Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: setembre 2016

Hem de cuidar a la cuidadora

Mari Àngels Rodríguez

Mari Àngels Rodríguez

La precarietat de les dones treballadores del sector de la dependència i la geriatria.

Potser el terme precarietat no és del tot correcte perquè la feina del sector de la dependència en si, no és precària, precaritzem a les dones que hi treballen. Les treballadores de la dependència i geriatria són totalment necessàries a la nostra societat si mínimament volem mantenir “l’Estat del Benestar”, del que tant es parla avui en dia.

A Catalunya, l’esperança de vida, sortosament cada vegada és més gran. Això fa que molta gent gran o amb dependència,  passi grans estades en centres de dia, geriàtrics, sociosanitaris… Tot plegat no s’ha tingut en compte a l’hora de tenir cura de les persones cuidadores, on malgrat ser un col·lectiu gran perquè les xifres són de 37.000 treballadores, desafortunadament les condicions laborals són lamentables.  Una de les causes és perquè més del 95% són dones i es considera que és el nostre rol, i que no cal professionalitzar-lo tal i com hauria de ser. Dones, per altra banda, que fan jornades astronòmiques i amb difícil conciliació de la vida personal i familiar, amb salaris molt baixos, condicions mínimes i per desgràcia, i més ara en temps de crisi, on és l’única remuneració que entra a la unitat familiar.

En aquest cas, les dones patim una doble discriminació. Discriminació com a dones i com a treballadores.  Des de CCOO fa temps que estem lluitant per un conveni d’àmbit autonòmic on puguem aconseguir millores en un sector majoritàriament d’àmbit privat. A la vegada cal conscienciar les Administracions Públiques i al conjunt de la societat d’aquesta necessitat.

El nostre país necessita millorar la qualitat assistencial dels nostres usuaris i necessita amb urgència un canvi en les condicions laborals i socials. Hi ha una frase en aquest sector que està dotada de gran significació i que ens ajuda a resumir-ho molt bé. Seria “hem de cuidar a la cuidadora”.

Mari Àngels Rodríguez

 

 

 

 

Quines polítiques educatives volem?

Dolors Vique

Dolors Vique

Aquest inici de curs ve marcat sobretot per la continuïtat de la precarietat en el sistema educatiu català. El Govern de Catalunya no prioritza l’educació.

Si ens atenem al que diu la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), el pressupost en educació hauria de ser el 6% del PIB. Actualment es pot dir que no arriba ni al 3%. La despesa per alumne s’ha reduït en un 34% en sis anys.(1)

Un símptoma d’aquest despropòsit  és clarament la manca de polítiques educatives públiques per part del govern de Catalunya, és a dir, la no aposta per l’educació com a eix vertebrador del nostre país.

Estem assistint a hores d’ara a un desmantellament de l’educació pública. No és casual. Sabem des de fa molt de temps que es vol mercantilitzar l’educació al nostre país; la LOMCE és un clar exemple de cap a on caminem. Existeix una pressió i un condicionament important per estaments  internacionals que marquen les directrius i les regles del joc.

Catalunya no s’escapa d’aquesta deriva mercantilista: la LEC també obre la porta a la privatització de l’educació. Aquest element  fa que molts dels serveis que s’han de donar des del Departament d’Ensenyament es vulguin satisfer a partir d’iniciatives privades (un exemple és l’externalització de gairebé la totalitat del personal de suport i atenció eductiva). En paral·lel se segueixen finançant escoles que segreguen per sexe i cada cop més van augmentant els centres de màxima complexitat alhora que creix la pobresa infantil. La Formació Professional es manté en “cures intensives” amb un abandonament prematur injustificable i, seguint la tradició, perpetuant els estereotips de gènere. Les universitats públiques estan sent precaritzades, buidades cada cop més de les seves funcions d’elaboració  de pensament i coneixement i menys accessibles a les classes treballadores, essent  de les més cares de l’Estat Espanyol, per anomenar “a grosso modo” algunes de les dificultats més sagnants.

Aquest curs escolar serà els curs de la massificació a secundària, de la manca de planificació i descontrol, de l’augment d’alumnat, de la manca de beques menjador, una altra vegada més, i , sobretot, de la manca de diàleg  amb el Departament d’Ensenyament  a qui, tot i els nous canvis polítics, no vol ni l’interessa dialogar.

En definitiva, un curs on “caminem sí, però cap enrere”. Per aquestes raons el nostre sindicat ha participat aquests dies en una acampada davant la Conselleria per exigir un inici de curs amb garanties per atendre correctament l’alumnat i proveir les escoles dels professionals necessaris per aconseguir-ho. De la mateixa manera,   la Federació d’Educació el dia 8 de setembre va convocar una roda de premsa on es van explicar detalladament les “xifres i les lletres” amb què començarem el curs alumnat, professorat i famílies.

En relació amb el calendari escolar, aquest curs hem aconseguit  que es tingués present una de les propostes que CCOO vam fer al Consell Escolar de Catalunya, concretament la de millorar l’acollida del nostre alumnat d’infantil a P-3. Vam aconseguir que els horaris d’adaptació als centres es poguessin adequar més a les seves necessitats i no al contrari i que constés a la normativa.

Continuarem demanant que no es tanquin línies de P-3 com es va fer el curs passat i també que les ràtios siguin més  adequades per tot l’alumnat en general, en funció de les seves necessites eductives  i en tots els centres educatius de Catalunya.

Des de la responsabilitat de Política Educativa s’està treballant juntament amb la Federació d’Educació en un procés de reflexió i de pensament en vies d’articular la política educativa a l’acció sindical.  En aquest procés anomenat L’Educació que Volem, el nostre sindicat està abordant debats que no només són d’actualitat educativa o sindical, sinó que són debats socials i polítics que hauran d’incidir necessària i directament al cor de les polítiques més retrògrades i neoliberals que dominen el panorama mundial i que abasten totes les fases de la vida de les persones i el seu benestar.

Dolors Vique

 

(1) Fonts internes de la nostra Federació. No tenim prou dades oficials i hem elaborat dades pròpies que són una aproximació a les dades reals.

Treball i vida digna

Romina Garcia

Romina Garcia

Que el treball ha deixat de ser garant de tenir un nivell de vida digne és més evident que mai. Malgrat la lleu millora del mercat de treball en aquests últims anys, el panorama que ens ha deixat el llarg període de crisi és desolador, conseqüència directa del què han vingut dictant les polítiques econòmiques del moment.

El nivell de benestar de la població treballadora es defineix a partir d’elements com el mercat de treball, la situació de les famílies i el sistema de protecció social. L’anàlisi exhaustiu que fa l’informe Mercat de treball, llars i desprotecció social: una aproximació a la pobresa en el treball a la província de Barcelona sobre aquests tres pilars –des dels inicis de la crisi fins a l’actualitat- constata, per una banda, que el mercat de treball ha perdut prop de 485.000 llocs de treball, que continua amb uns nivell d’atur insuportables, que cada cop més persones treballen a jornada parcial de manera involuntària i que l’atur de llarga i molt llarga durada és un mal endèmic que exclou a cada cop més persones del mercat de treball.

Per altra banda, en aquests vuit anys, la delicada situació ha passat a afectar a un major nombre de famílies que no perceben ingressos de cap tipus. La taxa de risc de pobresa i exclusió social indica que el 26% de la població catalana es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat o, el que és el mateix, un major nombre de famílies catalanes tenen més dificultats per fer front a les despeses més bàsiques per viure.

A més, el sistema de prestacions per atur també s’ha deteriorat en aquests anys, reduint a uns nivells alarmants el nivell de cobertura per atur i deixant quasi el 40% de la població aturada sense percebre cap tipus de prestació. A més, el pressupost destinat a la protecció per atur no ha fet més que reduir-se, tot i la situació d’emergència social. Hi ha 11M€ menys destinats a prestacions per atur tot i l’augment de persones sense feina que necessiten cobertura.

Per tot això, és evident que la classe treballadora és avui dia més vulnerable a patir situacions de pobresa tot i tenir una feina. El fet que un 11,2% de les persones treballadores es trobin en risc de pobresa, mostra el clar deteriorament de l’ocupació i la devaluació del treball com a avaladors dels drets de ciutadania. Cal recordar que les dones són les pitjors parades d’aquesta situació, solapant discriminacions i sent més vulnerables a l’exclusió.

Evitant discursos triomfalistes que emmascaren una realitat cruenta i el fracàs de les darreres reformes laborals, cal posar en el punt de mira les persones i repensar les polítiques d’ocupació, adequant-les als col·lectius més desafavorits i dotant-les de recursos suficients perquè es puguin dur a terme de manera òptima. A més, cal potenciar la negociació col·lectiva, incrementar els salaris als convenis col·lectius i augmentar de manera progressiva el Salari Mínim Interprofessional. També calen mesures urgents, com la implementació d’una renda garantida de ciutadania, per tal d’assegurar que les persones en situació de major vulnerabilitat tinguin uns ingressos mínims per dur una vida digna i augmentar la protecció de les persones desocupades.

Només si les polítiques econòmiques canvien de rumb i les polítiques d’ocupació disposen de recursos es contribuirà a la generació d’ocupació de qualitat i, en conseqüència, a la reducció de la desigualtat i a l’augment de la cohesió social.

Romina Garcia