Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: maig 2016

Viatge a Buenaventura, port del Pacífic colombià

Michela Albarello

Michela Albarello

Impressions derivades del viatge realitzat per representants de la societat civil catalana i de la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia (entre ells CCOO de Catalunya), a Buenaventura, amb l’objectiu de realitzar també un seguiment de tota la situació de vulneració de drets humans que ja es va denunciar al juny del 2015 en una compareixença al parlament català, amb la presentació de l’informe “Setge a les comunitats. Els impactes d’una empresa catalana, grup TCB, a Buenaventura, Colòmbia”.

De què parlem quan parlem de Buenaventura? I, sobretot, perquè en parlem?

Parlem d’explotació, parlem de violència, parlem d’abusos i parlem d’injustícies. Però també parlem de l’altra cara de la moneda, de lluita, de resistència, de dignitat, de drets i de justícia.

Parlem de poder i de la seva màxima expressió paradigmàtica, la violència. Però a la vegada parlem de solidaritat, de responsabilitat compartida entre persones que somien un món millor i més just, tant a Barcelona com al Pacífic colombià.

Unes quantes dades de context per saber de què parlem:

– Buenaventura és un municipi que té una població aproximada de 400.000 persones, (un 90% són afrocolombianes).
– Entre el 60% i el 80% dels seus habitants viuen en la pobresa.
– Buenaventura és un ciutat portuària on s’estan realitzant uns megaprojectes (d’ampliació de les instal·lacions portuàries) en els que hi participa una empresa catalana.
– La població té només 3 hores d’aigua potable al dia de mitjana segons dades d’organitzacions socials, malgrat 6 aqüeductes funcionant i grans reserves hídriques al seu abast. I no tenim cap dubte que les instal·lacions portuàries en reben el subministrament les 24 hores del dia.
– La ciutat no disposa d’un hospital públic i la població es veu obligada a desplaçar-se unes 3 hores fins a Cali (capital del Departament del Valle de Cauca) per ser atesa.
– Només el 60% dels nens/es poden accedir al sistema educatiu.
– Els nivells de corrupció política són molt elevats.
– Hi ha una absència total d’inversions de l’Estat, que havia promès un pla de xoc de 400 milions de dòlars (USA) que posteriorment van declarar que seria de 80 fins a quedar-se en res a l’hora de la veritat.
– El Registre Únic de Víctimes de la Unitat de Víctimes del Govern colombià per al municipi de Buenaventura (que inclou també àrees rurals) comptabilitza a data de març de 2016 (des de 1985) un total de 192.898 víctimes producte d’un ampli ventall d’accions violentes:

  • Desplaçament forçós: 170.106 persones (el 53% són dones);
  • 10.590 homicidis (el 45% van ser de dones) i
  • 1.739 desaparicions forçoses (el 47% de dones).

– Les organitzacions de dones i NNUU assenyalen que Buenaventura és un dels llocs on més feminicidis i violència sexual es produeixen a Colòmbia. (El 50% dels casos de violència sexual de tot el departament del Valle del Cauca estan registrats només en aquesta ciutat).
– Altres fonts, com Medicina Legal, indiquen que entre 1990 i 2014 es van cometre 5.047 homicidis a Buenaventura, més del 70% a partir de l’any 2.000. Una altra font d’informació com són les organitzacions de drets humans van informar durant l’Audiència Pública que tenen comptabilitzat 8.700 assassinats i 2.100 desaparicions en el últims 15 anys, i destaquen que aquestes dades són inferiors a la realitat ja que moltes víctimes no s’atreveixen a denunciar.

Però malgrat tot la gent no es rendeix i en són exemples d’aquestes lluites:

Les comunitats afrocolombianes reunides en el Comité interorganizacional de Buenaventura que resisteixen reivindicant la seva terra, els seus drets ancestrals, la seva vida.

Els treballadors/es portuaris que s’han organitzat i lluiten pels seus drets laborals, malgrat que ser sindicalistes implica convertir-se automàticament en guerrillers i per tant en objectiu del paramilitarisme o de l’exèrcit. I no és un fet menor ja que a Colòmbia en els últims 50 anys de conflicte armat, han mort assassinats/des uns 3.000 sindicalistes (més d’un a la setmana); més d’un terç eren mestres.

En aquest context de conflicte, des del 17 fins al 25 d’abril d’enguany, una delegació de la societat civil catalana s’ha desplaçat a Buenaventura. Allí ha estat convidada a assistir a una audiència pública on més de 500 persones van testimoniar, escoltar, compartir i denunciar la situació, definida (sense cap exageració), de catàstrofe humanitària.

Davant de la comissió de drets humans del Senat colombià (representada per la seva presidenta i pel senador promotor d’aquesta iniciativa) homes i dones afectats per la situació de violència han utilitzat les paraules per trencar el silenci que mata, per fer neteja de la por que paralitza, per retre justícia a les víctimes d’un conflicte que no és només armat sinó l’expressió directa de la violència legal.

Un exemple explicat allí mateix fou d’unes mares de 12 joves entre 17 i 23 anys, que foren vilment enganyats, torturats i assassinats pels paramilitars que els hi havien promès 200 mil pesos de recompensa a l’equip de futbol que hagués guanyat un partit de futbol que volien organitzar. Les mares van poder trobar un espai pel reconeixement a la memòria dels seus fills. Va ser un moment especial per tancar ferides (si és que mai és possible tancar ferides com aquesta) i per tal de reclamar i exigir justícia. Serà difícil oblidar el moment en què aquestes dones destrossades desfilaven per rebre un ram de flors i una tarja commemorativa pels fets, tornant a viure el dolor d’una mort injusta, inexplicable i impune (des de 2005). La seva mirada parlava de la impossibilitat d’entendre i assimilar el perquè d’aquestes vides trencades, d’aquestes vides acabades.

Tampoc és fàcil oblidar les paraules d’un treballador, de físic imponent i ja no massa jove, de l’empresa TCBuen, que es va posar a plorar al mig d’una reunió mantinguda durant el viatge mentre explicava les condicions laborals que patia. No podia parlar, només es distingia del so de la seva veu, més bé un lament: “no vull ser un esclau de la meva empresa”.

Al mig d’aquest escenari i donant continuïtat a una feina començada fa més d’un any, des de la Taula Catalana per Colòmbia, s’ha volgut denunciar les actuacions d’una empresa líder en logística portuària que té seu a Barcelona, la TCB. Aquesta i altres s’han instal·lat a Buenaventura, aprofitant-se d’aquesta situació de violència.

Tot se sacrifica en nom del capital, dels beneficis, dels “megaprojectes” que es planifiquen i s’executen sense la participació de la ciutadania, sense respectar el medi ambient, sense respectar el dret a l’aigua, a la vivenda, al treball digne, a la vida.

Com va dir una líder afrocolombiana a l’audiència pública: “Som víctimes del capitalisme que no entén que hi poden haver altres formes de vida”.

Els megaprojectes posen en evidència les prioritats privades i públiques, que coincideixen en la defensa dels interessos del capital en contra dels interessos de la gent, dels treballadors i treballadores. L’explotació dels recursos naturals, l’apropiació indeguda de terres, l’ecocidi, el desarrelament de la població i les males condicions de treball són el preu considerat natural i integrat dins d’aquesta lògica agressiva.

No és casual l’absència de l’estat, l’actuació assassina de forces armades il·legals, tot plegat al servei d’una estratègia capitalista depredadora i que cerca el guany a qualsevol cost.

És per això que quan parlem de Buenaventura parlem del paradigma de la lluita contra l’explotació portada al seu extrem. Parlem d’un conflicte ètnic, de classe i ambiental. No és cap casualitat que els punts negres de les violacions dels drets humans més greus coincideixin geogràficament amb la realització i implementació dels megaprojectes. No passa només a Buenaventura, ja que és, sens dubte, una estratègia global que ha causat i segueix causant massa víctimes arreu del món.
La solidaritat internacional és fonamental, com a eina d’anada i tornada des del seu plantejament horitzontal d’ajuda mútua, per promoure i garantir l’esclariment de la veritat i el restabliment de la justícia. Amb la reparació a les víctimes, s’ha de garantir un canvi de model productiu que asseguri la no repetició dels fets.

Michela Albarelo
Directora de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO de Catalunya

Un plat no és un plat i un got no és un got

Montse Delgado

Montse Delgado

Recentment el diari La Vanguardia publicava una contraportada titulada Si el seu sou el deprimeix, no busqui psicòleg, sinó sindicat. Segurament moltes de nosaltres l’hem llegida i possiblement, superada la sorpresa inicial de veure un títol com aquest a la premsa dels nostres dies, l’hem feta córrer per les xarxes.

Markus Gabriel, autor del llibre “Per què el món no existeix”, reivindica a l’entrevista el valor de la filosofia per transformar la realitat descobrint els problemes reals que les ideologies dominants encobreixen. Segons Gabriel, les ideologies barregen veritat i mentida per ocultar una realitat que beneficia a qui les crea i sotmet a aquells que se les creuen. És a dir, si ens deprimim perquè el nostre sou de misèria no ens permet desenvolupar un projecte de vida, ens fan creure que tenim un problema personal/psicològic que requereix una solució individual via medicació, quan en realitat estem patint un problema social/laboral que requereix una solució col·lectiva via organització.

De vegades m’imagino la lectura com una passejada per un lloc que només existeix en la intersecció entre la mirada de qui escriu i la de qui està llegint. Tot passejant-hi aquest cop, hi apareixien algunes troballes:

  1. Markus Gabriel és filòsof, gent que fa immersió a pulmó lliure a zones abissals del pensament i emergeix a la contra de La Vanguardia dient coses que entenem i que ens carreguen de raó. Cal fer aquest viatge a la profunditat. És necessari reconèixer el valor del pensament, prestigiar-lo, reservar-li temps i espais. Eixamplar les arrels del nostre pensament és imprescindible per transformar la realitat.
  1. Jo no sóc ximple, i tu tampoc. Tothom és capaç de pensar amb prou lucidesa, d’adquirir una mirada que qüestioni fins a quin punt la veritat és allò aparent. Pensar mola. Apoderem-nos del dret a pensar per nosaltres!
  1. Només podrem ser una organització capaç de construir un relat de la realitat alternatiu, capaç de derrotar el paradigma conceptual de la ideologia dominant, si teixim el nostre pensament juntes. Ha de ser una prioritat disposar de temps i espais on pensar plegats.

Diu Markus Gabriel que les paraules no descriuen la realitat, la creen. Per això el món no existeix, només el món que expliquem. O el que seria el mateix, senyor Rajoy, potser un plat no és un plat i un got no és un got.

Montse Delgado

 

Un 9 de maig, de fa 25 anys: Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya

Rosa Sans

Rosa Sans

La lluita contínua del moviment feminista i d’organitzacions com CCOO ha fet avançar consciència i pràctica, però també és evident que no ha estat suficient per canviar una societat basada en la desigualtat entre homes i dones, fonamentada en la divisió sexual dels treballs. Però sempre hi ha alguns esdeveniments que impulsen aquesta lluita i que és bo recordar.

Fa 25 anys, el 9 de maig de 1991, amb el lema “Com fer un sindicalisme de i per els homes i les dones” va tenir lloc la Primera Conferència d’homes i dones de CCOO de Catalunya. Aquesta Conferència va significar un punt d’inflexió en l’acció reivindicativa del sindicat en la lluita per la igualtat.

Tres eren els objectius que es van marcar a la Conferència. El primer que es proposava és que la política cap a les dones fos de tot el sindicat, en lloc de delegar-se en la Secretaria de la Dona. És el que coneixem com a transversalitat de les propostes cap a les dones. També es pretenia que cada sector conegués i elaborés les seves propostes.

El segon objectiu era enfortir les secretaries de la dona. Crear secretaries en tots els àmbits perquè allà on hi havia secretaria, s’avançava. Es tractava que les mateixes dones fossin el motor de les propostes sindicals cap a les dones. Des de les secretaries de la dona s’havia de coordinar totes les dones que estiguessin en organismes de direcció.

El tercer objectiu era augmentar la presència de les dones en organismes de direcció. Es va plantejar la proporcionalitat. Els organismes de direcció havien de respondre a la realitat afiliativa entre homes i dones de cada àmbit.

Es va debatre sobre la doble jornada, i tot això lligat amb l’ocupació, amb mesures que facilitessin la permanència de les dones en el mercat de treball i amb la necessitat de potenciar un canvi cultural perquè els homes poguessin dedicar-se també a les tasques domèstiques.

S’apunta la necessitat d’una major participació de dones en l’elaboració de les plataformes de convenis per incloure les reivindicacions de les dones i la lluita contra la discriminació com a part important de les reivindicacions, així com la presència de dones en les meses de negociació.

Es va tractar la reorganització interna, la delegació de tasques i la revisió de formes de participació, la incompatibilitat de càrrecs interns, el canvi en la valoració del nivell de participació de la quantitat a la disponibilitat, el control de l’acumulació d’hores, la revaloració del temps lliure i el repartiment de les tasques domèstiques.

La proposta de representació proporcional, com a mínim, al nombre d’afiliades de cada àmbit (organismes de direcció, congressos, conferències, comissions de representació, plataformes de negociació, llistes electorals…) sense que signifiqués l’ampliació de cap organisme va ser aprovada.

Aquesta Conferència es convertia en una experiència pionera en la realitat del moviment sindical. Per primera vegada s’implicava tota l’organització en un debat orientat a superar les discriminacions i a afavorir la participació de les dones, i en el qual s’insistia en el tema de les diversitats i en la necessitat de donar un caràcter transversal a la política sindical respecte de les dones, i que aquestes exercissin el protagonisme dins l’organització a tots els nivells amb l’objectiu de desenvolupar un sindicalisme de i per als homes i les dones.

Avui, 25 anys després,  la Conferència de Dones i Homes, que hem celebrat per feminitzar Comissions Obreres és una oportunitat per al conjunt del sindicat, un revulsiu per canviar les coses. És el compromís del sindicat que totes les propostes siguin patrimoni col·lectiu de les dones i els homes de Comissions Obreres amb el convenciment que aquestes són les que han d’ajudar a construir un nou model de societat en què dones i homes puguin viure amb dignitat i puguin ser lliures.

Rosa Sans
Directora de la Fundació Cipriano García

Quina ocupació tenim a Catalunya?

Antonia Pascual

Antonia Pascual

Des de l’administració i les organitzacions empresarials ens arriben lectures de l’ocupació a Catalunya que acostumen a ser positives o molt positives, segons com es miren les dades. En aquest tema, com en molts altres, sempre hi ha dues cares de la moneda. Una cara és un lleu increment de l’ocupació a Catalunya i l’altra és la baixa qualitat d’aquesta ocupació i el perfil de l’elevadíssim atur que pateixen més de 660.000 persones a Catalunya.

Hem vist en l’elaboració del Mapa de l’Ocupació i l’atur a Catalunya 2015 quina és aquesta realitat. Sense maquillatge, sense guarniment, les dades com són.

L’economia creix moderadament però no es resol la crisi laboral i social. Creix un 15,5% el nombre de persones amb contracte temporal en detriment de les que tenen contracte indefinit que es redueix en l’1,8%. S’incrementa la població ocupada que treballa a temps complert en un 2,1%, i es redueix la que treballa a temps parcial un 0,8 % però la taxa de parcialitat es manté elevadíssima, en el 14,4%, sent una realitat desigual segons el territori. En aquestes noves ocupacions el 37% són amb jornada parcial, involuntària en la majoria dels casos i amb baixos salaris.

Hem vist també com el 2015 no s’ha donat un canvi de model de creixement i en conseqüència no recuperem drets laborals ni socials. Les ocupacions generades han estat majoritàriament per a homes, d’entre 30 i 44 anys, amb menys d’un any a l’atur i amb estudis superiors. Principalment al sector serveis però amb baixos salaris i de baix nivell de qualificació. Dades que evidencien la “mala qualitat” de l’ocupació a Catalunya, els desequilibris i desigualtats existents, que incideix negativament en les dones que tenen més atur i més treball amb temps parcial. En definitiva, es genera un mercat de treball de baix valor afegit.

Davant aquesta situació, què proposem CCOO?

  • Que el Govern afavoreixi la creació de teixit productiu i l’ocupació de qualitat, el creixement de l’economia i deixi enrere les polítiques de retallades i l’austeritat. Es necessita un Pla d’ocupació dirigit prioritàriament cap als joves i les persones en atur de llarga durada, amb perspectiva de gènere.
  • Posar les persones al centre de les polítiques públiques, dotant-les de recursos suficients per garantir l’Estat del benestar. La Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i de forma complementària la Renda d’Ingressos Mínims a nivell estatal. El Pla d’Emergència Social aprovat al Parlament recentment, salvant els esculls dels recursos al Tribunal Constitucional presentats pel Govern de l’estat.

Antònia Pascual
Secretària de Socioeconomia