Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: juliol 2016

Creació d’ocupació precària i inestable, sobretot per a les dones

Romina Garcia

Romina Garcia

Les darreres dades publicades de l’Enquesta de població activa evidencien una reducció de la xifra de persones desocupades. Aquesta notícia, en part positiva, també s’explica per una reducció de la població activa degut a la desafecció que senten moltes persones treballadores davant la incapacitat de generar ocupació estable i de qualitat que té el nostre mercat de treball. Aquest desànim a l’hora de trobar una feina sovint comporta no renovar la demanda d’ocupació i per tant, deixar de constar com a persona desocupada. Cal dir que la reducció de l’atur ha estat majoritàriament protagonitzada pels homes, mentre que les dones, tot i reduir també les xifres, ho han fet a un ritme molt més lent.

Per altra banda, el creixement de l’ocupació, certament destacat però previsible degut a la temporada d’estiu, evidencia, un trimestre més, una recuperació insuficient i la creació de llocs de treball temporals i de poca qualitat.

Davant aquesta situació, cal destacar que les dones han estat les més malparades ja que, si bé s’ha incrementat l’ocupació femenina, aquesta ha tendit cap a la temporalitat i la parcialitat de manera desmesurada. Només elles han vist reduir ocupació indefinida a la vegada que incrementava la temporal a un ritme molt més acusat que la dels homes. La conversió de contractació indefinida per temporal i l’abús de contractes de curta durada, fan que la rotació laboral i la inestabilitat siguin trets característics de l’ocupació femenina. No obstant això, ambdós sexes es mantenen en unes taxes de temporalitat molt elevades, entorn el 21%.

Les darreres dades també ens alerten d’un increment de la jornada a temps parcial tant per homes com per dones, tot i que aquest tipus de jornada continua sent protagonitzada per elles, ja que tenen tres vegades més probabilitats de treballar a temps parcial que els seus companys.

En definitiva, i davant aquesta falsa realitat de recuperació del mercat de treball, calen més i millors polítiques d’ocupació que juntament amb polítiques de gènere contribueixin a corregir les majors dificultats que pateixen les dones a l’hora de trobar una feina. Ens trobem lluny d’assolir els nivells d’ocupació que estableix l’Estratègia Europea 2020 si no canviem de patró de creixement, però sobretot ens trobem a la cua  i en retrocés d’un dret bàsic com és el dret a la igualtat en l’accés al treball.

Romina Garcia

Quin model de protecció social està creant el nostre mercat de treball?

Gina Argemir

Gina Argemir

El debat sobre com fer sostenible el règim de la Seguretat Social és un debat que sempre estarà en obert tenint en compte que el règim s’ha d’anar adaptant a la societat canviant. Però el de la Seguretat Social no és un sistema aïllat del marc econòmic, i menys encara del mercat de treball. Debatre sobre com fer viable el nostre sistema de protecció social passa necessàriament per debatre sobre el model econòmic del país.

En els darrers dies han saltat les alarmes en conèixer-se el dèficit de la Seguretat Social. Però el problema de la seva insuficiència financera no és un problema del règim com a tal. És a dir que no és un problema aïllat. De fet, la causa del dèficit de la Seguretat Social és la mateixa que provoca moltes altres febleses al nostre sistema de benestar social. La causa és el model econòmic del país, un model econòmic precari, un model incapaç de generar ingressos i, encara menys, de redistribuir-los de manera justa i eficient. Per tant, centrar el debat només en l’àmbit de les despeses és un error. Per encertar la solució cal centrar el debat també en l’àmbit dels ingressos.

Les darreres estadístiques de la Seguretat Social mostren que, malgrat l’increment de l’afiliació, els ingressos per cotització encara resulten insuficients. I les dades també ens expliquen que actualment s’està recaptant quasi un 2% menys -per afiliat ocupat- del que es recaptava cinc anys enrere, just abans de la reforma laboral. Aquest fet confirma que el problema de tresoreria de la Seguretat Social és un problema d’ingressos i no sols de despesa. La devaluació salarial, el treball temporal i a temps parcial, així com el desplaçament dels treballadors del règim general cap al règim d’autònoms, són algunes de les causes que expliquen que la recaptació per cotitzacions no s’estigui recuperant amb la intensitat suficient. Per tant, la pregunta a fer-nos és: quin model socioeconòmic i de protecció social està creant l’actual model de mercat de treball? La resposta sembla clara: a treball precari, cotitzacions precàries i protecció precària.

Però una altra part important del debat sobre la sostenibilitat del règim té a veure amb la voluntat política. Davant l’incompliment reiterat del dèficit de la Seguretat Social, la ideologia dominant segueix pregonant els “impossibles” de la viabilitat del nostre sistema de protecció social. Nosaltres ja sabem que els impossibles d’una ideologia són els possibles d’una altra, així que ens caldrà fer recordar, aquí i a Brussel·les, que per sobre de les ficcions polítiques hi ha les realitats: els drets i els deures fonamentals que recullen l’actual Constitució – no veig millor manera d’acabar aquest article que citant-los:

Art. 41. Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació.

Art 50. Els poders públics garantiran, per mitjà de pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat.

Gina Argemir

La sortida té nom de dona o no serà

Augmenta la bretxa salarial: la precarietat colpeja amb més força a les dones

Lidia Sandalinas

Lidia Sandalinas

A finals de juny es va fer públic l’avançament de l’Enquesta d’Estructura Salarial del 2014 on es constata que aquesta ha augmentat gairebé un punt en relació amb el 2013 i se situa en el 25,95. Això vol dir que les dones cobrem 6.922,63 € menys que els homes de salari mig anual.

Aquest augment de la bretxa és degut a que encara que baixen els salaris d’homes i dones, la baixada del salari de les dones és el 175% de la dels homes.

En aquesta reflexió no vull entrar en gaires dades però algunes s’han de tenir en compte.

La bretxa salarial augmenta a mesura que ens fem grans. Així quan tenim entre els 45 i els 54 anys i 55 anys i més, cobrem gairebé 1/3 del salari dels homes (més de 10.000 € de diferència anual), ja que augmenten els salaris dels homes i baixen els de les dones. I per què passa això? Perquè encara ens penalitza la maternitat i el temps de treball que dediquem a la cura de les persones; perquè encara no tenim les mateixes possibilitats de promocionar i tenir una continuïtat en les nostres carreres professionals.

Al sector serveis, que és el que té més dones treballant, hi ha una bretxa salarial més alta (25%). Mentrestant,  a la indústria la mitjana salarial anual dels homes puja (736€) mentre ha baixat la de les dones (-144,5€).

Pel que fa referència a la jornada a temps parcial s’observa un augment de més de 4 punts, situant-se la bretxa salarial en el 4,86 mentre que a l’any 2013 gairebé no existia: comença a aparèixer la bretxa en les situacions més precàries, ja que disminueix més del doble el salari de les dones.

Si parlem de contractació, la bretxa augmenta tant en la contractació indefinida com en la contractació de durada determinada. I també aquí observem que en les condicions d’ocupació més precàries augmenta més la bretxa. Això és així perquè la pujada del salari dels homes duplica a la de les dones. Igualment la contractació indefinida té una bretxa superior al 27 (8.000 €) degut a què la baixada de salaris de les dones quadruplica la dels homes.

Per grups d’ocupació, augmenta 9 punts la bretxa salarial en les persones que treballen a la restauració, en serveis personals i a la venda, arribant als 36,13, com a conseqüència del fet que la quantitat que puja el salari dels homes (1.100 €) baixa en el salari de les dones. Tant en aquestes ocupacions com en les elementals, on la bretxa està als 37,37 punts, el salari de les dones és més d’1/3 inferior al dels homes. Es dóna el cas que aquestes ocupacions són les que tenen els salaris més baixos, és a dir, que la precarietat torna a colpejar més fort a les dones.

Hi va haver un moment en què la precarietat ens va apropar en condicions laborals, i encara que ja advertíem què això no eren avançaments cap a la igualtat de drets, sembla que ara hi ha una tendència continuada en fer creure que les sortides de la crisi es poden trobar sense avançar en la igualtat de dones i homes i que es poden trobar a costa de les dones.

Fa falta un esforç i molta voluntat per mantenir criteris clars. Si continuem analitzant les dades sense diferenciar com són per a nosaltres i com són pels homes podem arribar a conclusions equivocades i donar respostes i alternatives que no serveixen. Això a les dones no ens serveix perquè no reflecteix la nostra situació i no ens ho creiem perquè estem en una situació pitjor i per tant les sortides no ens arriben. Als homes no els serveix perquè la seva situació tampoc es veu reflectida, i el seu sentir es que estem millor.

Per acabar amb aquesta bretxa salarial i impedir que la sortida d’aquesta crisi i els atacs a les relacions laborals siguin a costa de la precarització de les dones i la seva expulsió del món assalariat, des de CCOO hem de fer les nostres anàlisis, alternatives, propostes i accions, partint d’aquesta realitat diferent. Això és tenir en compte la perspectiva de gènere de la que tantes vegades parlem.

  • Necessitem polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere i incentivar les empreses petites i mitjanes per a negociar i dur a terme mesures i plans d’igualtat.
  • S’ha de dotar la Inspecció de Treball de personal format i especialitzat en gènere que pugui actuar d’ofici per detectar i identificar discriminacions laborals, sobretot en professions feminitzades.
  • Els Pressupostos de l’Estat han de garantir els serveis públics d’atenció social a la dependència.
  • S’ha d’aplicar la durada i la prestació màxima del permís de paternitat que recull la llei 3/2007 i la dotació de partides pressupostàries. I hem d’avançar cap als mateixos permisos per a homes i dones.
  • Hem de fer una aposta ferma cap a la igualtat de dones i homes en la negociació col·lectiva incorporant en els convenis col·lectius:
    • la definició de tots els conceptes retributius.
    • la identificació dels conceptes retributius per a cada un dels llocs de treball per a evitar que existeixi qualsevol tipus de discriminació per raó de sexe.
    • la garantia que els llocs de treball feminitzats no estiguin infravalorats.
    • una valoració de llocs de treball amb perspectiva de gènere, i fer que treballs d’igual valor tinguin realment igual salari
    • una comissió paritària d’igualtat que faci el seguiment de tots aquests aspectes, més els inclosos en els plans d’igualtat.

Per tot això les dones hem d’estar presents de forma paritària en tots els àmbits de negociació i de presa de decisió del nostre sindicat.

Lidia Sandalinas Félez

Exigim la igualtat real: volem els nostres drets LGTBI

Raquel de Haro

Raquel de Haro

Amb motiu de la celebració del dia 28 de juny de 2016, Dia Internacional de l’Orgull LGTBI, CCOO de Catalunya sortim al carrer per commemorar els aldarulls de Stonewal, que van tenir lloc a Nova York (EUA) el 1969, marcant l’inici de l’alliberament LGTBI.

Aquesta data de commemoració es presenta com una oportunitat per a reflexionar sobre les discriminacions afegides que tenen les dones que pertanyen al col·lectiu LGTBI. L’interseccionalitat de ser dones lesbianes, o bisexuals -afegit al fet de ser joves o grans,  de la classe, l’origen, les diferents diversitats funcionals…- va sumant punts per anar incrementant la “bretxa” de gènere.

Si al sistema patriarcal hi ha res que el posi molt nerviós, això és precisament el control que les dones puguem fer del nostre cos, de les nostres orientacions sexuals, de com vivim les nostres identitats de gènere no heteronormatives. I això ens passa factura.

Des d’Orlando -la major massacre de la història vers la comunitat LGTBI, perpetrada en un club d’ambient gai, on 49 persones van ser assassinades per raons homòfobes- fins fa ben pocs dies a la ciutat de Badalona, on dues noies lesbianes, que són parella sentimental des de fa 11 anys, van rebre una pallissa al carrer només pel fet de la seva orientació sexual.

És cert que en els darrers anys les polítiques LGTBI estan avançant amb força, especialment a Europa. Hem d’estar contentes perquè en aquest sentit a l’Estat espanyol s’ha fet un important esforç per donar impuls a aquestes polítiques, encaminades a assolir la igualtat de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals.
Per no anomenar-les totes, destacarem una pionera a nivell estatal, que ara té 11 anys, la Llei 13/2005 de matrimoni entre persones del mateix sexe, i una de ben recent aprovada a Catalunya, la llei 11/2014 de Drets de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transexuals i per l’erradicació de l’Homofòbia. Una llei pionera a tot el món, ja que per primera vegada es contempla la inversió de la càrrega de la prova davant atacs i accions homòfobes, i perquè es preveu el dret de “reparació” a la víctima.

Hi ha aspectes que m’inquieten en el tractament de les polítiques LGTBI, polítiques que tenen a veure amb el gènere i que hi ha el perill que reprodueixin esquemes i models que les dones coneixen prou bé; em refereixo al tractament estructural de les discriminacions. Acabem posant pegats si no ataquem el problema de fons. Podem fer polítiques LGTBI que ens assenyalen la discriminació de qui la pateix, focalitzant molt en els efectes de les desigualtats més que en les causes que les produeixen.

Acaba de néixer la Xarxa de Municipis LGTBI, una iniciativa que saludem amb entusiasme ja que treballar en xarxa i de manera coordinada i no funcionar només per inèrcia és una bona notícia. A Barcelona s’està treballant de valent per la creació d’un Centre de Recursos LGTBI pioner a tot l’Estat. Esperem que ara la llei Contra la LGTBIfòbia es comenci a desenvolupar amb celeritat, però tot plegat serà més eficient si en cap moment perdem de vista posar-li tota la intenció de la perspectiva de gènere.

La perspectiva de gènere, també en les qüestions LGTBI és quelcom més que necessari, perquè si de gènere va la cosa, totes tenim molt a dir. Només hem de fer una ullada al Pride més comercial i preguntar-nos: On són les dones? Quins estereotips d’homes hi ha? Sabem que aquestes preguntes poden provocar diferents reaccions. Només les poso com un exemple molt visual per dir que encara hi ha molt camí per recórrer.

Com a sindicalista em sento interpel·lada amb la causa LGTBI, perquè la diversitat sexual també és una qüestió sindical.

Raquel de Haro