Dones de CCOO de Catalunya

Espai d'opinió i participació de les dones del primer sindicat de Catalunya

Month: abril 2016

La mercantilització de la salut de la població treballadora

Loly Fernández Carou

Loly Fernández Carou

Al voltant del 28 d’abril, Dia internacional de la seguretat i la salut en el treball, acostumem a reflexionar sobre com han evolucionat els principals indicadors d’impacte de les condicions de treball sobre la salut (accidents de treball, malalties professionals…).  Però no podem perdre de vista que els darrers anys, amb l’excusa de la crisi econòmica han empitjorat les condicions de treball i s’han aplicat polítiques de marcat accent neoliberal i reformes laborals que han retallat drets. Tot plegat, com a resultat ha generat una precarització que es tradueix en pitjors indicadors i provoca patiment, dany, pèrdua de salut i un retrocés en la prevenció de riscos laborals, evidenciant que el sistema preventiu… HA FRACASSAT!

Així es nega tot el que sabíem i sabem sobre el fet que les condicions de treball afecten la salut de les persones treballadores i que la feina que fem i com la fem són uns dels determinants de salut mes importants. D’aquesta manera, aquelles accions que es començaven a realitzar per canviar les condicions de treball es deixen d’aplicar i es comencen campanyes i accions centrades en canviar els hàbits de les persones, desviant així les responsabilitats empresarials i centrant l’acció en els individus.

A sobre, la normativa sobre les mútues dóna cada vegada més instruments a aquestes perquè puguin fer el seguiment i el control de les  baixes mèdiques, en lloc d’orientar el sistema a entendre les causes i trobar l’or

igen, criminalitzant a les persones i evitant centrar-se sobre les condicions de treball. Aquest procés, s’ha aguditzat amb el darrer moviment al sector: una gran multinacional de la sanitat privada ha comprat les societats de prevenció que les mútues han de vendre per mandat legal.

Aquesta empresa, que té recursos sanitaris però cap experiència en les disciplines tècniques necessàries per intervenir sobre les condicions de treball, es presenta a les Mútues i els millora l’oferta de venda que estiguessin valorant. Així aconsegueix fer-se amb diverses societats de prevenció, arribant a una situació que frega el monopoli i controlant una part important de la salut laboral de la població treballadora.

Casualment, és a partir d’aquí que comença a agafar més força la campanya per part de la patronal i d’altres lobbys, per intentar canviar la normativa i fer que la vigilància de la salut sigui obligatòria, juntament amb la campanya de desprestigi de tot allò públic davant d’allò privat. Sembla que aquesta multinacional arriba en el moment perfecte: pot oferir vigilància de la salut (té recursos sanitaris per fer reconeixements mèdics en sèrie) i alhora pot tenir una oportunitat d’ampliar el negoci actual oferint els seus serveis com a sanitat privada a un preu molt competitiu a les persones treballadores d’aquestes empreses. Casualitat?

De les anàlisis d’aquests dies se’n desprèn que la realitat de les condicions de treball actuals ens situen en un moment de retrocés i d’emergència social. S’han de prendre mesures! La recuperació econòmica hauria de ser una oportunitat per aconseguir crear i transformar els llocs de treball fent que no perjudiquin la salut i siguin millors i més saludables. Però els actors que han de prendre les decisions posen la mirada en allò individual amb una visió mercantilista de la prevenció. Si no, no es pot explicar, perquè no pot ser que no sàpiguen que anem en la direcció contraria.

Loly Fernández Carou

La lluita de les treballadores i treballadors de l’empresa A. J. Ruz, una lluita per la dignitat obrera

Aurora Huerga

Aurora Huerga

El conflicte d’A. J. Ruz ha estat excepcional per moltes raons: la unitat dels vaguistes, la brutalitat empresarial, la ineptitud, si no complicitat, de l’Administració amb l’empresa i la solidaritat obrera mostrada per tantes i tants companys.

Com tants altres, els serveis de recollida d’escombraries han estat un dels múltiples serveis públics privatitzats. Aquesta privatització ha comportat uns enormes beneficis al món empresarial, sobretot per a les empreses anomenades de l’IBEX 35, uns beneficis que també han permès una complicitat amb el món de la política fins a un punt més que preocupant. De fet, com diu un vell company del sector, en el món de la recollida d’escombraries el que menys pudor fa són les escombraries.

Enmig dels grans grups han pogut prosperar algunes empreses petites (algunes de caire familiar). Aquestes empreses han basat la seva supervivència en la presentació de pressupostos molt baixos, si no directament temeraris, en els concursos públics d’ajuntaments i consells comarcals. Aquestes empreses poden presentar aquests pressupostos gràcies a la sobreexplotació de les plantilles i a cometre diverses irregularitats. Dins d’aquestes empreses és on trobem A. J. Ruz, SL.

El 2004 la plantilla d’A. J. Ruz va intentar fer eleccions sindicals. El resultat va ser que després d’una campanya de coaccions i suborns, el delegat que va sortir era un dels fills de la família propietària. Poc temps després de les votacions l’empresa havia acomiadat i renovat tota la plantilla tret d’una persona.

Deu anys després, les condicions de la plantilla eren de semiesclavatge: jornades de treball d’entre 10 i 16 hores diàries, sense dies de descans de forma regular; vacances decidides de forma arbitrària per l’empresa i avisades d’un dia per l’altre als treballadors (fins i tot, l’empresa impedia que el treballador tingués vacances), o sous base de 721 € per als peons i de 847 € per als conductors, complementats amb un munt de plusos i altres conceptes per arribar a sobrepassar els 1.000 €. Però potser el pitjor és el tracte vexatori que rebien un dia sí l’altre també els treballadors i treballadores, amb situacions d’assetjament que convertien l’empresa en un veritable infern per als treballadors.

En aquesta situació, un treballador d’A. J. Ruz es va posar en contacte amb CCOO. Aquesta vegada, davant de les pors (justificades) de la plantilla, les reunions es van realitzar en bars, de manera gairebé clandestina. Sense entrar en les moltes anècdotes, el fet més greu va ser l’acomiadament, 48 hores abans de l’inici del procés electoral, del treballador que s’havia posat en contacte amb el sindicat i les amenaces de mort al candidat de CCOO. Tot i aquests fets, les eleccions es van realitzar i la plantilla va votar de forma majoritària el candidat presentat per CCOO.

L’empresa no va entendre el missatge, no va entendre que els seus treballadors volien una situació laboral “normal”, amb respecte a l’Estatut dels treballadors i un possible conveni. La resposta de l’empresa va ser prendre’s un conflicte laboral com una guerra, a tot o res.

Es va convocar la vaga per al 17 d’octubre. Els punts reivindicats eren senzills: reincorporació del company acomiadat per repressió sindical, finalització de la vexació a la plantilla i obertura d’una mesa de negociació de conveni. Tot i el desacord amb el decret de la Generalitat de serveis mínims —que consideràvem abusiu—, el vam acceptar; el que no esperàvem era la interpretació al·lucinant que en va fer l’empresa. El fet és que molts vaguistes es van trobar fent serveis mínims de 40 hores setmanals, es van fer noves contractacions durant la vaga i es van utilitzar treballadors d’una altra empresa per fer la feina dels vaguistes.

Les mediacions amb l’empresa al Departament d’Empresa i Ocupació van ser utilitzades per l’empresa, simplement, per allargar el conflicte sense cap intenció de negociació real. L’exemple més clar és que durant 30 dies van estar discutint solament dels serveis mínims, sense poder tractar el fons del conflicte. Quan finalment una persona de l’Administració va exigir que l’empresa portés documentació per negociar sobre temes reals, a la següent reunió, l’empresa no hi va aparèixer.

Davant de tots aquests abusos de l’empresa, els vaguistes van crear un campament: el campament Dignitat. Aquest campament va ser el símbol permanent de la resistència a les coaccions, les amenaces —fins i tot de mort— i el punt de les mostres de solidaritat cap a la plantilla. Les primeres onades de solidaritat van venir de les treballadores i treballadors del sector, dels comitès d’Olot, de Sant Feliu de Guíxols, de Platja d’Aro, de Girona, de Salt…, que van fer-los costat amb la seva presència i amb el seu suport. La caixa de resistència es va anar farcint amb les aportacions de plantilles i treballadors individuals, una caixa que ha permès als companys d’A. J. Ruz sobreviure tots aquests mesos de vaga.

Aquesta solidaritat ha estat molt important en les dates assenyalades (Nadal, Cap d’Any, Reis…). En totes les festes hi ha hagut companyes i companys que han acompanyat la plantilla. Un orgull sorgit del reconeixement entre iguals, un reconeixement creat en els matins de glaç, en les graellades fetes al migdia amb el que portava cadascú, i vora el foc de les fredes nits d’hivern. Un reconeixement com a treballadors fos quina fos la nostra religió o cultura, en què el respecte de la diferència era una realitat, no una teoria universitària. Cristians, musulmans, ateus, georgians, romans, senegalesos, andalusos, catalans… tot això eren diferències que feien la plantilla més forta.

I mentre passaven els dies, s’anaven descobrint, cada vegada, fets més greus, incompliments de la normativa laboral més bàsica, irregularitats mediambientals de tot tipus i indicis de frau a les administracions. Tots aquests fets es van anar denunciant a la Generalitat, a la Inspecció de Treball, als ajuntaments i als consells comarcals, fins i tot vam arribar al Parlament de Catalunya. I per desgràcia la resposta va ser, amb honroses excepcions, nul·la. Una suposada neutralitat va paralitzar totes les administracions, des de l’alcalde de Sils fins als consells comarcals del Gironès i del Baix Empordà. Aquelles administracions que havien de vetllar pel compliment de les lleis i les normes d’aplicació van deixar passar el temps i van responsabilitzar els treballadors i el sindicat de mostrar les irregularitats denunciades en lloc de posar la seva maquinària en moviment.

Són aquestes circumstàncies les que faran que les mobilitzacions s’estenguin i vagin des d’aparèixer en calçotets davant d’un ple municipal de Sils, a encadenar-nos dins de la seu de la Generalitat, i, fins i tot, convocar una vaga provincial amb una impressionant manifestació de suport pels carrers de Girona.

Les denúncies interposades van donant els seus fruits. Dos de les denúncies interposades a la Inspecció de Treball s’han resolt amb multes que ha de pagar l’empresa. La denúncia judicial interposada pel sindicat i el delegat d’empresa s’ha resolt amb una sentència favorable a la plantilla, i condemna l’empresa a pagar els dies de vaga. Tots aquests fets comencen a erosionar l’empresa, i des del sindicat demanem amb més força les clàusules de responsabilitat social que tots els concursos públics tenen. Exigim que cap empresa amb faltes greus i molt greus a la Inspecció de Treball i amb sentències condemnatòries per vulneració de drets fonamentals pugui treballar amb l’Administració.

131 dies després de l’inici de la vaga, l’empresa, per fi, reconeix que ha de negociar de manera real amb els treballadors. S’arriba a l’acord de readmetre el treballador acomiadat durant la vaga, i d’obrir una mesa de negociació del conveni, així com blindar la plantilla contra qualsevol repressió per part de l’empresa, inclòs l’acomiadament.

Ara ja saben que la majoria d’administracions els han tret els concursos i han contractat altres empreses; per tant, la majoria dels treballadors i treballadores han estat subrogats i treballen i guanyen més i tenen millors condicions laborals i socials.

Ha estat un gran triomf: 15 treballadors i treballadores, amb el suport de CCOO, han guanyat la batalla. D’aquest conflicte, caldrà treure’n moltes lliçons, com ara lluitar amb empreses pirates o tractar amb una administració entre neutra i hostil, i, fins i tot, com n’és d’important el sindicat per a totes les treballadores i treballadors per defensar els seus drets.

Aurora Huerga

Terrassa, ciutat feminista

Maribel Ayné

Maribel Ayné

Per a CCOO, les polítiques públiques són els instruments per a aconseguir una societat més justa i igualitària. Per això la proposta de declarar Terrassa, ciutat feminista és un gest amb el qual creiem que es podrien facilitar múltiples propostes per part del consistori, les entitats, els sindicats i la ciutadania amb un únic objectiu vertebrat: reafirmar-nos en aquesta lluita contra el patriarcat, contra les desigualtats i el terrorisme masclista. I, volem també, amb aquesta declaració, valorar el feminisme i les feministes i donar-los el reconeixement que es mereixen. Volem, entre d’altres coses, fer comprendre que allò personal és polític, i en la mesura que controlar les dones és tan important per a la globalització com per als moviments identitaris de dreta, la defensa dels drets socials i econòmics de les dones ha de ser un aspecte vital i actiu per a l’esquerra.

Comprendre el gran valor que tenen les paraules i el com i el perquè de l’estigmatització i la criminalització que pateixen algunes idees no és una feina senzilla, i menys quan qui s’ha encarregat d’estigmatitzar és un sistema de relacions socials, sexuals i polítiques instaurat pels homes. Sí, parlem del patriarcat, un sistema que, en comunió malalta amb el capitalisme, ha degenerat i falsificat el concepte de feminisme.

El feminisme recull el dret de les dones a l’equitat, a la equipotència o a la capacitat d’exercir el poder, no solament el de resistir, sinó el de comptar amb la força i els recursos necessaris per a l’autonomia. A l’equivalència o a tenir el mateix valor en el sentit de no ser considerat ni per sota ni per sobre de l’altre i a l’equifonia o a la possibilitat d’emetre una veu que sigui escoltada i considerada com a portadora de significat, gaudi i credibilitat.

Som hereves i hereus de dones molt valentes que van esquerdar el patriarcat. Hem avançat, és cert, però hem de reconèixer i denunciar que segueix aquí, instal·lat amb arrels fortes i ben alimentades, i és tan camaleònic com pervers. Combatre les desigualtats i les violències masclistes passa també per reconèixer-les, i per fer-ho ens cal visibilitzar-les. Per què… com puc ser lliure si no conec la llibertat?

Terrassa Feminista és un símbol, un recurs. I nosaltres, la gent de CCOO, d’esquerres i feminista, sabem quina és la importància dels símbols. Per això reclamem amb contundència que es treguin, ja, tots aquells que enalteixen la dictadura franquista.

Des de CCOO creiem que, si ens centrem en allò que necessiten les altres persones, en aquest cas les dones i les nenes, més que en el que nosaltres som, representem o volem, si tenim la capacitat d’empatitzar, la nostra parla es farà més constructiva, amable i útil de manera natural.

Per això valorem la capacitat de construir el consens a partir dels objectius. I entenem que això és fer política.

Maribel Ayné

Les dones i els valors republicans

Rosa Sans

Rosa Sans

En l’actual situació de necessitat de millora de la democràcia, de la lluita pels drets socials dels més desafavorits i dels de les dones, ens és molt necessari fer memòria de la vigència dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat per guiar l’acció política per una societat més justa i igualitària.

Fa 85 anys que es va proclamar la República, el 14 d’abril de 1931, gràcies a la pressió popular. Aquell projecte democràtic i modernitzador va despertar moltes expectatives i en gran mesura alguns elements segueixen tenint avui plena validesa.  Aquell esforç col·lectiu va comportar per les dones una redefinició del seu paper en la societat, va ser un intent de superar les discriminacions i desigualtats existents i avançar en la seva emancipació.

Un breu repàs a algunes de les mesures que es van emprendre en  el període  republicà ens farà comprendre el que va significar aquest per a les dones.

La Constitució de 1931 va establir el dret de vot de la dona i el dret a ser escollides per qualsevol càrrec púbic. Va ser un des primers països en aconseguir per les dones veu i vot en les decisions polítiques.

En un intent de superar les discriminacions legals, el 1932 es va aprovar el matrimoni civil i el divorci. La Generalitat de Catalunya va establir el dret matrimonial basat en el principi d’igualtat civil entre marit i muller i la plena llibertat de les dones en relació a l’administració de béns i tot tipus d’actes jurídics.

Pel que fa al dret al propi cos, la legalització de l’avortament va ser una de les reformes essencials per canviar el concepte de sexualitat i del control de la maternitat. El dret a l’avortament va ser font d’una forta polèmica. L’únic lloc on es va dur a terme va ser a Catalunya, l’any 1936, on es reconeixia que la decisió d’avortar era única i exclusiva de la dona.

Pel que fa al treball, la Constitució republicana el reconeixia com una obligació social que s’havia de protegir. Es van regular els convenis col·lectius i es va estendre una protecció social bàsica.  Per exigència de la guerra, l’entrada massiva  de la dona al món laboral va  situar una legislació que establia els principis d’igualtat salarial, igualtat d’accés a un treball i igualtat d’oportunitats.

Una darrera qüestió va ser la reforma en l’educació. Aquesta va esdevenir laica, pública, gratuïta i en català i es va apostar per nous mètodes pedagògics que estimulaven molt més els alumnes. Es van fer campanyes d’escolarització, es va impulsar l’educació activa i, sobretot, es va implantar la coeducació; era la primera vegada que les nenes tenien accés a una educació de totes les matèries i destinada a la seva formació intel·lectual i cultural.

Malauradament, la guerra i la victòria feixista van significar una regressió als sistema de valors tradicionals i la pèrdua de tots els drets i avenços que s’havien aconseguit, però els ideals republicans segueixen sent, avui com ahir,  valors de futur per lluitar contra la injustícia social, la pobresa i les discriminacions, per seguir lluitant pels drets de les dones.

Rosa Sans
Directora Fundació Cipriano García

 

Frau, evasió i elusió fiscal

Dolors Llobet

Dolors Llobet

Ironies de la vida! Just quan comença la campanya de la declaració de la renda ha sortit als mitjans de comunicació el darrer escàndol sobre els paradisos fiscals: els papers de Panamà.

Frau, evasió i elusió fiscal són diversos conceptes, segons siguin legals o no, per definir les pràctiques que fan algunes empreses i grans fortunes per no pagar els impostos que tenen l’obligació de tributar. Pràctiques que s’amaguen en entramats societaris emparats en el secret bancari de països que viuen del diner il·legal i il·lícit.

Aquest cas és un nova mostra de la globalització sense regles ni contrapoders feta a la mida dels grans poders econòmics mundials. Una globalització que facilita el moviment lliure dels capitals però que posa murs i tanques al moviment de les persones. Una globalització que genera pobresa i desigualtats i que amenaça amb carregar-se el planeta.

A Europa també tenim els nostres paradisos fiscals:  Andorra, Suïssa, Luxemburg, Irlanda, Regne Unit… que  permeten que empreses i persones eludeixin impostos. I les nostres pròpies figures fiscals, com les SICAVS espanyoles, que tributen al 1% mentre el mínim de l’IRPF està al 20%.

Els serveis públics, les escoles, les beques, l’atenció sanitària, les prestacions, els subsidis i ajuts, es paguen amb els impostos de tothom (persones i empreses). Quants serveis públics, llistes d’espera, ajuts, escoles, infraestructures… es veuran retallats si qui ha de pagar impostos no ho fa? Aquesta també és una forma de robar a la ciutadania i de carregar-se la societat i el país. Per això és important la feina feta pel periodisme d’investigació i les denúncies que fan persones, entitats, sindicats i organitzacions polítiques i socials.

Cal que aquest darrer escàndol serveixi per exigir de nou l’actuació contundent dels governs i organismes internacionals per perseguir les actuacions il·legals i eradicar els paradisos fiscals.  Necessitem instruments i coordinació internacionals per perseguir les pràctiques evasores. Cal que els moviments de capital també paguin impostos i que la política i els poders públics es mantinguin ferms davant del poder econòmic i financer.

La ciutadania també tenim molt a fer, pressionant i mobilitzant-nos perquè els poders públics actuïn contra aquest expoli dels diners de tothom i exigint un comportament ètic a totes les persones, empreses i entitats, siguin famosos o no.

Dolors Llobet