Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: juny 2016

30 anys construint drets i igualtat

Saida Ehliluch

Saida Ehliluch

El proper 1 de juliol celebrem el 30è aniversari del Centre d’Informació per a Treballadors/es Estrangers/es (CITE).

El projecte del CITE va sorgir d’una idea innovadora i amb una mirada de futur d’un grup de sindicalistes de CCOO, tot i que aleshores només comptàvem amb el 2% de població estrangera al nostre país. Aquest projecte ja és una realitat de 30 anys defensant drets, promovent la convivència i treballant per la cohesió social a més de denunciar les discriminacions i garantir un procés migratori amb drets.

Actualment el CITE compta amb 36 oficines arreu de Catalunya, amb la col·laboració de diferents administracions públiques, que cada any atenen milers d’usuaris, fent assessorament personalitzat per tramitar els diferents tipus de permisos com els de residència, de residència i treball, de reagrupacions familiars, etc… i també fent xerrades informatives de drets laborals i dels canvis normatius en matèria d’estrangeria.

Les dades recollides a les memòries del CITE dels últims vuit anys posen de manifest els efectes de la crisi econòmica entre les persones immigrants. Aquests efectes tenen a veure amb les consultes vinculades a l’accés i al manteniment de la regularitat, però també les vinculades a la mobilitat internacional per part de molts treballadors i treballadores –nacionals i estrangers- que cerquen una oportunitat laboral en un país estranger.

En aquest sentit, els efectes de la crisi i l’increment de l’atur estan clarament darrera de l’elevat nombre de les consultes sobre les renovacions, ja que moltes persones no disposen de contracte de treball o no han cotitzat el mínim requerit per poder renovar les seves autoritzacions de treball. Però el més important, és el manteniment d’un nombre elevat de consultes sobre l’arrelament social que posen de manifest l’existència d’un nombre important de persones que porten més de 3 anys en situació irregular i que ja podrien acollir-se a aquest procediment de regularització. D’altra banda, també convé destacar les dificultats que comporta la situació actual per aconseguir un contracte de treball, requisit indispensable per poder acollir-se a aquest procediment.

Aquest fet ens alerta dels efectes negatius d’una legislació d’estrangeria pensada per gestionar uns fluxos d’entrada en un moment de creixement econòmic, però incapaç de gestionar correctament una situació de crisi de llarga durada. Crisi que està deixant moltes famílies molt arrelades al nostre territori en una situació de desprotecció per la manca de feina i per tant la possibilitat de caure en la irregularitat sobrevinguda.

Aquesta nova situació migratòria marcada per una major complexitat ha comportat que a partir de l’any 2013 augmentés la demanda d’informació sobre la possibilitat de trobar feina en un altre país per part de persones joves nascudes aquí o de persones immigrades. Això ha fet que el CITE s’adapti a aquesta realitat i formi el seu personal en matèria de mobilitat internacional, dirigint-se també a la població autòctona per tal de donar resposta a tots aquells dubtes que pugui tenir a l’hora de marxar a un altre país.

Més enllà de la feina d’assessorament individual que realitza el CITE des de la nostra xarxa d’oficines arreu de Catalunya, i la seva adaptació a la realitat actual, cal esmentar també la seva presencia en primera línia en les propostes de millora de la vida de les persones immigrants a les empreses a traves de la negociació col·lectiva i els plans de diversitat i també en els drets socials per garantir la igualtat i la cohesió social.

Poder celebrar 30 anys d’història del CITE, és una prova de la seva utilitat, una eina que ha anat creixent i estenent-se arreu de Catalunya.

Saida Ehliluch

 

Estem sortint de la crisi?

L’economia catalana durant el període 2008-2016

Gina Argemir

Gina Argemir

Durant els anys 2008-2015, la població de Catalunya ha hagut d’afrontar un dels períodes socieconòmics més difícils de l’època recent. Aquest ha estat un període en el què s’han viscut dues crisis, la del 2009 i la del 2011, la superació de les quals s’ha vist endarrerida per les restriccions de les polítiques econòmiques portades a terme. Els durs ajustos pressupostaris no solament han llastrat les condicions de vida i de treball d’una població ja de per sí castigada per la crisi, sinó que també han dificultat la sortida econòmica de la recessió.

L’any 2008 va marcar l’inici de la Gran Recessió, una recessió econòmica d’impacte global, de la qual l’economia catalana no va sortir fins al 2015. La crisi financera va arribar en uns moments en els què l’economia europea i, en especial, l’espanyola, ja mostraven símptomes clars d’esgotament d’un model de creixement faltat de control i basat en l’endeutament i en la sobrevaloració d’actius.

Una de les primeres conseqüències que va suposar la caiguda en picat de l’activitat econòmica, va ser la pèrdua de l’ocupació. Al 2008, la taxa d’atur va passar del 6,5% al 8,9%, iniciant una escalada que va arribar al seu màxim en el 2013, any en què l’atur a Catalunya assolia una taxa rècord del 23,2%.

Però l’efecte de la crisi financera sobre l’economia productiva es va manifestar definitivament en el 2009. En aquest any es va donar una caiguda del PIB del -4,4% i la taxa d’atur va passar del 8,9% al 16,3%. Tot i això, al 2010 l’economia catalana va viure un efecte rebot i va aconseguir créixer al 0,2%, ajudat per la política de despesa contracíclica executada pel Govern de la Generalitat. De fet, en el 2010 l’economia pública va assolir el punt màxim del seu cicle expansiu, destacant l’elevat nivell d’inversió pública.

Però si bé el 2010 va ser un any de recuperació, l’activitat va tornar a ensorrar-se al 2011, donant pas a una recessió més profunda. Aquesta caiguda va donar-se a partir de la sobtada contracció dels pressupostos públics, una contracció fixada per les institucions de la Unió Europea. A partir del 2011 els pressupostos de la Generalitat van anar fent-se més i més restrictius en un esforç extrem per a reduir el dèficit públic. En el seu moment, el Govern de la Generalitat va calcular que en el 2014, tot i el vulnerable context de crisi social i econòmica, la despesa per habitant havia retrocedit a nivells de 2004.

Però a les polítiques d’ajust pressupostari fixades per les institucions europees van sumar-se d’altres, com la reforma laboral aprovada al 2012. La reforma laboral tenia com a objectiu aconseguir una devaluació salarial que permetés guanyar competitivitat a l’economia espanyola i catalana. Però, lluny de revifar l’activitat econòmica i l’ocupació, la reforma laboral va provocar un allau d’acomiadaments que va situar les taxes d’atur a nivells rècord. Des d’aleshores i sota una política econòmica restrictiva, el mercat de treball no ha tornat a recuperar-se. Si bé és cert que a partir del 2015 el mercat laboral s’ha recuperat parcialment en termes quantitatius, no ho ha tornat a fer en termes qualitatius.

D’aquesta manera, la manca d’oferta laboral i la precarització han provocat la caiguda progressiva de la renda de les llars i, per tant, del consum privat, fet que ha provocat el fre de l’activitat econòmica i la contracció de la demanda interna. Contràriament a l’efecte esperat per les polítiques macroeconòmiques dutes a terme, la davallada de la demanda interna ha empès els comptes públics cap a una crisi fiscal. I a mesura que les condicions de consolidació fiscal s’han anat imposant, paradoxalment el deute català no ha fet sinó augmentar fins al punt en què, en només set anys, ha arribat a triplicar-se.

A partir del 2015, però, una sèrie de factors conjunturals i externs a la política econòmica espanyola -com són la caiguda del preu del petroli, la depreciació de l’euro, la política monetària expansiva del BCE i la reforma fiscal del govern de l’Estat-, han provocat la revifada del consum intern i de l’activitat econòmica general. I és aquest caràcter exogen i puntual el que explica que els indicadors de benestar social i els del mercat de treball no hagin donat els mateixos senyals de millora que la resta d’indicadors macroeconòmics. I és que en les economies catalana i espanyola, ni al 2015 ni a inicis de 2016 s’han produït els canvis de model de creixement necessaris per a motivar la recuperació sòlida de tots els àmbits, en especial el social i el laboral.

Gina Argemir

Treballem per viure

Neus Moreno

Neus Moreno

Del 6 al 10 de juny se celebra la setmana dels horaris i és una bona oportunitat per reflexionar i impulsar accions per veure com podem avançar en allò que deien les feministes italianes a la dècada dels anys 90 “que el temps i els seus conflictes no ens mengi la vida”.

Podem afirmar que el debat dels temps està a l’agenda política i això és positiu, perquè està clar que tot allò que no es parla, que no es visualitza, no és transforma. Però atenció, que ja és l’hora de les accions…

Tenim un instrument quantitatiu universal que marca i organitza el temps: el rellotge. Compta hores, minuts i segons i està bé per garantir una certa organització social, però en les vides de les persones és superat per tres fets quotidians: les demandes que cada persona hem de respondre i la seva coincidència temporal; com les persones ens impliquem en els treballs de cura (un treball no reconegut socialment) i la manca d’autonomia de la gestió dels temps, ja que ve imposada pel mercat de treball (un temps que marca i organitza el conjunt de la societat).

La manca de temps o els conflictes del temps són elements de precarització social i desigualtat que afecten i assenyalen directament les dones per la divisió sexual de les feines. Un fet sobradament conegut és que les dones ens hem incorporat massivament al treball remunerat sense que s’hagin produït canvis significatius en la seva organització i encara menys en qui són les responsables i qui realitza el treball de cura. Tot s’agreuja pel fet que l’anomenat estat del benestar no ha assolit, i en alguns supòsits ha significat un retrocés, a l’hora de garantir la cura de les necessitats bàsiques de les persones.

Hi ha un cert consens social sobre la necessitat d’un “pacte nacional” per la reforma horària que abordi i harmonitzi el conjunt dels espais de relacions socials: el laboral, el d’ensenyament, el del comerç, el del lleure, el de la mobilitat… però atenció perquè si diem que actualment el mercat de treball està organitzant el temps i la vida de les persones és imprescindible donar-li prioritat. En moments d’eleccions generals com l’actual, la demanda de la millora dels horaris laborals ha de ser un tema a tractar però també tenim l’oportunitat per reivindicar la retirada de la reforma laboral i ocasions per plantejar el tema de la utilització del temps en la negociació col·lectiva i en els acords dels diferents àmbits on s’aborden les relacions laborals de Catalunya.

És moment de portar a la pràctica accions que ens acostin al camí del ‘treballem per viure’ i no al del ‘vivim per treballar’; de repartir les feines; d’acabar amb les llargues jornades laborals; de fer front al treball precaritzat i no voluntari de les jornades a temps parcials; d’acabar amb la distribució irregular de la jornada… És temps de tenir temps per viure i gaudir de la vida!

Neus Moreno

El futuro de las pensiones

Luisa Montes

Luisa Montes

Nuevamente en los medios de comunicación aparece la noticia de que el futuro de las pensiones está en peligro, que la Seguridad Social está en crisis y que no se podrán pagar las pensiones porqué el fondo de reserva de las pensiones se está agotando

El gran riesgo para las pensiones no es solo económico, es sobre todo político y forma parte de la estrategia del capitalismo financiero para canalizar cada vez más, parte de la riqueza mundial a través de mecanismos privados de gestión en detrimento de las pensiones públicas.

Cuantos más recursos económicos se gestionan de forma privada y menos públicos, más poder político para los mercados  y menos para las sociedades y los Gobiernos. Esta es una de las grandes batallas que tenemos que ganar.

La Seguridad Social no está en crisis. Lo que está en crisis son las políticas neoliberales, del gobierno de Rajoy y del PSOE en el pasado.

¿Por qué no se recauda más para las pensiones?

Por diferentes causas:

El paro tan elevado que hay en nuestro país, consecuencia de errores económicos múltiples de los gobiernos del PP y PSOE.

La política de devaluación salarial que está provocando situaciones de pobreza extrema. Según los últimos datos publicados, el 34% de los trabajadores ganan menos de 645 euros mensuales. Hoy ser mileurista es ser un afortunado.

Esta devaluación interna provoca una caída muy importante en la recaudación de la Seguridad Social. Si a ello sumamos rebajas de cotizaciones sociales,  las numerosas bonificaciones empresariales, tarifas planas…

El elevado nivel de desempleo, la cada vez mayor precariedad laboral y los bajos salarios que hacen que el aumento de la afiliación a la Seguridad Social (3% en el último año) no se haya traducido en un aumento comparable de los ingresos (1%)

El Fondo de reserva, se ha utilizado de forma abusiva, con un uso indebido del mismo para financiar partidas que no deben ser soportadas por las cotizaciones sociales, incumpliendo el acuerdo del Pacto de Toledo, de no destinar cotizaciones sociales a financiar otras políticas, apartándose de los compromisos asumidos por todas las fuerzas políticas, organizaciones sindicales, empresariales y un amplio consenso de la sociedad española en el Pacto de Toledo y sus revisiones desde 1995.

El 90% del dinero del fondo se ha destinado a comprar deuda del Estado español.

Si los distintos gobiernos hubieran empleado la caja de las pensiones para pagar exclusivamente las pensiones “la hucha sería ahora de casi medio billón de euros, el 47% del PIB“.

Hay que actuar sobre:

  • La calidad del trabajo
  • El control del fraude
  • La estabilidad del empleo

Son elementos determinantes para el futuro del sistema de pensiones.

Reforzar los ingresos del sistema, desde el mercado de trabajo y a través de fuentes adicionales de financiación para mantener el pacto intergeneracional que es la base de nuestro sistema de pensiones.

La sostenibilidad de la seguridad social, no pasa por recortar la cuantía de las pensiones, sino en el aumento de los ingresos:

  • Una nueva reforma fiscal justa y equilibrada (que paguen más los que más tienen)
  • Completar nuestro sistema de protección social, a través de una reforma para la protección por desempleo
  • Un sistema de rentas mínimas garantizadas
  • La recuperación de los salarios
  • Un incremento notable del SMI
  • Recuperar y reforzar la negociación colectiva
  • Crear empleo de calidad

Luisa Montes