demostrant que hi ha una altra manera de ser homes, respectuosa, una altra masculinitat.

Hem arribat fins aquí i hem de reconèixer el que hem avançat. Fem el que podem però hem de fer més.

Acabar amb les violències que s’exerceixen contra les dones i nenes només pel fet de ser dones, requereix d’un esforç més gran. Demana no reduir recursos, destinar a les polítiques públiques tot el que sigui necessari,  desplegar econòmicament les lleis, els programes de prevenció, els plans de formació per a professionals de tots els àmbits, els sistemes de seguretat, la detecció precoç, els programes de suport i recuperació, la restitució…

Cal seguir avançant en la implicació i corresponsabilitat de tota la societat i cal que els Poders públics siguin conseqüents i valents; que a manera de pacte d’Estat situïn la lluita per eradicar les violències masclistes al bell mig de les agendes públiques amb els recursos necessaris per no fer cap pas enrere.

Per tot això agraeixo aquest premi que considero col·lectiu i els encoratjo a totes i tots vostès a seguir enèrgicament, sense pausa, amb decisió i convicció en aquesta gran tasca col·lectiva sense defallir.

Alba Garcia
Barcelona, novembre de 2016

Lluitar contra la pobresa energètica #EsPotFerAra

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Aquests dies els mitjans de comunicació van plens d’un nou cas esfereïdor de pobresa energètica: la mort d’una àvia per un incendi provocat per una espelma, ja que li havien tallat l’electricitat per no poder pagar els rebuts.

A més, les dades de l’IPC del mes d’octubre ens indiquen que s’incrementa el preu de l’electricitat, el gas, el butà i el gasoil de calefacció. A les portes de l’hivern, això vol dir que tornarem a conèixer casos de persones que no podran escalfar la casa ni cuinar perquè no podran pagar els rebuts.

Més enllà de les declaracions i contradeclaracions de les elèctriques i de les administracions públiques, és evident que alguna cosa falla. O els protocols derivats de la llei que ha de fer front a la pobresa energètica tenen buits legals que permeten a les elèctriques escapar de les seves obligacions com a subministradores d’un servei d’interès públic o fallen les eines que les administracions tenen al seu abast per fer complir la llei. Està clar que cal revisar-ho i posar-hi solució de manera immediata.

Aquest fet és una mostra de les conseqüències de les situacions de pobresa i emergència social que viu molta gent i que es fan cròniques  perquè la pobresa i la precarietat laboral i social s’estan fent massa habituals. També és la realitat d’una societat individualista que premia l’èxit personal i individualitza els problemes situant-los com a fracàs personal, i que fa que algunes persones i famílies per vergonya, desconeixement, o desencís, no acudeixin als serveis socials a demanar ajut quan estan en situació de vulnerabilitat.

Que aquesta trista i lamentable pèrdua ens serveixi per recordar que hi ha massa gent que està en situació d’emergència social i que els pressupostos de la Generalitat n’han de donar resposta.

Dolors Llobet

 

Fem visible la feminització de la pobresa?

Alba Garcia

Alba Garcia

Any rere any veiem com la situació s’agreuja per moltes persones tot i que el discurs oficial s’entesta en que ja estem sortint de la crisi.

Sabem des de fa temps que la precarietat esdevé una realitat insostenible ara i aquí: atur, ocupació precària, desregulació de condicions laborals, contractes a temps parcial, bretxa salarial. Les taxes de pobresa no paren de créixer malgrat el discurs oficial de la recuperació.

Sabem que un percentatge important de la població a Catalunya acusa greument els efectes de la crisi, la reforma laboral i les retallades, la desigualtat, la desprotecció social i l’exclusió. Posant en relació el fenomen de la pobresa i el treball remunerat apareix també la precarietat i inclús la pobresa patida per treballadores i treballadors. Tot un conjunt d’efectes de les polítiques neoliberals que conjuntament amb el sistema patriarcal provoquen patiment a moltes persones, especialment a les dones joves, les criatures i les dones de més de 64 anys.

Però coneixem realment el que passa? I podem tenir una imatge més pròxima a la realitat? Els indicadors a partir dels quals es fan els diagnòstics són realment eficaços?

L’estudi de feminització de la pobresa que CCOO ha encarregat a l’equip de l’Observatori Dones, homes i la vida quotidiana (IQ) en primer lloc mostra que tant administracions com diversos organismes i organitzacions utilitzen un seguit d’indicadors que no són eficaços per fer visible la pobresa en clau de gènere. En segon lloc ens ha donat l’oportunitat de veure que, un cop demostrat l’abast d’aquest problema, les dades resultants tornen a posar al capdavant de la nostra agenda la lluita per la igualtat no només en clau de gènere sinó també en clau d’edat.

A través de l’estudi descobrim que amb dades de l’Enquesta de Condicions de vida (2015) només calculant complementàriament la taxa de risc de pobresa a partir del supòsit d’autonomia (tal com proposa la Càtedra d’Inclusió social de la URV),  podem observar tant la desigualtat de gènere en el conjunt de rendes com també estimar l’abast de la feminització de la pobresa.

Sense aquest supòsit la taxa de risc de pobresa és del 18,9% per als homes i de 19% per a les dones. Amb el supòsit d’autonomia en canvi, la taxa per homes és del 25,7% i per a les dones del 49,7%.

 Si analitzem la pobresa d’avui en els mateixos paràmetres d’abans de la crisi (2008) el nombre de persones pobres augmenta 5 punts (homes i dones) i el risc de pobresa segons el llindar del 2008 ens mostra que el 19% es converteix en el 24%.

Considerant la pobresa com un fet multidimensional i no només la manca de recursos materials, encara apareixen més evidències de la desigualtat de gènere pel que fa a la pobresa: disposar d’autonomia econòmica, tenir o no garantides les necessitats bàsiques, comptar amb una xarxa comunitària que eviti situacions de marginació, accedir o no a l’habitatge, la salut o l’educació.

El 2015 la renda mitjana anual de les llars va caure un 8% respecte el 2010 i veiem que les llars amb criatures estan més empobrides que les llars on no n’hi ha.

Dels col·lectius empobrits, les noies joves són el primer dels grups més pobres seguit del de les nenes i nens i del de les dones de més de 65 anys.

Tenim constància que quan parlem de pobresa, precarietat, exclusió social o bretxa, al darrere hi ha un impacte de gènere. Els factors de discriminació de gènere en l’ocupació i els treballs condicionen i repercuteixen en tot el cicle de vida de les dones i de manera específica en prestacions de seguretat social, jubilació o nivell d’ingressos.

La bretxa de gènere en els ingressos individuals existeix, tal i com hem observat en repetides ocasions a CCOO per a tots els grups d’edat i per a tots els àmbits professionals, contractes i categories. Però és sorprenent que mentre un 14,9% dels homes que tenen treball remunerat es troben en risc de pobresa, per a les dones que tenen treball remunerat la xifra de treballadores en risc de pobresa arriba al 25,9%, és a dir 1 de cada 4 dones.

Si analitzem les llars en situació de risc de pobresa o exclusió social segons la taxa AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion) veiem un nivell mínim de desigualtat: les llars on viu 1 dona sola (26,4%) tenen més probabilitats de trobar-se en risc de pobresa o exclusió social que les llars on hi viu 1 home sol. Ara bé si analitzem el nivell de privació material (4 de 9 privacions) la bretxa és del 7% i sobta que el col·lectiu de dones joves és aquell que amb més freqüència afirma patir en major mesura part d’aquestes privacions.

La bretxa de gènere en la privació material segons el grup d’edat mostra que on més desigualtat de gènere trobem, 4,3 punts percentuals més que els homes, és en el grup de majors de 65 anys.

Les llars on hi treballa menys d’un 20% dels seus membres són considerades en risc d’exclusió social però segons l’Informe de Feminització de la pobresa al 2015 les dades mostren una lleu feminització. Ara bé aquesta feminització de la pobresa és notable entre la població de 45 i 64 anys, on les dones d’aquesta edat arriben a ser el 14,5% i els homes un 8,8%.

L’enquesta de Condicions de Vida inclou des del 2013 una pregunta per copsar la pobresa subjectiva que augmenta cada any i que de forma contrària a la resta d’indicadors de bretxa de gènere en la percepció subjectiva de la pobresa indica que més dones que homes responen que arriben amb dificultat o molta dificultat a final de mes.

El fenomen de la pobresa no és neutre des de la visió de gènere com tampoc ho són els indicadors i l’anàlisi que es fa d’aquest fenomen. Així, tant l’Enquesta de Qualitat de Vida com la resta d’instruments han de deixar d’amagar les baixes rendes de les dones en el treball remunerat i en les pensions com la situació de dependència econòmica que provoca en moltes ocasions risc de violència masclista.

Cal deixar d’amagar l’efecte de les retallades i les privatitzacions, la disminució de les rendes al llarg de la crisi, i cal fer visible en les estadístiques sobre usos del temps, l’increment del treball no remunerat domèstic i de cura que recau sobre les dones.

CCOO seguirà defensant la Renda Garantida de Ciutadania com a mesura per combatre la pobresa, combatent la bretxa de gènere en salaris, temps i pensions, exigint unes polítiques d’ocupació actives i amb impacte de gènere i edat, demanant que es retiri la reforma laboral, que la contractació sigui a jornada complerta i indefinida i que els poders públics garanteixin l’autonomia de totes les persones com a garantia d’una vida lliure de pobresa, violència masclista i exclusió social.

Les dones no podem seguir pagant la crisi i les polítiques neoliberals amb una càrrega cada cop més gran sobre nosaltres.

Alba Garcia